SÍ QUE N'HI HA PROU

En només una setmana el Barça ha llençat gairebé tots els títols possibles d'aquesta temporada. Primer va ser la Champions, després la lliga i finalment la copa. És clar que si continuéssim vius a tot arreu, si haguéssim guanyat, seríem els millors del món, etc, etc. Però fins i tot en el suposat cas que hi hagués una carambola i guanyéssim la lliga, la realitat seguiria sent la mateixa, i és que ja n'hi ha prou.
El futbol és present, no és passat. I aquests jugadors han estat els millors del món un grapat d'anys. Però res dura per sempre, i amb el nom, no es guanya res. S'han de jugar els partits i ser millors que els altres. És hora de tornar a treballar, de començar des de zero. L'afició estarà al costat dels jugadors, sempre que se'ls vegi l'esforç per tornar a ser dalt de tot. Veure com decauen i s'enfonsen, no és molt bo.
És el moment de Sergi Roberto, Montoya, Bartra... ells han de donar-ho tot per tornar a ser el millor equip. I no passa res... Xavi i companyia seguiran sent els millors, però als llibres de història del futbol. La humilitat i l'esforç han de tornar a ser al davant de l'equip, i jugadors com Cesc i Alves, seguits d'uns quants més, no en són el millor exemple. S'ho han de "currar".

PEL·LÍCULES A LA PLANXA

Tinc per costum veure pel·lícules mentre planxo; d'aquesta manera faig l'estona més amena i entretinguda. Sovint són pel·lícules ja vistes que revisiono, però darrerament també aprofito per veure aquelles cintes que per qüestions de temps no les veig al cinema. Algunes d'elles estan vistes sense planxa per enmig però avui em ve de gust fer-ne una repassada a totes plegades:

- EL JOC D'ENDER: interessant història de ciència ficció. Quan era jove vaig llegir-ne tota la saga (d'Orson Scott Card), i tenien tela marinera. En els moments que els vaig llegir, les filosofades m'anaven força grans, però vaig gaudir-ne al meu nivell. Era evident que calia veure la pel·lícula. Una bona estona, però crec que entra poc en els dilemes que tenen els seus personatges., i fins i tot, el final queda poc clar.

- EN FLAMES: la segona part dels Jocs de la fam, una saga molt més actual que no pas la de l'Ender. Pel·lícula per passar l'estona, sense buscar res més que això. Possiblement els llibres (que no he llegit) deuen donar més voltes a tot el tema més profund sobre l'autoritarisme, injustícia, etc. Si no ho fa, seria una decepció.

- LA VERITAT OCULTA: Uffff... drama dels que et deixen sense respiració perquè denuncien els abusos permesos per les altes autoritats de la ONU a Bòsnia. Pel·lícula basada en fets reals i que no deixa indiferent, sinó que et va indignant a mesura que passen els minuts i et porten a pensar en quina merda de món som. 

- GRAVITY: una de les sensacions de l'any passat. Segurament perd molt en pantalla petita, però és el què hi ha. Ben feta, i amb un puntet de suspens important. Realment potser no és la millor pel·lícula (com van dir els òscars), però les imatges són espectaculars.

LA TXELL

Ja fa tres anys, des de que ho vam descobrir, que anem al festival Món Llibre, que és un cap de setmana amb activitats al voltant de la literatura infantil i juvenil, per tal d'anar escalfant motors de cara al proper Sant Jordi.
Avui doncs, hem anat cap a la plaça dels Àngels a gaudir dels llibres, conta-contes, tallers, cançons i altres mandangues. El moment més esperpèntic del dia, i que dóna títol a l'entada d'avui, ha estat quan ens hem dirigit a escoltar una història d'en Teo (sí, aquell nen arrissadet pelroig). La presentadora que introduïa l'activitat diu, "I amb tots vosaltres, que us explicarà la història... la Txell!!" Tothom aplaudint al momnet en què surt una noia saludant i comença:
- Hola niños y niñas... Soy Txell y os voy a explicar un cuento sobre Teo, cuando un día... (blablabla...)
La sorpresa ha estat majúscula, la incredulitat enorme, i la meva boca s'ha quedat oberta una bona estona. Sí senyor! Fomentem la lectura al nostre país amb conta-contes en castellà... Molt bé. La Txell tenia bon accent, això sí, almenys no era de la plana de Vic... En definitiva, el nostre país està ben malalt... Ja ens podem espavilar si volem aconseguir res d'aquí uns mesos...

VULGARITAT

No me'n puc estar. Darrerament parlo quan encara està tot en calent, no espero a què es refredi. I per això, 45 minuts després de quedar eliminats de la Champions, alguna cosa cal dir. El títol de l'entrada, "Vulgaritat" l'he copiada de la primera reacció d'en Joaquim Maria Puyal. Així ha titllat del joc del Barça en aquest partit de tornada jugat al camp de l'Atlètic de Madrid.
Primera cosa a dir: per què hi ha aquesta diferència entre les aficions? Per molt que vulgui, no m'imagino als aficionats del Camp Nou, a tribuna, aixecats i fent anar les bufandes tot cantant.
Però clar, si hem quedat eliminats, no és perquè l'afició del Barça sigui sossa, sinó perquè el gran gurú Guardiola ja ho va preveure. La decadència de l'equip va començar a la darrera temporada d'en Pep, va continuar amb en Tito i ara ja arriba al màxim amb el Tata. Els jugadors són bons, per això lluitem per tots els títols, però ja no donen més.
Messi, irreconeixible; Mascherano, lent; Alves, negat; Pinto, histriònic però encara sort; Busquets, adormit; Iniesta, invisible; Cesc, al carrer d'una vegada, ja!!!
Si us plau, que aixequin la sanció i que es pugui fitxar aquest estiu, perquè si no... un any més amb aquests jugadors... ufff! I tant se val si es guanya la Copa, o la lliga, la mediocritat s'ha instal·lat a Barcelona.