PROVES

Setmanes de proves. A tercer i sisè de primària dediquen hores del seu temps valuós a realitzar les proves de competències bàsiques programades pel departament d'Ensenyament. Ja és coincidència (o no), que justament siguin els mateixos cursos que proposa la Lomce, però la qüestió final és que el Departament, amb o sense Lomce, amb o sense LEC, vol passar aquestes proves peti qui peti.
Es pot estar d'acord o no, però és de calaix que a l'escola s'avaluen els alumnes. Podem discutir sobre com s'avalua i què s'avalua, però l'avaluació va lligada al fet educatiu. Llavors, que hi hagi unes proves externes poden agradar més o menys, però si tenen un objectiu d'assessorar, orientar i saber on som, tampoc és tan dolent. Si l'objectiu és crear rànkings d'escoles, doncs malament. Però això és el gran argument dels anti-proves, i a veure, si les famílies pensen amb el cap, es deixaran estar de rànkings, i si se'ls vol fer cas, doncs allà ells. Sigui com sigui, algú ha vist publicats aquests famosos rànkings d'escoles? No, oi?
La qüestió important no és aquesta sinó com comentava, el què s'avalua i el com. En els moments que corren, que tanta gent s'omple la boca de canviar estils, metodologies,... d'innovar (fins i tot el propi departament n'és partidari), llavors, per què les proves avaluen només les àrees instrumentals? Per molt competències bàsiques que li diguin, no ens enganyem, estan avaluant mates, català i castellà. Per tant, canviem l'escola, i canviem les proves!
Mentre això no sigui general, estarem uns quants anys picant pedra, així que deixeu-me denunciar i indignar-me per pràctiques que són encara més aberrants que les pròpies proves. Parlo d'aquelles escoles que "entrenen" les proves. Que dediquen hores i hores del seu temps a fer proves i exercicis de l'estil de les què arribaran. Fins i tot hi ha escoles que les posen de deures! Deixem-nos d'incoherències i de pèrdues de temps. Si les proves són tan diferents de com es treballa a l'aula, el què cal fer és canviar el què fas a classe! Ai... no sé pas si ens en sortirem... Escoles que omplen de paraules boniques els seus projectes educatius, que fan una bona campanya de màrketing sobre com
fan de diferents les coses... i a l'hora de la veritat, tothom a fer un examen! Sense comentaris.

LA NIEBLA

Tot planxant vaig reveure aquesta pel·lícula basada en una novel·la de l'Stephen King. Ja fa anys que la van estrenar als cinemes, i força vegades l'han emès per televisió, però quan vaig adonar-me que la feien en aquell moment, no vaig dubtar en posar el canal.
Tan bona és que la veus dues o tres vegades? A veure, bona, el què se'n diu bona, no ho és. Es tracta d'una pel·lícula on una boira s'escampa per un municipi i un grup de persones queden tancades dins un supermercat. Aviat se n'adonen que dins aquella boira hi ha bestioles gegants amb molta gana. Per tant, argument d'aquests típics que barregen terror i ciència ficció, però amb quatre aspectes a tenir en compte:
- Està ben feta; no és bona, però es pot veure sense pensar que estàs llençant els diners, ja que manté l'interès tota l'estona, amb personatges ben definits, fins i tot alguns a qui acabes agafant algun tipus d'intercanvi emocional.
- En això té molt a veure que és una obra de l'Stephen King, i per tant, tot i que algunes vegades se li'n va la castanya i escriu novel·les que no expliquen bé el perquè de les coses, en aquesta se'n surt força bé.
- El motiu cabdal per la qual està a la meva llista de pel·lícules revisables: aquesta temàtica de la reacció de les persones humanes davant una catàstrofe o problemàtica. Com canvia la seva manera de veure les coses, depenent de les circumstàncies. Tothom és sociable fins que s'enfronta a la seva supervivència. És llavors quina la manera de pensar i actuar de la gent es torna absolutament primària. D'aquí l'interès en pel·lícules com 2012, Walking dead, El dia dels trífids, i un llarg etcétera.
- I finalment, el final de la pel·lícula: un dels finals més impactants que he vist, perquè et deixa amb la boca oberta. Et deixa un moment sense respirar. El fet que sigui una pel·lícula de ficció, de seguida et torna a la normalitat, però el primer moment et deixa uns segons KO.

