ANY SENCER

Feia mooooolts anys que no vivia una temporada castellera sencera. Des de l'Assemblea del gener fins el sopar de la diada (que serà d'aquí poquet). I ho he notat. Tot i viure amb intensitat tot l'any i cada castell, ja tenia ganes d'arribar al final. 

Durant l'any, ja he anat comentant diversos moments (l'aniversari, l'assoliment del 7d8, l'estranya Festa Major, el 2d8f, el concurs), i ara hem tancat la temporada amb la Diada com a plat fort. Una diada que prometia molt: repetir el 7 i el 2 folrat i acompanyar-lo, sis anys després, del 3d9f. Un programa molt ambiciós, i potser es podria pensar que una mica agosarat, ja que només havíem descarregat un folre a plaça el setembre, o bàsicament, poc bagatge del castells anteriors als nou pisos. Però els assaigs havien anat bé, les proves sortien, dies millors, dies pitjors, però s'havia assolit els mínims per plantejar-s'ho seriosament.

Malauradament, el què anava a ser un dia històric es va convertir en una de les diades més galdoses. Un intent desmuntat de 3d9f a la primera ronda que feia molt bona pinta, el porta a tornar-se a intentar a segona ronda. El castell, per molts motius diferents acaba trencant-se quan s'estava desmuntant de nou. Les lesions ocasionades porten a fer el 7d7 en tercera ronda, i a les dues rondes de repetició, dos intents desmuntats de 4d8. Marxem doncs, amb només un castell descarregat, de set pisos.

Evidentment, aquest resultat no reflecteix de cap de les maneres la feina feta a assaig. S'havia treballat molt i no ens mereixíem aquesta patacada. Ara toca reflexionar i veure què es pot millorar de cara la propera temporada per assolir més regularitat en els castells punta per nosaltres. 

Excepcionalment, la temporada no va acabar amb la diada, sinó que vam tenir una actuació extra. El què semblava una llosa pesada, al final es va convertir en una manera d'acabar l'any descarregant bé tres castells. Les lesions ens impedien plantejar res gros i es va optar per estrenar el 9d7, un castell que agrada més que no pas el 7.

I així acaba la temporada 2024, primera sencera des del retorn el juny de 2023. L'any que ve, més i millor!

VENOM 3

Passa poques vegades, però no deixa de ser significatiu que amb el ritme actual tingui l'oportunitat i la necessitat d'evadir-me amb una de les meves aficions preferides. Així, després de veure a casa dues pel·lícules en els dos dies del cap de setmana, el dilluns m'escapo al cinema. L'escollida, la tercera part de Venom.

Quan el vaig descobrir la primera vegada, va ser una sorpresa, ja que no n'esperava res i m'ho vaig passar molt bé per la part de comèdia en una cinta on el monstre protagonista és ben dolent. La segona part, tot i no fer-ne entrada pròpia, s'hi va quedar a les portes, però amb una nota al peu de pàgina que ja advertia que volia veure la tercera part al cinema. Volia passar-m'ho igual de bé però en pantalla gran.

I un cop vista, ha estat així? Doncs sí. És evident que sent com és una tercera part, poca sorpresa hi ha, i cal girs de guió que poden perjudicar-la. Alguna cosa així hi ha hagut, però la balança es decanta a les valoracions positives. Bona acció, bons secundaris i altra vegada aquells diàlegs i debats entre l'Eddie (humà) i en Venom (simbiont). Sense cap mena de dubte són els seus diàlegs el què li donen el fet diferencial a aquestes pel·lícules i les fan mereixedores de la meva crítica positiva.

Ara bé, tan dolents que eren a la primera peli, i en aquesta tercera són els salvadors i no volien conquerir el món, sinó que fugien d'un dolent molt dolent (que ja ens el presenten per fer-lo aparèixer en altres pel·lícules Marvel) del qual no en sabíem res. Dona la sensació d'haver-se tret un conill del barret per tal d'allargar la trama.

Però no els ho tindrem en compte (malauradament pensen d'aquesta manera), i sobretot, perquè la comèdia supera aquests detalls. No parlem el final, però és cert que es podrien haver marcat un de més dramàtic. Veurem si hi ha continuïtat o no amb aquests persoantges.

