CEL DE MITJANIT

Fa gairebé tres anys em vaig llegir el llibre El cel de mitjanit, poc després que no pogués veure la seva adaptació al cinema. Era una espineta clavada. Però al ser de Netflix, gairebé se'm feia impossible gaudir-la. I sí, dic gaudir-la enlloc de veure-la perquè això és el què he fet. Des del seu tràiler, vaig tenir la sensació de bona pel·lícula, i per aquest motiu, en no tenir-ne una, vaig llegir el llibre en què es basava. 

Tot i no acabar al top five d'aquell any, en va ser finalista. i llegint-ne l'entrada, el deixo bé, però no del tot. Ara, després de veure la peli, crec que no vaig entrar-hi del tot, perquè em sembla un gran text, tot i que a l'adaptació, canvien algunes coses. Tinc la sensació que en el llibre no vaig acabar d'entendre el final. Tenia molt al cap tot el dia a dia del científic i la nena a l'Àrtic, i no recordava gens totes les peripècies de la tripulació de la nau espacial que està tornant a la Terra.

Per aquest motiu, he gaudit molt amb la pel·lícula, m'ha agradat molt tot. Com està filmada, muntatge, efectes, parts dramàtiques, flaixbacs... tot encaix a a la perfecció. I tot va dirigint-se al desenllaç (diferent del llibre, més happy flowers). Segueix sense dir el perquè el planeta se n'ha anat a la merda, però sí que se sobreentén que ha estat per guerres nuclears degut a la radiació. La cara dels astronautes quan veuen el planeta destrossat és tot un poema. La peli es fa curta, i mira que em queixo que siguin llargues, però ha estat un seguit de bones escenes, i de mica en mica tot es va acostant a la sorpresa final, molt ben orquestrada. 

No puc dir res més que molt i molt bé. Si no fos perquè tinc una llista llarga de llibres a la prestatgeria, me'l tornaria a llegir ara mateix sense dubtar-ho.