BRUC

El què podria haver estat una pel·lícula més en la secció "A la planxa", al final s'ha guanyat el dret a tenir entrada pròpia. I ho aconsegueix per quatre motius.

El primer és que la història no està malament. Sembla una versió catalana de Rambo, sent el Timbaler del Bruc el nostre Sylvester Stallone, no pas pels músculs sinó més per l'haver d'enfrontar-se tot sol a una colla de soldats enmig de la muntanya, per tal de revenjar la seva família. Tot això, dit des de la més gran de les humilitats i sense voler ser una comparació literal, però és cert que el context i la forma m'ho recordaven.

El context històric seria un altre motiu. Orfes com estem sempre els catalans i catalanes d'autoestima històrica, no està malament recordar que nosaltres també tenim els nostres personatges llegendaris. Conèixer la nostra història és un deure, i com no, a les escoles no s'acaba de fer. La peli, però, no vol entrar massa en la història, de fet, és una ficció com una catedral. No explica el què va passar en realitat, sinó que ens narra els dies després, quan els francesos el busquen per liquidar-lo i tot el què se'n deriva. Però en aquest cas, ens sembla igual de bé.

Un tercer motiu serien els exteriors. La muntanya de Montserrat es converteix en protagonista de la peli. És una actriu més, i omple la pantalla amb la seva presència i majestuositat. Mireu si n'és d'especial, que més tard es convertiria en el planeta de la senadora Mon Mothma.

I no ens podem oblidar de la llengua. L'actor que interpreta el nostre heroi, no té res de català. D'origen madrileny, va aprendre català per a aquesta pel·lícula, i aquestes coses s'han d'agrair quan l'atac contra la nostra llengua i la "dificultat" per aprendre-la tenen la caradura de tirar-nos-ho a la cara. Els feixistes seran sempre feixistes, però ens volen fer creure que som nosaltres els intolerants. Aneu a cagar, home!

Així, tenim pel·lícula entretinguda, i simpàtica de veure, però alerta, té els seus moments de sang i fetge, també... Vet aquí, com deia, sembla el nostre Rambo.

CASTELLASSOS

Aquest cap de setmana ha acabat el tour casteller 2025 per Catalunya. Com l'any anterior, a part de les actuacions castelleres pròpies, hem anat per diverses places a veure castells de les anomenades colles grans. Mataró, Reus, Sitges, Vilanova, Valls i Vilafranca per dues vegades han estat les ciutats on hem pogut gaudir de grans construccions.

Però evidentment, aquesta última setmana, amb Santa Úrsula i Tots Sants, ha estat espectacular. Independentment de com es va desenvolupar la diada vallenca, amb l'espera per l'arribada d'un casteller clau per la Joves, gaudir de veure descarregats dos 4d9 sense folre, un 4d10fm, un 2d9fm i un pd8fm, no té preu. Però a més, van anar acompanyats d'un 2d8 sense folre i la cirereta del pastís que ens va dur fins passades les quatre de la tarda, el bestial i mai descarregat 2d9 sense manilles. Quina bestiesa! Aquest castellàs, més el 4 de 10fm bé van valer la pena del cap de setmana.

Però quedava la carta Vilafranca. Quina llàstima que no sigui any de concurs. El "mal moment" dels verds, combinat amb el bon moment de les vallenques, podria haver promogut un concurs bestial. Però enlloc d'això, els de Vilafranca tenien ganes de fer callar boques. Primer, un 4d9 sense folre descarregat. No és una colla amiga dels desfolrats, ja que amb la gentada que tenen, no els és una necessitat. A continuació, un altre castell mai descarregat, el 9d9 amb folre. Però sorprenentment, es va quedar en intent. I clar, què pots fer quan et fots un castanyot de 9d9f? Doncs descarregar d'una tacada els dos castells de 10, el 3 i el 4, que juntament amb el pd8fm, els va dur a assolir la seva millor actuació de la història de la colla.

Així que els castells mai descarregats continuen mantenint l'estatus. I vistos aquests, què voleu que us digui, dos 4d10fm, que són cars de veure, s'agraeixen.

