EL COLOR DEL PROCÉS

L'altre dia vam despenjar la senyera del balcó... SACRÍLEGS!!! Com ens hem atrevit? Ja no hi creiem? Ens hem rendit?
No, no liem la troca, que no cal. La qüestió és que el color groc ja no era groc. Semblava que fos el balcó de la casa d'algú de l'Athletic de Bilbao o del Patético de Madrid. I a més, també estava estripada i a punt de sortir volant.
I és que ja fa molts mesos que està lligada, i clar, s'ha desgastat i destenyit, esperant que arribi el moment de màxima lluentor. Potser és el què li passa al procés. Està desgastat, i també destenyit. Van passant les setmanes i tenim els atacs a l'honor del nostre país que són constant, en forma de judicis, d'articles infames, de mentides... i també d'autoflagelacions com la darrera que ens arriba d'Esplugues, que PP, C's i PSOE (recordeu que el PSC no existeix) han decidit retolar els senyals de trànsit bilingües. I els ho deixarem fer, amb aquella alegria... perquè és la revolució dels somriures... PERÒ DE QUINS SOMRIURES PARLEN??? JA FA TEMPS QUE NO SOMRIEM PAS!!! ESTEM CANSATS I VOLEM TIRAR PEL DRET!
Als polítics se'ls està acabant el temps, està a punt de què se'ls passi l'arròs, i entre ells no paren de discutir-se i barallar-se (divideix i guanyaràs), i nosaltres, com uns "memus", a seguir la música que marquen de Madrid.
Serà que no hi ha exemples d'odi cap a nosaltres i menyspreus, dia rera dia; que si el corredor mediterrani, que si més AVE's a Espanya, col·lapses al Prat, etc. Què passarà quan arribi el moment? Ens cagarem a les calces i farem el referèndum igualment? Serà una pantomima? O anirem a sac i proclamarem la independència. Ja fa massa temps que diem que arriba l'hora de la veritat. I algun dia, per bé o per mal, això es complirà. I esperem que sigui per tornar a omplir de color les nostres banderes. I qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. Endavant les atxes i Via Fora!

PASSENGERS

Passengers és una pel·lícula de ciència ficció d'aquestes que estan prou bé. Combinen bona història (encara que sigui repetitiva en diversos escenaris), bones interpretacions, i sobretot, un bon domini del ritme i la manera de recrear la situació.
Tenim una nau amb més de 5000 persones que han marxat de la terra per colonitzar un altre planeta. És un viatge de més de 100 anys i tothom està adormit. Per un error, s'obre una càpsula d'hivernació i ens trobem un passatger que s'enfronta a la solitud, que per sí sol ja té tela, sinó també a la certesa que ha de morir, ja que li queden 90 anys per arribar al destí. Aquesta segona part és la què ja li dóna un toc diferencial a la resta de pel·lícules que siguin a l'espai, en una illa deserta, en un món apocalíptic, etc, tenen a la lluita d'una persona contra la solitud.
La següent part que la fa diferent és el dilema que se li posa davant quan ja porta un any sol i s'encega amb una passatgera i té una lluita interna sobre si la deixa hivernada o la desperta, provocant així la seva mort. Només aquest dilema ja podria donar de minuts de metratge, però tiren pel dret la trama.
Al final queda això, una pel·lícula distreta, amb més coses bones que dolentes, sense arribar a fer un "uala, què bona".
Segurament, tot i que té el final que ha de tenir si vol ser un bon final, potser hauria d'haver estat més evident i centrar-se en aquesta solució. És a dir, que es podria filosofar més en alguns moments però els redueix per anar directes al gra.