INSIDE OUT 2

Gairebé nou anys després, arriba als cinemes Inside out 2, la continuació de la pel·lícula que ens fa una master-class de les emocions humanes en una nena d'onze-dotze anys. Amb la primera part va passar una cosa ben curiosa que he comentat en algunes entrades de les darreres pel·lícules Disney. Quan la vaig veure la primera vegada, va ser un pse...bé. Però en veure-la un segon cop, i sobretot un tercer cop, vaig anar-me adonant dels mil-i-un detalls que tenen aquelles imatges i diàlegs, a l'abast de la gent adulta.

Doncs era evident que havent una segona part (que s'agraeix que la facin quan ells creuen i no de seguida per cremar-la), calia no perdre's ni un detall. Aquesta vegada, la Riley arriba a la pubertat, i les cinc emocions que l'acompanyen en el seu dia a dia es veuen sorpreses per l'arribada d'altres més adolescents com l'angoixa, la vergonya i l'enveja. Justament l'angoixa es vol apoderar del timó de la noia, volent enviar a les primordials a la paperera de la història. Els esdeveniments de la vida de la Riley acaben sent l'excusa per veure com són aquestes emocions per dintre.

Després de veure-la, amb lament més preparada que quan vaig veure la primera part per primer cop, he anat veient més coses amagades a la primera. En el fons, crec que és una bona pel·lícula per veure i comentar-la amb els preadolescents, per tal que entenguin que tot allò que els passa és normal, però això no vol dir que s'acabi el món. Evidentment, és ensucrada i happy, i segurament és el seu punt més feble. Però insisteixo, i més ara que estic a classe amb el projecte de sexualitat, seria interessant veure-la per parlar-ne. Sobretot parlar-ne,, perquè veure-la amb ells sense debat no serviria de res. Veurem si ho acabo fent.

El desgavell mental que apareix en algunes de les escenes volen representar el caos en el què viuen immersos els nois i noies d'aquesta edat. Realment, si dins els seus caps passa el què apareix a la pel·lícula, no m'estranya que actuïn com ho fan. Però al final, segurament res és tan senzill ni res és tan complicat.

CASA EN FLAMES

El cap de setmana més casteller ha resultat un dels més cinèfils de l'any, un fet absolutament sorprenent. Una pel·lícula dissabte i una altra diumenge. Segurament, si el resultat de la Diada hagués estat un altre, no hauríem tingut aquesta segona sessió, però així són les coses. De totes maneres, i parlant de la Diada, em guardo l'entrada castellera per diumenge que ve quan tanquem la temporada al Clot.

Aquest dissabte va ser el torn de Casa en flames, la darrera pel·lícula d'en Dani de la Orden, i que ha estat un boca-orella parlant de la qualitat del film. A punt de ser vista al cinema que no va fructificar, alguna cosa bona han de tenir es plataformes de televisió, no? Un cop vista, he de dir que sí, que està molt bé, sobretot pels seus dos punts forts: un guió que barreja comèdia i drama a parts iguals, tot en la seva justa mesura i que et fa esgarrifar en segons quines escenes i t'arrenca un somriure en d'altres. Tot ben cuidat i és clar, ben dirigit. L'altre punt fort és el repartiment. cert que l'Emma Vilarasau està esplèndida, però la resta de la "família" no es queden enrere. Una bona tria d'intèrprets i unes molt bones interpretacions.

La trama, per cert, ens explica el retrobament d'una família a la seva antiga casa d'estiueig, donat que la matriarca la vol vendre per pagar la residència de sa mare. Evidentment, no faré espòiler del començament perquè ja és demolidor i una declaració d'intencions. Es reuneixen doncs, la mare i el pare de la família (separats); el pare ve amb la seva nova parella (quina gran escena la de la seva primera aparició); un fill amb la seva parella actual, i la filla amb el seu marit i les dues petites. No apareix ningú més, només un actor fent de repartidor que surt 30 segons. Així, la força dels actor i actrius, la seva presència és cabdal. I com que el guió és com és, s'aconsegueix un engranatge gairebé perfecte.

Visca el cinema català, que cada vegada ens ofereix més i més qualitat cinematogràfica! I si no tinguéssim l'estat repressor que ens ofega, més reconeixement mundial tindríem.