Però alerta, perquè tot i no ser presents, cal fer esment del primer intent de la història per assolir el pilar de 7 sense folre. Molt treballat per la Joves als assaigs, a l'hora de la veritat, l'enxaneta no va voler pujar, i quan es va decidir, ja havien passat més segons dels que necessita aquest pilar per aguantar-se. Va quedar en intent, però si mantenen peces, no és del tot impossible.

PLANXADES (x9)

Un estiu dona per moltes estones de tranquil·litat, nits on no cal anar a dormir massa d'hora, i per tant tens més temps per poder gaudir d'un hobby com el cinema. Tot i això, les pel·lícules a la planxa no haurien d'augmentar, ja que més o menys el temps de planxa és el mateix. El què passa és que al veure més pelis, la probabilitat de veure'n alguna que passi a la categoria de planxa són més elevades. El què també es fa pesat, és veure tantes entrades d'aquest estil. Per això, ara, cada entrada d'aquest grup tindrà tantes pelis a comentar com episodi sigui (és a dir, aquesta entrada tindrà nou pel·lícules). Potser quan arribi a la desena entrega, les pel·lícules a la planxa ja no disposaran d'aquest altaveu. La nova tongada comença el deu d'agost.

CONTAGI: Ostres, una pel·lícula que explica com es va desenvolupant una pandèmia mundial a partir d'un contagi inicial amb un animal. Filmada l'any 2011, vuit anys abans del descobriment del covid-19, hi podríem trobar moltes semblances. La primera i més inquietant és que totes dues s'originen a la Xina. A partir d'aquí, el contagi, la por, els anti-vacunes, els polítics... tot recorda a la gestió de la pandèmia del 2020. A la peli tot és més bèstia (més morts, més caos, més desgavell...) però la veritat, no estem tan lluny. Bona.

VAMPIRES:  Aquesta encara és més antiga. Revisió de la peli que vaig veure fa anys i era del més impactant a nivell de terror d'aquella època. Ara es veu justeta amb tantes pelis que s'han fet de l'estil i amb els recursos existents. Volia beure de l'èxit de l'"Obert fins la matinada", però realment, fins i tot llavors no li arribava a la sola de la sabata, és massa cutre.

SING STREET:  Aquesta és una pel·lícula que de vegades passava per davant però mai havia acabat de veure. És una comèdia dramàtica musical que ens porta al Dublín dels anys 80, on un noi amb somnis munta de manera casual un grup de música. Presenciem la seva evolució, com avancen com a grup, tot i que la peli se centra molt en el noi i la seva relació amb una noia una mica més gran que es converteix en la seva musa. La resta del grup té molt bona pinta com a personatges a desenvolupar, però queden molt de secundaris. Sí que té més presència la vida familiar, precària, i amb uns pares barallats, un germà que no sap què fer amb la seva vida però que es converteix en potser el personatge més important de la peli. Ha estat molt interessant i emotiva.

MORBIUS: Aquesta peli és una mena d'híbrid de Marvel amb Universal. Segurament la poca empatia del personatge fa que Marvel-Disney se'n desentengués, i provessin sort per si aquest secundari d'Spiderman tenia algun tipus de futur. Sembla que el fracàs que va patir la condemna a no seguir explorant aquest personatge. La peli en sí no té massa de res, excepte posar sobre la taula l'origen d'aquest anti-heroi. 

MEN IN BLACK 3: Aquesta pel·lícula seria el clar exemple del què ha de ser una peli a la planxa. No es pensa, distreu i passes l'estona. No busquis res més. La primera de la saga, sense ser res especial, va representar una bona paròdia d'aquests "homes" (i dones) que cacen els extraterrestres que hi ha a la terra i munten les històries per distreure i amagar la veritat. De la segona part no recordo res apart de que es va fer, i aquesta, que encara no havia vist, doncs mira, ha servit pel què ha servit.