A LA SISENA, LA VENÇUDA

No ha estat fins la sisena temporada que he aconseguit veure en temps real un episodi de "Joc de trons". Primer van ser els llibres (genials, fantàstics...) Després va ser la sèrie de tv. Com que no sóc amant de la pirateria i no disposava del canal corresponent, sempre he anat veient cada temporada un any més tard del què s'emetien, esperant la seva estrena en dvd. Per ara així ho havia fet. Però un canvi en el contracte de la companyia ha fet que pugui veure la nova temporada "en directe". Un intensiu de la cinquena temporada i avui hem gaudit del primer capítol, que com no podia ser d'altra manera, no ha decebut gens, ja que ha tingut de tot.
Cal dir que l'única cosa que no em fa el pes són les llicències que s'han pes respecte les novel·les originals, ja que per tal de tenir més capítols, han hagut d'inventar-se noves trames que donessin joc. I no sé què farà en George R. Martin quan acabi el setè volum. Si tindrà en compte algunes de les novetats que han fet a la sèrie o seguirà anat a la seva, provocant un caos entre els seguidors.
A banda d'això, res més a dir. excepte coses bones. M'encanta la història, els girs inesperats (tot i que alguns em facin enfadar), la manera de narrar-ho, tot plegat. Després d'El senyor dels anells, em quedo amb la Cançó de gel i foc, sense cap mena de dubte. I pel què fa a la sèrie, la caracterització dels actors és genuïna. És impossible imaginar-se altres rostres a aquests personatges, alguns d'ells molt emblemàtics. Algunes frases ja formen part de la cultura del segle XXI, com "S'acosta l'hivern" i moltes més. Ara, a gaudir aquestes deu setmanes de la sèrie, i a esperar el llibre que posi fil a l'agulla a una història fantàstica.

CAIGUDA LLIURE

Me'n vaig estar de fer cap comentari en calent. Dimecres a la nit tenia moltes ganes de deixar anar tot el què em venia al cap després de caure eliminats per l'Atlético de Madrid a la Champions. Però no ho vaig fer. Fins i tot he deixat passar alguns dies més, a veure si aconseguia que les meves frases no fossin tan passionals.

Crec que l'objectiu està assolit. Ja no em bull la sang. La ràbia i indignació ja han deixat pas a la decepció. Però noto una nova fase: la indiferència. 

És veritat que tenim opcions de guanyar dos títols, entre ells la lliga, i això està molt bé. Però venint la temporada passada, d'una dinàmica guanyadora i sobretot d'un entorn mediàtic mediocre, doncs els culés anem amb el cap baix. La Champions és la Champions. I encara que sigui un motiu poc intel·ligent, és evident que la presència del Madrid a les semifinals fa més gran la ferida. Sí, volem que perdin, és clar. i què?

El tema de l'entorn mediàtic fa referència als periodistes. És evident que és la seva feina, i que el seu objectiu és vendre diaris, o tenir audiència, però és que han lloat tant l'equip durant to l'any, que s'han passat de rosca. I en això tenia raó l'entrenador: "deixeu de parlar de rècords d'imbatibilitat, que no serveixen per res; només els títols tenen importància". Però que no vingui a sobre ara alguns dient que només ens queixem ara que hem perdut, perquè les mancances del Barça actual, són les mateixes que ja denunciava abans, només que llavors, ningú escoltava.

