UEFA WOMEN'S CHAMPIONS LEAGUE

La primera vegada que vaig ser conscient del futbol femení, va ser en el cas de la Noemí Rubio, en un llunyà 2009.
Des de llavors, amb les meves paraules he intentat dignificar en la mesura del possible, i posar exemples a l'aula sobre la importància de no reduir el món de l'esport als equips i esportistes masculins, sobretot en aquells esports on la presència de les noies és poc o amagat. Darrerament, el ressò mediàtic que ha tingut l'Alèxia del Barça, ha donat una mica més d'embranzida al tema.
Però no va ser fins ahir, que vaig assistir per primer cop a un partit de futbol femení. Per casualitat (alguna cosa bona han de tenir les xarxes socials), em va arribar la notícia de la celebració del partit d'anada dels quarts de final de la Uefa Women's Champions League entre el Barça i el Paris Saint Germain, al Miniestadi. Els organitzadors volen promocionar-ho, i aprofitant la Setmana santa, l'horari i donar accès gratuït per socis i no socis, ho van encertar. Està clar que també era una bona ocasió per educar en l'antimasclisme i en el trencament d'estereotips per al meu MEC.
Ens hi vam aplegar més de 8.000 persones (rècord de l'equip femení, i com més tard va comentar en Xavier Bosch en un article, el barça B no reuneix tanta gent).
Però el meu desconeixement sobre la situació actual del futbol femení em va passar factura. Resulta que l'equip francès és un dels més potents del panorama mundial, i l'empat a zero era un resultat extraordinari per les catalanes. Clar que ho sé ara. Durant el partit, el fet que les culés només van xutar una vegada (i fora), que volguessin tenir el partit controlat sense arriscar (no corrien al contraatac mai), no ho acabava d'entendre. Com que no veig tampoc molts partits, l'Alèxia em va semblar normal, no pas la millor de l'equip, però clar, potser tenia un mal dia, o ordres de no tirar amunt, o fins i tot sortia d'una lesió... caram, el què fa no seguir-ho! Hi posarem remei, procuraré estar una mica més al dia!
Per mi el millor del partit era la número 10 del París. Renoi, com jugava! I de les nostres, em va agradar la portera, la Sandra Paños, la defensa Ane Bergara i la capitana, la Marta Unzué. Un primer contacte real que mirarem de conservar, no tant per l'espectacle, sinó per trencar motlles!