SIRAT: Sense comentaris. Ja hem fet el "cupo" de les pelis ecspanyoles, aquest any. Només destacar l'efecte sorpresa en un parell de moments, això no se li pot negar, i que és el què fa parlar de la pel·lícula, entre altres coses. Dins el visionat pla de la peli, preguntant-te què dimonis estàs veient, dos sotracs que obren el debat.

WINTER'S BONES:  Aquesta és una altra peli que sempre anava apareixent als diversos canals de televisió, i que se'n parlava molt bé. Estrany, per ser una pel·lícula de terror. Fins ara que l'he vist i he descobert que no és cap peli de por, sinó un drama rural dels Estats Units profunds, d'aquells pobles on no t'hi voldries perdre perquè la majoria de la gent està vivint una situació desestructurada i hi ha delictes, venjances i històries en les que es prenen la justícia per la seva mà. Interessant i descobriment del primer paper que va donar fama (i nominació a l'òscar) a la Jennifer Lawrence.

CARRIE: Planxant, planxant ensopego amb la versió moderna del clàssic de terror, Carrie. Aquesta nova versió no ens aporta res de nou a la història més enllà de què tot és més actual, i l'assetjament a la Carrie ja és també en forma de xarxes i internet. Tot i conèixer la història, tornes a patir amb ella, tens un punt de complicitat quan fa els rimers intents de tornar-s'hi, i et quedes absort amb la seva venjança durant el ball. La mare, la gran Julianne Moore.

WYATT EARP:  Aquesta deuria ser una de les pelis que van provocar aquest rebuig a la figura d'en Kevin Costner. Amb en Lawrence Kasdan van voler fer un biòpic d'una de les figures llegendàries de l'oest americà. El resultat, una interminable pel·lícula de tres hores que no aporta res, feta de retalls de la seva vida, i que tot i seguir l'ordre cronològic, va fent salts que deixen una mica a l'espectador en fora de joc. Al costat dels grans westerns moderns, aquesta no és res. Distreta, però no és gens especial.

I fins aquí aquesta ronda de pel·lícules a la planxa, que començà el 10 d'agost i acaba el 31 d'octubre. La següent ronda, constarà ja de deu pel·lícules.

ENGLISH TEACHER

Inspirat en la bona Abott Academy, vaig veure aquesta altra comèdia sobre l'educació (aquesta centrada ja en institut), i feia molt temps que estava en llista d'espera. Finalment, i no ho negarem, animat perquè era només (per ara) una sola temporada, l'he vist.

Així doncs, ens trobem en les històries viscudes per un professor de llengua (anglesa, clar) en un institut, que és gai. Cal fer aquesta especificació? Podríem dir que no caldria, que si el profe fos hetero, no ho hauria dit, etc. però és que el fet és que la seva orientació sexual és un dels punts que marca una de les trames de la temporada, és un tema recurrent en tots i cadascun dels capítols. I si us he de se sincer, gairebé és el tema central. L'educació està en un segon terme. Sense tenir res en contra, evidentment, la qüestió és que aquesta trama empatxava massa.

Apart d'aquest fil general i que apareixia sempre, cada un dels capítols tenia alguna trama diferent, ien aquest punt, n'hi havia demés interessant i d'altres no tant. Però passés el què passés, al final sempre hi havia algun aspecte que es relacionava amb la sexualitat (del profe sempre, i després s'afegien els altres). Els temes educatius, tot i aparèixer són totalment secundaris, o més aviat, terciaris i quaternaris. No són la prioritat de la sèrie, i pel cas que m'ocupa, com que potser era el què mem cridaria més l'atenció, m'he trobat més aviat orfe. Cer que quan sortia algun tema més educatiu, estava ben pensat i pujava l'interès, però com que es diluïa dins el capítol, em deixava a mitges. Fins i tot, he de dir que algunes situacions, el profe les resol des d'un aspecte totalment egoista, poc empàtic i poc educatiu. D0'aquí que pensi que justament aquest aspecte no era el principal pels creadors de la sèrie.

Així doncs, tot i que a cada capítol hi havia escenes o situacions que me provocaven un somriure o simplement em feien gràcia, sense cap mena de dubte, en el cas que n'hi hagi, no veuré les següents tempirades, no s'ho mereix.