Tema clau: quants jugadors del primer equip tenim? Apart dels onze habituals, posem Arda i Sergi Roberto? Algú més? Amb tants poc jugadors en qui confiar, és difícil aguantar l'exigència de tota una temporada. No pot ser que sempre juguin els mateixos, i que quan hi hagi problemes, mires la banqueta i no veus solucions.

La qualitat dels jugadors i els seus "baixons": Hi ha jugadors que omplen però no decideixen, com és el cas de Jordi Alba, el mateix Arda... Si Rakitic no està bé, posem Sergi Roberto, que sembla més motivat. Neymar? Per mi és una venda clara. El venem, i amb els diners comprem dos davanters bons, i així tenim suplents pels de davant. No podem perdre Ter Stegen, seria un gran error!

I finalment, què hem de fer? què passarà en els propers dies? Serem capaços de tornar al nostre nivell? Faran un cop de puny a la taula i jugaran com saben? O seguirem veient aquest equip desganat i sense esma que no remata entre els 3 pals quan és l'única opció de seguir endavant? Ja veurem. Sigui com sigui, ja n'hem perdut una.

ROALD DAHL

Aquest any es celebra el centenari del naixement d'en Roald Dahl, autor de llibres infantils i juvenils, amb algunes de les obres més famoses del món literari d'aquestes edats, com Charlie i la fàbrica de xocolata, Les bruixes, Matilda... Famoses també per les seves adaptacions al cinema.
Una efemèride com aquesta no la podíem deixar perdre a l'escola, així que dediquem el tercer trimestre a un del seus llibres: James i el préssec gegant.
Aquest és un llibre força divertit. Per ser la seva segona novel·la, ja té algunes de les característiques habituals de les seves obres, amb un nen protagonista, normalment que té algun problema familiar o social, amb alguns adults poc modèlics i que acostumen a ser malvats amb les criatures, personatges fantàstics, humor negre... Genial la manera d'acabar amb les tietes, una il·lusió conjunta de viatge, volar... Els insectes són molt entranyables i amb unes personalitats molt ben creades. És un llibre que està molt bé com a introducció al món Roald Dahl.
També he llegit La meravellosa medicina d'en Jordi. Era la primera opció de lectura amb els alumnes. Es nota que han passat 20 anys des d'en James, no tant per l'argument, ja que és més avia un conte senzill que no pas una novel·la, però la crueltat que exhibeix és molt més gran. El menyspreu mutu que es tenen l'àvia i el nen és fins i tot en alguns moments, desagradable. I i tot i que els nens s'han d'acostumar a llibres que no sempre han d'acabar bé, al final l'hem descartat.
Probablement tard o d'hora passaran per les meves mans El gran amic gegant (estrena en pel·lícula aquesta tardor) i Matilda, possible obra de teatre per realitzar. Ja veurem.

