CAMPEONES

En poques setmanes he vist dues pel·lícules espanyoles. Les dues, guanyadores dels premis espanyols de cinema, els Goya, tot i que quan vaig veure "Las niñas", encara no havia guanyat, i pel què es desprèn dels meus comentaris a l'entrada corresponent, he de dir que continuo sense entendre el perquè de tanta fama. Jo no li vaig trobar massa cosa, la veritat.

Per cert, tranquil·litat. Que hagi vist dues pelis espanyoles en poc temps no vol dir res. Segueixo fidel als meus ideals, i de fet, com sempre, dia que passa, més convençut encara.

Doncs la pel·lícula en qüestió és la de "Campeones". Explica com un entrenador de bàsquet ha de complir condemna amb serveis a a comunitat i el posen al capdavant d'un equip de discapacitats intel·lectuals, que els acaba convertint en l'equip revelació del seu campionat. El què podria ser aquella típica pel·lícula que es fa per conscienciar del tema, al final, ho acaba aconseguint, ja que apropa a la gent les característiques d'un grup de persones molt especial, al qual acabes agafant afecte. Però, què hi ha més enllà d'això?

Jo hi trobo tres punts fonamentals:

- El primer la lliçó final Alerta que va espòiler. L'equip de bàsquet arriba a la final del campionat. I estan perdent a l'últim minut. La pilota l'agafa un de l'equip i fa el llençament disparatat que fa a cada entrenament. Paren la peli en aquell moment i pregunten a tothom que l'està veient, i un 100% dirien que la fica i guanyen el partit i el campionat. Final feliç. Doncs no. Falla i queden segons. I és llavors quan passa el més interessant. La reacció de tots els jugadors es d'alegria joia, i victòria, s'abracen als guanyadors i tots criden plegats "campeones, campeones". Justament ens estan ensenyant que la gent que no té les manies dels que teòricament pensem "normal" són els que tenen la reacció més normal de totes. Crec que és la lliçó de la pel·lícula.

- No en canvi el protagonista. Per molt que se'l vegi com va canviant l'opinió respecte el seu equip, i com els acaba motivant i totalment unit a l'equip, quan ha de marxar, ho fa sense dir-los adéu. Al final, encara els considera diferents. I per molt (ara sí) que vulguin fer el final feliç i s'acabin abraçant, una cosa ha de quedar clara. Ell no els ha acceptat i integrat, Ha estat al revés, són ells qui l'han acceptat i integrat a ell.

- I finalment, està el tema de l'humor. La pel·lícula juga amb les situacions còmiques que es produeixen per les paraules dels nois i noia, i de les situacions que provoquen. Clar, en el fons, riure d'aquestes escenes, no sé, a mi em provocava un sentiment de culpa. Era com riure de la seva manera de ser, tenia la sensació d'estar rient de la seva discapacitat. Era un dilema horrorós. I mira que feia gràcia, eh? Però no sé. se'm feia molt estrany. És allò dels límits de l'humor. Però clar, segurament els creadors de la pel·lícula, ja ho buscaven això, no?