dissabte, 2 d’agost del 2025

ALES DE SANG

Set-centes quaranta pàgines. Set-centes quaranta pàgines en dues setmanes. Només dues setmanes. Per mol època de vacances que sigui, el ritme de lectura del llibre que ens ocupa ha estat una bestiesa. Aquesta seria ja per si sola, una boníssima carta de presentació, un "amunt les expectatives" per qualsevol. Però encara hi ha més.

Ales de sang és la primera part d'una trilogia de fantasia escrita per la rebeca Yarros (USA), especialista en novel·les d'amor que va decidir canviar de gènere i això l'ha catapultat a l'èxit mundial. Tan bona és aquesta història? A veure... no és qüestió de que sigui bona o no, original o no, etc. Bàsicament és que és una lectura que des de les primeres pàgines es converteix en una addicció, gràcies a un vocabulari i estil de text senzill i a l'abast. No cal pensar o rellegir text per entendre el què està explicant (recordeu La clau Gaudí de fa uns dies?). La història està ben explicada, un món ben detallat i ideat, que beu de diverses influències però que ha sabut agafar d'aquí i d'allà per tal de donar cos i forma al seu món. Els personatges es fan propers des d'un bon començament, tant els més protagonistes com els més secundaris; tenen presència i et fan visualitzar-los perfectament. Un dels punts que més importància al seu èxit se li ha donat, és als dracs. En aquest cas, són un personatge més; no només tenen nom, sinó que participen activament, es comuniquen, interactuen... convertint-se en part essencial de la narració. 

En un món de fantasia, tenim dos regnes enfrontats des de fa segles. En el costat "bo", els nois i noies segueixen diferents camins: escribes, curanderos, infanteria i... genets de drac. Aquí arriba la Violet, filla d'una de les líders de l'exèrcit. Volia ser escriba, però la seva mare l'obliga a seguir el camí de la família. El seu físic és menudet, i només compta amb la intel·ligència per sobreviure a l'escola de genets de drac, on la gran majoria, moren al primer any (són tres anys d'acadèmia). Una de les proves és vincular-se a un drac. Els dracs escullen el seu genet (no al revés), i si no agrades, acabes rostit. En aquesta primera part, seguim la Violet en primera persona, les seves pors, les seves debilitats i fortaleses, amics i enemics, lluites i entrenaments... Tot un seguit de situacions que provoquen aquest desig continuat de començar un nou capítol en el mateix moment que acabes l'anterior.

Veus detalls de moltes obres: de mons de fantasia en coneixem molts, amb les seves tribus i races d'éssers fantàstics; una escola de màgia on cada llibre és un any escolar, on a part de les classes, es viuen aventures extres. Us sona? Doncs aquí també tenim una acadèmia amb les seves classes, el primer llibre és el primer curs (quasi sencer), però clar, l'objectiu dels dos centres és diferent, en aquest et preparen per la guerra i durant el curs, si no te'n surts, mors; dracs, ja coneguts en altres novel·les; genets foscos amb poders. Realment, tenim detalls de totes les sagues (Potter, Jocs de la fam, Anells, Eragon, etc.) Però no és res dolent. Són detalls que es reconeixen però en cap cas és una còpia barata.

L'única cosa que xoca més i la fa diferent també de totes aquestes, és que donada l'especialitat de l'autora, la part romàntica esdevé també un dels motors de la història. En gairebé tots els capítols es fa referència a l'amor o al sexe, fins que arriben dos capítols que podrien catalogar-se directament de pornogràfics. Diguem que no és una novel·la per a tots els públics. Cal dir que abans de començar hi ha un avís i tot. També cal explicar que, per molt que busquis similituds, clar, els protagonistes no són adolescents, sinó que tots tenen de 20 anys en amunt. Diguem que no acaben de néixer.

