LECTURA OBLIGADA

Un cel de plom. Aquest llibre de la Carme Martí explica de forma novel·lada la vida de la Neus Català, una de les dones que s'exilià durant la Guerra Civil i que a França seguí lluitant contra el feixisme, fet que la va portar fins als camps d'extermini nazis.
Aviat farà 98 anys, i la seva vida, com moltes d'altres hauria de ser coneguda per tothom. Tota la vivència que patí a Alemanya és de gran cruesa, però és la veritat. A mesura que vas llegint, et passen pel cap moltes sensacions, i és clar, la gran pregunta: "Com pot ser que això passés de veritat?" No entenc com el seu odi els va fer arribar a aquells extrems, i no, no s'ha d'oblidar, i no s'ha de perdonar.
Provoca esgarrifances pensar que encara ara hi ha persones que actuen com aquells monstres o que pensen igual que ells; que estan amagats, disfressats darrera personalitats quotidianes, esperant a posar en pràctica la seva veritable essència animal. No, no es pot oblidar i no es pot perdonar.
En dic "lectura obligada"- I és que a les ESO's i Batxillerats fan llegir als alumnes llibres que els mestres creuen interessants. Penso que aquest hauria de ser un d'ells. No, a l'àrea de llengua, clar, sinó a la d'història, o a la de tutoria... Per què només es poden llegir llibres marcats en les àrees lingüístiques? Com si no hi hagessin coses interessants a aprendre o a debatre en altres àrees. Els joves d'avui en dia, han de saber què va passar, han de viure-ho ni que sigui a través d'un llibre. Si no, oblidaran. I no es pot oblidar i no es pot perdonar.

UN COP MÉS... BAIXA EL TELÓ

Un cop més, i ja són uns quants, baixa el teló de la sala d'actes de l'escola en acabar l'última representació teatral preparada pels nens i nenes. Ja fa 14 anys que cada any senar, amb els alumnes de tercer preparem dues obres de teatre (una per a cada classe), i això vol dir setze aixecades i baixades de teló, que es diuen molt ràpid!
Aquest any l'hem dedicat a Roal Dahl i hem representat "Les bruixes" i "Charlie i la fàbrica de xocolata". Quina feinada! Apart del temps previ de fer el guió, són dos mesos d'assaig, fer decorats, preparar cançons, treball en equip en estat pur... I ja està, avui s'ha acabat. Per una banda cansat, ben cansat; i per l'altra, ben descansat i satisfet del treball fet pels nens i nenes! Han anat molt bé, la veritat, tot i que sempre vaig dient que és l'últim any que ho faig, que aquest any no ens en sortim...
Res, que d'aquí quatre dies començarem a pensar quines obres farem el 2015! I a enllestir la web sobre el teatre a l'escola!!!

CAL MULLAR-SE

A l'escola tenim una feina molt important, que és l'educació dels nens i nenes. Fins no fa massa, eren senzillament el lloc on es feia bàsicament "instrucció", és a dir, t'ensenyaven les matèries (mates, etc...) i ja està; no s'anava més enllà.

Però ara ja no són només això. A l'escola s'educa els nens, i això vol dir en totes les dimensions de la persona, també la social, cultural, crítica, etc. Així doncs, si hi ha qualsevol injustícia en el món, el més normal és parlar-ne a classe, i FINS I TOT, arriba a donar una opinió personal.

Ara bé, què passa quan la injustícia és amb la llengua del país, amb la seva cultura, amb la seva gent?  Llavors cal anar amb compte, perquè diran que estàs fent política amb els nens, que els estàs manipulant... (No deixa de ser curiós que puguis opinar a classe sobre el què fan a Sri Lanka, però no sobre el què passa al teu propi país... perquè després diguin que estem en un país normalitzat i que no hi ha conflicte...)

Bé, quan passen aquestes coses cal aplaudir iniciatives com les de l'AMPA de l'escola Fort Pienc, que amb bon humor, creativitat i ganes han fet un vídeo sobre les lleis de l'inefable Wert.

Cal mobilitzar-se, cal dir prou, cal sortir al carrer i cridar ben fort qui som.

HAN TORNAT

Ara sí! Feia molts mesos que els trobava a faltar... Feia temps que no tenia aquell neguit al cos que em feia tancar els ulls i respirar fort... Perquè de tant en tant va bé tenir partits com aquest que et recorden que pots oblidar...

DECEPCIÓ

En vaig parlar a Polseres. Aquest any, estic seguint els capítols de la segona temporada de la sèrie Polseres vermelles. Així com a la primera temporada sabia de què anava, qui eren els personatges, però poca cosa més, aquest nou tram l'estic seguint. O més ben dit, l'estava seguint. I és que aquest dilluns em va decebre molt el desenllaç.
Crec que els guionistes han perdut una mica l'objectiu de la sèrie per dos motius: primer, deixar-la en mans del merxandatge més vulgar. Està molt bé, acostar la tragèdia del càncer infantil a la gent, parlar-ne, que no sigui tabú; però d'aquí a frivolitzar-ho, hi ha un bon tros. Ho explica molt bé la Tatiana Sisquella en un article a l'Ara del passat dissabte. És desconcertant veure gent pagant per posar-se una polsera vermella de la sèrie, quan els que tenen la polsera de veritat, pagarien per no dur-la.
I per altra banda, que la Cristina, el personatge que té anorèxia, superés el coma i reviscolés a l'últim sospir, va ser de sèrie xabacana i poc seriosa. Era un bon cop d'efecte la seva mort (no per la malaltia sinó per la ingesta de pastilles). Podia obrir un debat interessant sobre el tema. Però ara, no queda res. Més banalització de la problemàtica real.
Per últim, només desitjo que tots els pares que deixen que els seus fills menors de 10 anys mirin aquesta sèrie, quan s'acaba cada capítol en parlen del què han vist, perquè si no, tenim una nova mostra de com les modes guanyen totes les partides encara que siguin totalment poc apropiades.
A partir de dilluns que ve, a la nit, toca lectura.

LA PORRA

Ja fa força anys que a l'escola fem porra dels partits del Barça, bàsicament per "divertimento", ja que els guanys són en general insignificants. En aquests anys hi ha hagut de tot, bones ratxes, dolentes... Sense anar més lluny, la temporada passada, d'unes 50 porres, no vaig encertar la primera fins a l'avantpenúltim partit!
Aquest any és diferent. N'he encertat ja tres o quatre. Però el detall més significatiu ha estat el d'avui. Guanyar una porra del Barça, havent posat que perdia contra el Madrid... Això és un fet inimaginable, escandalós!!! Alguna vegada havia posat algun empat, però en el 99% de les vegades, sempre posava el Barça guanyador, Em passava com quan un robot s'enfronta al trencament d'alguna de les seves tres lleis de la robòtica. Doncs aquest divendres vaig fer la primera porra amb el Barça perdedor. I a sobre, el Barça perd!
Guanyarem la lliga? Per descomptat (espero no haver-me de menjar les paraules...). I la Champions? Ui... pocs donen per remuntada l'eliminatòria, però aquell dia posaré 4 a 1.