Compte enrere

La propera setmana ja és octubre.
Van dir que el metro de Roquetes s'inauguraria la primera quinzena d'octubre.
Sí... ja ho sé... tant primera quinzena és el dia 1 com el dia 15...
Però, què voleu que us digui...
El metro ja arriba!!!!

CONCURS, QUEDEN 11 DIES

Amb una no en tindré prou...

Si algun dia m'acabo traient el carnet de cotxe, dir-vos que posant-me una "L" al darrere no en tindré prou. Com a mínim n'hauré de posar tres, per tal que quedi clar a tots els altres cotxes del meu voltant que ja poden anar amb compte amb mi.
A veure, tampoc és que ho faci tan horrorós, però hi ha dies que els tinc més bons que d'altres.
Un dels dies dolents vaig estar a punt d'empotrar-me contra un parell de parets. I és que el manillar de la moto no cal girar-lo tant com el volant del cotxe!!! I si a més de no girar el volant, apretes l'accelerador, queda clar que la combinació és explosiva.
Acabo amb les cervicals contracturades de la tensió que agafo, però el "profe", pobre, deu acabar pitjor.
Un altre dels moments claus és quan arrenco en pujada. Malament no ho faig, però m'estic tota l'estona aguantant la respiració fins que me n'he sortit.
Reconec que tinc agafats uns vicis de la moto que m'he d'anar traient (com accelerar quan es posa el semàfor groc o bé no parar-me al pas de vianants quan està a punt de passar una velleta).
Em sembla que el Magí, l'Anna i la Sandra se'l trauran abans que no pas un servidor...
I el què faltava! Aquesta setmana, pràctiques plovent. Aparteu les criatures!!!

SETMANA INACABABLE

Sempre he tingut la sensació que la primera setmana del curs amb els nens ja a classe és més llarga del normal. I és que avui quan m'he despertat i m'he adonat que ENCARA era dijous, ha estat molt dur.
Realment, aquesta setmana no s'acaba mai! Que arribi ja el dissabte!!!
Per cert, rememorant els moments autoescola de la Clara, aviat hi dedicaré un article. Ai... com t'entenc, ara...

Dotze de setembre

Ja hem viscut una altra diada. Tot i semblar que tot està igual, que no hi ha hagut res de nou, algun aspecte important cal destacar:

- El centenari de l'estelada, recolzat per un grapat d'ajuntaments. Interessants les declaracions de Jordi Hereu que va qualificar aquesta iniciativa de falta de respecte, ja que, segons va argumentar, l'estelada no representa tots els catalans. Doncs llavors que tregui la bandera espanyola, perquè a mi, i suposo que a més gent, tampoc em representa.

- La Mostra del Passeig Lluís Companys, amb un joc on havies de fer gol a una porteria tapada amb una foto gegant de la selecció espanyola. Fes un gol a espanya, deien. La veritat, era més divertit xutar fort cap als jugadors que ficar la pilota pels forats.

- Les manifestacions de la tarda. No sé, tinc la sensació que aquest any érem més. A veure si creix el nombre any rera any, encara que després la teletres, al TN de la nit gairebé no diu ni que era la Diada.

- La presentació del cant de la Independència, lletra de Vicenç Albert Ballester, creador de l'estelada. Aquí teniu la lletra i una part de la cançó.

CANT DE LA INDEPENDÈNCIA

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Ja és hora que la Pàtria, que el nostre cor adora,
camini tota sola vers l’Ideal que enarbora
bon punt vibri pels aires el crit de Via fora!
i la bandera santa onegi a nostra vora.

Finí el seu esclavatge la terra catalana;
avui tota es redreça sentint-se sobirana,
al cor anhels de vida, amb ànsies de victòria
si cal als braços força per aixecar els fusells.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Serem potents, i indòmits com vents desenfrenats.
Que si morim, la glòria valdrà molt més que el viure.
I si vivim veurem la Catalunya lliure
formant en la sardana dels pobles alliberats.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

ONZE DE SETEMBRE

Demà és la Diada de Catalunya. El dia en què milers de catalans surten al carrer per cridar als quatre vents el seu sentiment pel país.
Quan s'acabi el dia, apa... la majoria a guardar les senyeres, les estelades i a seguir amb la seva vida diària. Catalans per un dia, és el nom que tenen molts dels què demà sortiran al carrer, per no dir res dels què directament se'n van de pont.
La minoria, encara minoria, seguiran lluitant per Catalunya des de diferents àmbits el dia 12, i el 13, i el mes que ve... Som catalans cada dia, i dia a dia hem de fer una passa vers la nostra llibertat. D'any en any, no serveix de res. Trenquem cadenes!

A concurs!!

D'aquí just un mes, tindrà lloc el Concurs de castells de Tarragona. Finalment, gràcies a descarregar el 4 de 8 per Festa Major, combinat amb la no-participació dels Minyons de Terrassa, farà possible que Gràcia pugui anar-hi. Justet, justet...
Si finalment es confirma al 100%, serà motiu d'alegria, i hi anirem amb ganes de revenja; revenja contra nosaltres mateixos per oblidar el concurs de fa dos anys, en què la mala sort es va colar en els autocars, camuflada entre els castellers.
Anem a demostrar que podem fer els nostres grans castells amb eficàcia i gaudim per fi de la festa dels castells!!!

ITÀLIA 2: ROMA

Després d'un viatge llarg en tren (ens queixem de la RENFE, però lo d'Itàlia tampoc té nom...) vam arribar a la capital. Després de passar per l'experiència d'un metro digne també de l'Hotel Kruger, ens vam poder situar.
Segurament el més impressionant és sortir del metro i trobar-te davant el Colisseu, un amfiteatre de l'any de la Quica per a 60.000 persones. És realment espectacular, increible. A partir d'aquí, anar caminant i anar trobant restes i més restes romanes per allà on passàvem. Cada tres passes et trobaves una pedra, una columna, una paret... és molt curiós.
A destacar també la mania de posar obeliscs egipcis a les places. N'hi ha fins a dotze! I la quantitat d'esglésies és gairebé proporcional a la quantitat de geladeries.

Parlant d'esglésies, vam dedicar tres quarts de dia al Vaticà. Aquí, ni l'Amparïues pot dir: "Me l'imaginava més gran", perquè mira que n'és de gros!!!! No els falta res a aquests capellans i monges... n'hi havia per totes bandes...
I és que allà tot ho fan gros, com la Fontana di Trevi. No hi havia manera que em capigués sencera a la màquina de fotografiar...
No puc deixar de parlar de les catacumbes. Quatre pisos sota terra plens de tombes. Comenten que hi ha unes 250.000 tombes, però que de cossos gairebé mig milió. I això només en una de les tres catacumbes més importants...

I per acabar, l'apunt crític, és clar... no hi podia faltar... Roma és impressionant, sí... però moderna, allò que se'n diu moderna... no massa, eh? Sembla que en alguns aspectes encara són al segle V. Porca misèria!!!