Amb moltes ganes de llegir la segona part, però ho deixarem per més endavant. Ara toca canvi de terç. El llistó, però, ha quedat molt amunt.

divendres, 1 d’agost del 2025

LA PALMA

Ha tornat a passar. Quan fa uns mesos va tenir lloc l'apagada momentània de la xarxa elèctrica (i d'internet), donava la casualitat que feia poquet havia vist algunes pelis i sèries que en major o menor importància, escenificaven aquest escenari. Doncs al mateix moment en què he estat veient la minisèrie de La Palma(terratrèmol i erupció que provoquen un gran tsunami), té lloc a Rússia el sisè terratrèmol més fort registrat, de 8'8 graus a l'escala de Richter. Per sort, a la vida real, determinades circumstàncies (població i edificis preparats) van evitar una catàstrofe, i motius físics de tot tipus van tenir una importància cabdal per tal que el tsunami fos poc destructiu.

Anem a La Palma. És una minisèrie noruega de 4 capítols que fa ficció catastrofista. Diuen que una erupció podria fer caure bona part de la muntanya al mar, provocant un megatsunami de dimensions apocalíptiques. Sabent que els científics ja han dit que això és gairebé impossible, ens prenem las sèrie com qualsevol altre "divertimento" com pot ser un atac zombi o una invasió alienígena: ficció i prou. Llavors ens trobem una sèrie entretinguda però que passa bé gràcies a que són només 4 capítols. Impossible allargar una trama amb només dos grups protagonistes (la família noruega de vacances i la geòloga en pràctiques que sospita el què pot passar).

La sèrie no defuig els tòpics. Se li ha criticat que es centra només en protagonistes noruecs, obviant la gent autòctona. Doncs clar, la sèrie l'han fet els noruecs... qui seran els protagonistes? s imagineu les merdes de per exemple, Torrente, que els seus creadors ho facin amb personatges russos? Els ecspanyols, com sempre, es pensen que són el centre del món.

A partir d'aquí, una bona distracció, que no es fa pesada, amb escenes prou dignes, però també d'altres que diu "aixxx... aquí s'ha acabat el pressupost". Però bé en línies generals. Jo el què li retrauria més és que sigui massa "happy ending" per la família protagonista. A veure, es moren milers (milions?) de persones, i la família en qüestió, se salven tots? De debò la filla, que rep l'impacte dins d'un avió d'una onada de 30metres, es desperta com si res? Si volen salvar la família, que no li facin viure una situació extrema on el 99% del seu voltant, mor ofegat, cremat o asfixiat. També sorprèn una mica la recreació de l'hospital de La Palma i de la comissaria de policia. Semblen edificis de la Cuba dels anys 50. Desconec si són reals. Si ho són, sense comentaris. I si no ho són... també.

dijous, 31 de juliol del 2025

ESTELS

Arribem a l'equador del descans estival amb una entrada que sense voler, té un picada d'ull al curs que començarà d'aquí un mes. La curta estada per la zona del congost de Mont- Rebei, ens va portar a fer una activitat clàssica (observació d'estels) en un indret ´nic: el Parc Astronòmic del Montsec. Diuen que per la seva situació i per la quantitat de cúpules de les què disposa, és el millor del país. Un respecte per l'Observatori Fabra i la seva història, però és cert que al costat de Barcelona, poca observació a ull nu pots fer, ben al contrari d'aquest observatori d'Àger.

Molt n'havia sentit a parlar, i ganes de veure'l no han faltat mai, però la distància era un escull important. Donada l'oportunitat, no es podia perdre de cap de les maneres. Afegim la part escolar: un dels punts guais de tornar a tercer de primària, és la possibilitat de tornar a fer el projecte de l'Univers i el Sistema Solar, sense dubte, el meu favorit que trobava molt a faltar. La visita al Parc astronòmic és l'aperitiu i la posta a punt per tornar a presentar aquest món als nens i nenes de 8 anys.

