LONG TIME AGO...

Catalunya: un país avorrit

Ja no sé en quin país visc.

O, si com dic al principi, som un país avorrit, on no passa res de l'altre món. I és que ahir, estava disposat a veure el telenotícies de tv3 (la nostra, en diuen...). El cap de setmana no m'havia deixat de temps d'estar al dia. El rellotge es va acostant a les 21:00... i comencen els titulars!

Uns soldats espanyols que moren a l'Afganistan... uns presumptes etarres que detenen a França... el judici de "Gescartera"... i ja està!

Caram!

Què passa?

Realment no hi ha notícies a Catalunya que han d'anar-les a buscar fora de les nostres fronteres? No donen més joc els nostres polítics incompetents? A cap població catalana ha passat res digne de ser destacat?

Una de dos: o Catalunya és avorrida o tenim davant nostre una mostra més dels intents de fer-nos sentir part d'un ens més gran (Espanya)...

Visca la tv3 (la seva!)

TURQUIA, 2ª PART: CAPPADOCIA

Reprenem el relat del viatge a Turquia després de fer un minut de silenci pel meu ordinador, que ha hagut d'anar al mecànic per problemes intestinals (segurament m'estaré unes setmanes sense ell)...
Els 800 km fins la Cappadocia no van ser tan horrorosos. El guia de l'autocar ens anava distraient explicant-nos la història de Turquia, i vam anar fent paradetes (Ankara, la capital, que no té res de res; i al llac salat, 1000 km2 de sal). Va ser curiós quan el guia ens va preguntar perquè réiem quan ens va dir que els espanyols els estan construint bona part de la xarxa de trens. Va dir: "Que pasa algo con los trenes?"

El primer dia a la Cappadocia vam visitar la fortalesa d'Ochissar, i allà ja ens vam quedar de pedra. A les fotos sembla maco, però en viu i en directe et quedes espetarrat! Després vam anar a un recinte ple d'esglésies cavades a les roques, una amb la imatge de Sant Jordi (perquè el tiu era turc...)

A la nit vam assistir a un espectacle de balls i cançons tradicionals (dansa del ventre inclosa; tot i que no té res a envejar al "uie-ie-ie")

L'endemà vam seguir visitant espais de la zona, com els "barrets de les fades", pedruscos que tenen com una roca que els fa de barret; i una ciutat subterrània (fins a 8 pisos de galeries sota terra).

Després d'això ja només ens quedava esperar la tornada. L'autocar de Cappadocia tenia només una porta, i tots havíem de passar per allà (ja us podeu imaginar el jaleo); l'avió de tornada no oferia més garanties que el de l'anada, però almenys aquest tenia un "hostesso" que semblava buscar feina en un circ per les pallassades que feia (i sense parlar, clar); també cal dir que abans d'arribar a Barcelona, vam parar a Bilbao, que tot sigui dit, no ve molt de pas...

Però finalment vam arribar, molt contents de tot el que havíem vist i viscut.