LA BELLESA DE SENTIR

Seguint la línia d'immersió en el món de l'educació emocional, mirant d'interioritzar el què és el més important i procurant treure totes les idees "happy-flowers" que són poc realistes en el dia a dia de les escoles, he acabat la lectura del llibre de l'Eva Bach, "La bellesa de sentir". En aquest llibre repassa els 12 passos a seguir per tal de fer un viatge que et porti de les emocions a la sensibilitat.
Lectura interessant, tot i que en alguns moments, la idea es repetia una mica (o almenys això em semblava a mi, des de la meva humil sensació de "novell" en aquest món). Tot i així, n'he extret algunes frases, experiències, idees que poden ser interessants per a aplicar en la vida com a persona, com a mestre o com a pare.
En un capítol es comenta la frase d'en Xavier Melgarejo, que opina que la prioritat d'un país ha de ser construir persones i no edificis o aeroports. És una de les primeres veritats que apareixen al llibre, i la constatació que alguna cosa ha de canviar al país si volem sortir de l'atzucac on som.
També dóna peu a la reflexió la frase d'un tal Philippe Meirieu (em sap greu no conèixer molts de les persones que són anomenades en el llibre) quan diu que "Tenir ganes d'escanyar algú no és delicte. El delicte és escanyar-lo". Cal legitimar les emocions, i entre elles, la ràbia. Tenim dret a estar enfadats i a fer-ho saber. Però compte amb com ho manifestem i quines accions emprenem degut a a aquesta ràbia.
Hi ha molts altres moments del llibre que conviden a pensar sobre aquest món que ara es comença a descobrir i que a moltes escoles se li comença a donar importància. Ara bé, malament farem de convertir-la en una assignatura:
- Què tens dilluns de 3 a 4?
- Mates
- I de 4 a 5?
- Educació emocional
Això no ha de ser així exactament, o reduir-ho a això seria un error. Tractar els nens emocionalment i fer-los créixer en aquest aspecte té més a veure amb com els parles, com actues, com els mires, que no pas en fer una activitat que et vingui marcada per una programació. En aquest tema encara estem una mica a les beceroles, i no hem arribat a cap destí. Estem començant un viatge que de fet, no acaba
mai. Com tots els viatges que s'emprenen en una escola.

LA FLOR

"Una flor no fa estiu" seria la frase feta que podria acompanyar la victòria del Madrid en el partit de futbol amb el Barça. Continuen tercers, a set punts de l'equip culé, i ho tenen magre per aconseguir guanyar el títol de lliga. Per molt que avui hagin guanyat, això no vol dir que guanyin el proper, o l'altre o res de res. Perquè una flor no fa estiu.
Però també podríem dir que algun dia havíem de perdre "la flor que teníem al cul". I és que han passat moltes coses en aquesta temporada que no deixen de fer sorprenent el fet que estem en disposició de guanyar de nou el triplet. La lliga, molt ben encarada; la copa, a un partit de tenir-la; i la Champions... bé, la Champions ens ho haurem de treballar més, però per ara som vius. L'altra cosa increïble ha estat aquest rècord de partits sense perdre (39!), que han assolit fins avui. A veure qui ho supera, o més ben dit, quan se supera.
Ja ha sortit el culé pessimista!! Com pot ser que per haver perdut un partit, ja estiguem desmereixen tota la feina? Doncs està clar, perquè encara que ens vinguin totes de cara i que estiguem tan bé com deia, fa ràbia perdre a casa contra el Madrid. I qui digui el contrari és que desvarieja... Pot ser just o injust, merescut o no, però toca els nassos, i de quina manera! Així que no és per criticar, sinó que és una emoció visceral que et fa passar una mala estona. Quan dimarts guanyem a l'Atleti per 4 a 0, ja se'ns passarà. Ehem...d'això... perquè guanyarem, oi? No començarem ara amb els dubtes, oi? Doncs sí, és clar que sí! Perquè vull constatar que:
- Em molesta el jetlag dels partits amb les seleccions. Avui els sudamericans estaven encara a l'avió, sobretot el Neymar.
- Altra vegada queda clar o que no tenim banqueta o que l'entrenador no se'n refia. No tenim recanvis quan juguem els partits importants? Amb l'Arsenal ja va passar. Allà, cap canvi. Avui, un, i que ha estat cabdal per la derrota, ja que hem perdut el control del partit. En aquests partits només confia en els onze de sempre. Com pot ser? No tenim qualitat a la reserva? Què passa amb Sergi Roberto? Arda? Vermaelen, Bartra... fins i tot Munir? Són jugadors que només poden jugar contra equips de menys qualitat que els potents? Doncs tenim un problema MOLT GROS.
- Necessitem un lateral esquerre com Abidal, és a dir, bo sempre i que no sigui un quinqui.
- Si us plau, que Ter Stegen no marxi. És el futur.
I fins aquí les sensacions després del Barça-Madrid. Esperem que la derrota hagi estat un flor enmig del desert.