OH HAPPY DAY

Ja fa molts dies que s'acabà una nova temporada de l'Oh happy day. Ha estat un pèl diferent de les altres edicions des d'un bon principi. Per part seva, enlloc de ser programa de tardor (acabant-se el desembre) ha estat d'hivern (acabant-se l'abril). Després, han eliminat els cors i han acceptat grups entre dues i sis persones màxims. Això provocava automàticament un canvi de registre. Sigui per una cosa o per l'altra, la il·lusió de passar una estona divertida i relaxada no era la mateixa que els altres anys. Però al principi només eren sensacions.
Quan va començar el programa, el què sobtava més va ser la nova presentadora, en substitució d'en Farelo. Tot i que ens vam anar acostumant, el xoc inicial va ser considerable, i en alguns aspectes, es perdia qualitat. a mesura que avançava el programa es va mostrar més distesa i no tan diva, cosa que ho va millorar, tot i que no del tot.
Com era previsible, el fet que hi haguessin força parelles, ho feia tot menys espectacular. La frase de que guanyarà "qui faci el millor espectacle", perdia tota la seva força i certesa. Potser guanyaria qui cantés millor, però no qui fes més espectacle.
Aquestes dues premisses només les complia un grup, les Sound Six, que per no perdre el costum, van quedar segones com sempre havia passat amb els meus favorits de cada edició. Eren les que cantaven millor i oferien espectacle.
Els guanyadors, els Friendship Sound, dos jovenets, van estar protegits des el primer dia pel jurat, i dies que se'ls havia de nominar, no ho feien. Potser cantaven bé, cosa que tampoc era tan clar, però sincerament, avorrien, no tenien xispa.
Els tercers, els Not Named, combinaven dies bons amb altres molt fluixos, però és que la qualitat dels participants d'enguany era baixa comparada amb altres anys, i algú havia de ser el tercer.
Segurament aquests tercers no ho haurien estat si no fos per la retirada de Le due donne, dues cantants d'òpera, molt dives, que cantaven perfecte però no trobaven e seu lloc i que això provocà la marxa d'una de les dues.
Van tornar a fer allò de repescar un grup eliminat. Això és horrorós. Si els has fet fora, doncs ho has fet i s'ha acabat. Després no és just que tornin quan han marxat altres grups que han estat al programa més dies. Ara bé, aquest cop els va provocar un bon problema, ja que ho van fer molt millor en aquesta segona oportunitat, i haurien d'haver ocupat el tercer lloc. Però clar, s'hauria notat encara més l'error d'aquesta opció de repesca que fan.

En definitiva, hem tornat a passar els dissabtes musicals, però no tant com altres vegades. Compte, perquè o recuperen sensacions i qualitat, o el programa es mor. 

 

BARÇA FEMENÍ

D'ençà que per Setmana Santa de l'any passat vam anar a veure el partit de Champions del Barça femení, que ens hi hem anat aficionant i hem anat seguint els seus partits a través de notícies i aplicacions. Ha estat una bona manera de veure alguna cosa més de futbol que no pas el de tota la vida que coneix tothom, i també, per tal de trencar estereotips i normalitzar que les noies juguen a futbol, quan tens un MEC a qui aquest esport li agrada molt.
Aquesta temporada, hem anat al Miniestadi tes vegades a veure-les i també a la Ciutat Esportiva. Ens ho passem força bé, i de mica en mica les anem coneixent a totes, i podem començar a opinar sobre el seu joc, estratègies, etc.
En aquest moment, les han eliminat a les semifinals de la Champions. Mai havien arribat tan lluny en aquesta competició. Les noies del PSG, que les van eliminar també l'any passat a quarts, han passat per sobre de les nostres. I és que la diferència tant de preparació física, control del joc i qualitat és molt gran. En canvi a la lliga estatal, són primeres i amb possibilitats de ser campiones si no baden. Aquí sí que es veu diferència amb els altres equips.
Al meu entendre, però, crec que si el Barça s'ho vol prendre seriosament, i sembla que sigui així, cal renovar la banqueta. L'entrenador actual sembla que ja està esgotat. Té molt bones jugadores, i amb això va fent. Però quan es tracta de plantejar partits, sembla tot molt bàsic. Si volem competir a Europa, cal canviar l'staff tècnic i preparar-les per competir-hi.
Dóna la sensació que hi hagi dos nivells al vestidor, les "populars" i les que no ho són. l'equip titular és gairebé sempre el mateix. Llavors passa que quan es fan canvis a la segona part, el partit sempre s'anima perquè surten noies amb ganes de fer-ho bé (Bàrbara, Patri, Koko...) És evident que jugadores com l'Alèxia, la Jenni, la Vicki... han de ser titulars, però potser cal començar a canviar dinàmiques i un toc d'atenció per a què s'espavilin.
Un últim apunt sobre aquest tema, que no té a veure amb les noies. Al partit de semifinals contra el PSG, a la junta se'ls va ocórrer convidar a gent de la grada d'animació del barça masculí, per tal d'animar molt l'ambient. Error. Cert és que van animar, però ningú els va dir quin tipus d'espectadors tenen aquests partits, format gairebé en un 60% de menors d'edat, famílies, i noies que juguen a futbol en equips de base. Va haver-hi insults a l'altre equip, paraulotes i càntics molt poc encertats en un dia com aquell. Si per animar només saben insultar que se'n vagin a una altra banda.
Si el Barça vol fer créixer l'ambient i aquest esport, hauria de pensar altres maneres.