Vam fer la visita de les deu de la nit i durava dues hores. La primera part, ens passen en una de les cúpules que tenen una pel·lícula en 3D d'uns 45 minuts sobre els viatges de les dues Voyager. aquest és un projecte increïble, i les dues naus, llançades fa tants anys, ja són als límits del nostre Sistema Solar, després de tota la informació que ens ha enviat de tots els planetes i algunes de les llunes. Ens parlen de tots ells, de la taca vermella de Júpiter, de com és Io, Europa, Tritó (que s'està desfent!) i moltes coses més. L'únic però que hi poso és la sensació de mareig que en va agafar en algun moment del viatge, quan anava a tota llet. Vaig haver de treure'm les ulleres més d'un cop i descansar la vista.

La segona part és la d'observació. Ens porten a una altra cúpula i des d'all, enfoquen el telescopi capa a punts concrets i en fan la fotografia per tal que, a través d'unes pantalles, ho puguem veure. Així, primer va ser Vega, l'estrella; després un cúmul globular i finalment la galàxia del barret. Cada una d'elles, més lluny. I ens expliquen el tema de que mirem al passat, etc. He de reconèixer que moltes de les coses que ens explicaven jo ja les coneixia i les transmetia als nens quan estava a tercer fa uns anys. No ho dic per desmerèixer les explicacions, sinó per adonar-me que em cal ja anar més enllà.

Finalment, sortim a l'exterior per veure, a través d'un telescopi, el cúmul que ens acabaven d'ensenyar per la pantalla. Allà, lluny de la contaminació lumínica, vam poder gaudir d'un cel estrellat meravellós. A part de Polaris, vam poder veure altres constel·lacions i estrelles. La meva boca feia aigua de pensar com transmetre-ho de nou als nens i nenes. L'única llàstima va ser que ens va coincidir que ja no teníem visible cap planeta (ens l'haurien fotografiat). Tots estaven ja amagats. Com hauria xalat veient Saturn a través dels seus telescopis... Un altre dia serà.

dimecres, 30 de juliol del 2025

EL CONGOST

La llista dels millors paisatges del nostre país està plena de racons que potser un cop o potser més vegades, he pogut visitar al llarg de la vida. Montserrat, Núria, Aigüestortes, Delta de l'Ebre, Fageda d'en Jordà, Montserrat, Rupit... Cada llista que trobes tindrà les seves variacions, però hi ha paratges que apareixen sempre.

N'hi ha un que en algunes llistes surt i en d'altres no. Potser la dificultat per arribar-hi (entre cometes) fa que alguns l'ignorin, però qui hi ha estat, automàticament l'inclou en aquesta llista. En el meu cas, era un lloc pendent per visitar, i finalment, en aquest estiu atípic, he pogut trobar un forat per acostar-m'hi, tot i la carretera estreta i els embolics quan et trobaves algun cotxe de cara = una recol·lectora que et diu: "Jo no em penso apartar.")

El congost de Mont-Rebei és espectacular. El Noguera Pallaresa, frontera natural entre Catalunya i Catalunya aragonesa (ai...) decideix passar per una part ben estreta, el congost, clar. I per allà van excavar a la pedra un pas que fa que sigui tota una aventura circular per aquell camí, envoltat de muntanya i amb el precipici que va a petar al riu allà sota.

El passeig per aquest camí és una part curta (uns 20 minuts) d'un recorregut que et porta des del punt de sortida, a La Masieta fins el pont que uneix les dues "comunitats". A partir d'aquí, pots allargar l'excursió una hora i mitja més (d'anada) passant per unes escales clavades a la paret rocosa. Aquesta part ja no la vam fer. Al final, entre camí, descansos, fotos, moltes fotos i dinar, van ser unes 4 hores i mitja per la muntanya.

El pas pel congost en sí, a la tornada va ser molt més ràpid que a l'anada, ja que el vam fer de cop, no et trobaves tanta gent i no feies tantes fotos. Però és cert que si no fos per aquest tram (o les escales que comentava abans), seria una ruta com moltes altres, Aquest trajecte per dins la muntanya excavada és qui li dona el toc espectacular i de qualitat i que converteixen aquest indret en un dels més bonics de Catalunya. Indret que ara ja té el meu "check" fet.