READY PLAYER ONE

La meva post-infància i joventut, sempre anirà acompanyada d'unes pel·lícules que van marcar
diverses generacions: Tauró, Encontres a la tercera fase, ET, la saga d'Indiana Jones... Pel·lícules que ara en dirien de blockbuster, però que en aquell temps eren el més emocionant que podies veure a la gran pantalla. Totes elles, dirigides per un tal Steven Spielberg, director de moltes pel·lícules com aquestes i productor de moltíssimes més d'aquest estil. No són obres mestres del cinema, però sense elles no s'entendria el cinema. Li devem molt a aquest senyor els que ens agrada evadir-nos veient pel·lícules. Després de fer molts diners amb elles, i a mesura que es feia gran, Spielberg va voler explorar altres camins que l'entreteniment, i es va endur força fracassos, fins que va arribar La llista de Schindler. Aquesta crua meravella el va permetre seguir fent el què li ha donat la gana, i ha anat alternant grans èxits amb altres films que han passat desapercebuts.
L'any passat va voler tornar al món de la fantasia aventurera adaptant un llibre anomenat Ready Player One. Ens trasllada al 2045, quan a les ciutats, les persones no tenen cap il·lusió a la vida, i l'únic que fan és connectar-se a un món virtual conegut com a Oasis. Quan el fundador d'Oasis mor i organitza un recerca del tresor per tal de nomenar el seu successos, es van succeint les diverses aventures i lluites entre els jugadors oficials i l'empresa que s'ho vol quedar tot.
No sé si per estar desconnectat,tenia la sensació que la peli havia passat sense pena ni glòria pels cinemes. No se'n deia massa cosa, i clar això només volia dir que era una pifiada del gran Spielberg. Però aquesta setmana l'he pogut veure a la tv, i suposo que amb aquestes baixes expectatives, la sorpresa ha estat agradable i fantàstica. Una pel·lícula amb ganxo, amb ritme, amb emoció, i amb uns efectes que et traslladen a aquest món virtual. Un continu d'aclucades d'ull a èxits dels anys 90 i pelis antigues que li donen un toc especial pel fet d'estar col·locades a lloc, dins la trama sense que semblin records d'una època passada. El director ha volgut fer una peli d'entreteniment i li ha sortit rodó. Ha estat molt bé. Sense ser, com dèiem res de 'altre món, sense arribar a la sola de les sabates de les produccions spielbergianes dels anys 80; però realment passes una bona estona entretingut i divertit.
No vull acabar aquesta entrada sense fer una referència a la seqüència que posa més els pèls de punta. El noi protagonista surt de casa i camina pel carrer per anar on té el seu espai de connexió. Pel camí, tot só persones amb les ulleres virtuals fent sols els moviments d'allò que estan veient a l'altra realitat. La veritat és que em va sembla premonitori. En el món que vivim, tan tecnològic, tan adidctiu i tan poc responsable pels adults, joves i nens, la veritat és que dóna la sensació que la nostra societat va cap a aquí. Ens pinten un futur ben negre. I tot i que hi ha el missatge de desconnexió al final de la pel·lícula, la veritat és que el què ens planteja de fons és realment terrorífic. Pinta molt malament, i anem cap a aquí.