TRES MESOS DE VACANCES

Desconeixia totalment que la Neus Rossell, mestra mediàtica pels seus vídeos i per la seva participació al programa El búnquer, hagués també publicat un llibre. Tres mesos de vacances és el títol d'aquest recull d'anècdotes, sensacions i opinions d'aquest mestra que diu les coses amb gràcia, però.... al meu gust, després dels somriure, em queda un regustet. Doncs no en tenia ni idea daixò del llibre i en un només un dia, vaig rere tres ímputs: 1) el vaig trobar a la llibreria, 2) al dinar d'aquell dia me'n van parlar, i 3) a la nit, sortia al programa de TV3 "Al cotxe". Els senyals eren evidents, l'havia de llegir.

Aprofitant el viatge a França, me l'he llegit, i tinc coses a dir, tant a favor com en contra. Anem perles bones: Llibre fàcil de llegir, capítols curts, concrets, amb un llenguatge assequible (no és pas escriptora), i amb moments molt divertits, pel què explica o perquè t'hi veus reflectit en el teu dia a dia a l'escola, com per exemple, el nen que pega i que a casa no ho fa (clar, no té ningú a qui pegar)

Després, també és bo perquè posa sobre la taula gairebé tots els despropòsits de la nostra feina: els alumnes que tenen la mateixa nota per motius diferents (el que s'esforça i fa el què pot i el que fa el mandrós i podria més); parlar o no de les vacances quan hi ha tanta diversitat econòmica; l'educació artística és música i plàstica quan hi ha talents totalment diferents; les cançons que escolten vs els llibres que no llegeixen; haver de parlar en tots els gèneres, fer les coses a gust de tothom (mai estran tots contents)

Però ai... amb el seu llenguatge, hi ha moments en què tinc la sensació que va una mica de sobrada. Entenc que a la seva edat tot encara és molt guai, i la seva realitat no és la de molts altes mestres. Quan porti vint anys més, m'agradarà veure què manté vigent del seu discurs, perquè segur que hi haurà coses que se les menjarà amb patates. per altra banda, no és un llibre apte per pares i mares. Sovint apareixen justificacions dels nostres maldecaps, es fa mooolt la víctima. Sí, ja sé que potser és ironia, però la veritat, no ho tinc tan clar que enmig de la broma, hi ha aquest sentiment de victimisme, que no ajuda gens al nostre col·lectiu, És com quan per defensar el feminisme es fan accions ridícules que justament provoquen el rebuig de la gent de carrer. Entenc per exemple, que sigui atea o agnòstica, però de la mateixa manera que defensa la celebració de certes activitats per tradicionals, hi ha certs aspectes que és bo que els nanos coneguin, siguin de la religió que siguin. Crec que té una idea de l'escola religiosa encara dels anys 60 i no en té ni idea de la realitat. Clar que n'hi ha que encara resen, però som moltes les que treballem totes les religions sense prioritzar-ne cap. Que opini d'aquesta manera sense saber-ne, home... és humor del barat, igual que el dels grups de whatsapp dels pares. Però entenc que en la exageració està la gràcia (ella mateixa diu al final que està molt hiperbolitzat), però veig un deix de superioritat que grinyola.

Finalment, un dels aspectes que m'ha posat més nerviós és quan cometa que els de l'EAP passen les proves, que a la que un té dislèxia ja té PI, etc... Ostres, si a la seva escola(o la seva zona) és així, quina sort, perquè a ciutat, per tenir un PI, mare de déu senyor!!

Però bé, m'ho he passat bé, no ho egaré, però en estones no m'he sentit còmode.