MANCHESTER BY THE SEA

Manchester by the sea és una pel·lícula del 2016 que finalment he estat veient aquests dies. una de les coses que em saben greu després d'haver-la vist, és que ho he fet a trossos. Anava veient una estona un dia, un altre dia una estona més... diria que al final he trigat sis estones en sis dies diferents pe veure-la, i potser això l'ha perjudicat en el seu conjunt. O al revés, potser l'ha beneficiat. 

Sigui com sigui, m'ha semblat una peli d'excel·lent. Independentment dels premis guanyats per l'actor principal, en Casey Affleck, i també premis al guió, és una molt bona pel·lícula. un drama, de fet. Jo, que soc poc d'aquest tipus de pel·lícules, quan veig alguna que m'agrada, és que deu ser bona de veritat. Ja em va passar fa pocs dies amb Boyhood, i ara em passa el mateix. M'estaré estovant? Jajajajajaja...

En Lynn és un noi que treballa fent reparacions en uns blocs d'edificis de Boston, malcarat, antipàtic, i rep la trucada que l'avisa que el seu germà ha mort. Torn al poble natal, on s'ha d'encarregar de la gestió del funeral i fer-se càrrec del seu nebot adolescent. A mesura que avança la peli, van arribant els flaixbacs on veiem els anys previs i descobrim el fet dramàtic que dona lloc al caràcter d'en Lynn. És curiós com, passes de veure'l com un anti-heroi, un protagonista que et cau malament per les coses que fa (per exemple, es lia cops de puny cada dos per tres amb gent que està al seu costat sense cap motiu aparent), a compadir-te d'ell i la seva història. És d'aquelles pel·lícules en què amb molt poc t'ensenya molt.

La conversa que té amb la seva ex-dona és de les escenes més potents en quant a expressió de drama i d'història s'han fet. Estaria a la llista de les millors escenes. I això que tampoc és una conversa molt llarga, però l'emoció que traspuen tots dos, els silencis, les mirades, els plors... diuen tant... uf... és brutal. I clar, com a bona pel·lícula costumista, acaba quan toca acabar, deixant la continuació de les seves vides en suspens. No hi ha un final. La vida continua i han de seguir vivint cadascú amb el què porta a sobre. Com a al vida mateixa, que és un continu de situacions viscudes i que s'enllacen les unes amb les altre, no es poden separar.

I de fons, la reflexió sobre el sentiment de culpa, sobre el sentit de la vida quan has viscut o est culpable d'un fet que et destrossa la vida. Com diu l'exdona en aquella escena: "Tens el cor trencat per sempre, com jo", acompanyat de "no estàs mort". Un dia l'he de veure seguida, perquè segur que em diu més coses.