QUE NO S'APAGUI LA FLAMA

Casualitats de la vida han provocat que en un lapsus de 4 dies tinguessin lloc dues commemoracions: el dijous, els 50 anys de Colònies Jordi Turull (on no hi vaig poder assistir), i el diumenge, els 30 anys de Foc Nou.
Ens vam trobar una seixantena de persones a la Masia Can Rabassa de Vilanova del Vallès. Allà ens havien convocat l'actual equip de monitors de Foc Nou. Primer de tot, uns minuts de salutacions i retrobaments: el Manel i el Pere, de la meva quinta; l'Albert, el Joan, el Nacho... i tota la colla que venia a continuació.
Teníem una estona per veure fotos antigues abans de començar la celebració amb una presentació general. Val a dir que moltes fotos eren fetes per la meva mà, però clar, això implicava no sortir-ne a cap... ja té nassos! Quines manies que tenia...
També hi havia penjats exemplars del Vulcà, la revista de monitors que vam crear, que amenitzava les setmanes i que tantes polèmiques va dur en el seu moment. El meu humor cínic sovint no sentava bé... què hi farem... en això tampoc he canviat massa...
Cantar les cançons dels 10, 20 i 25 anys donava pas a una gimcana per grups on havíem de realitzar algunes proves. Cal reconèixer que la qualitat de les cançons ha millorat amb els anys. La del desè aniversari, que és la que em pertoca, amb la música del "Munta-t'ho bé" dels Pets, sembla el què és, una imitació vulgar, però en aquells moments era tot un "hit"!
El dinar, una calçotada, sota l'amenaça d'uns núvols ben negres i uns trons sorollosos va transcórrer plàcidament. Quina feinada l'equip de cuina. Tot el matí i tot el dinar pencant com a bèsties!! Un deu per a ells!
Després del dinar, el pastís, del qual vaig tenir l'honor de bufar les espelmes juntament amb la monitora més jove. Sí, està bé, ho reconec... em va fer molta il·lusió... I finalment, sessió de fotos per a immortalitzar l'acte.
Va ser un dia molt bonic, i com vaig comentar allà mateix, em sento molt content de formar part de la història de Foc Nou. Com ja vaig deixar escrit a "Foc Nou (primera part)", Foc Nou és per a mi l'inici de tot, el què em va portar a ser qui sóc ara. I sense Foc Nou, segur que res seria igual.
Moltes felicitats als tots els Focnouencs i focnouenques, als antics, i als futurs! I és clar, als actuals monitors, que són els que ara estan mantenint viva la flama!

SEMPRE ANIREM OBRINT PAS

Ja ho deien ells mateixos en algun moment del concert: "una gira de comiat que no s'acaba mai". Però ara sí que va de debò (fins que es reajuntin de tant en tant pe a alguna ocasió especial, clar). Després dels dos concerts a l'auditori de Barcelona, ja només els queda Palma i València. Obrint Pas haurà tancat aquests 20 anys de música de manera brillant.
Mica en mica es van anar fent lloc en el panorama musical combatiu català fins a convertir-se en una icona per a moltes generacions. Les seves lletres de lluita, la seva música que empeny endavant, els seus missatges... tot quedarà ara gravat en molts caps i en molts vídeos per tal de seguir lluitant, seguir endavant.
Han posat el seu gra de sorra en tot aquest gran moment sobiranista i tenen part de culpa de la seva auge en la joventut del país.
Són tantes i tantes cançons que acompanyaran el procés i que seran banda sonora de la lluita per a la construcció d'aquest nou país...
El concert va ser molt emotiu. Interessant la barreja d'edats del públic, des dels joves de 15, 16 anys, passant per la majoria de jovent entre els 20 anys, fins l'avi amb boina i bastó de dues files més endavant; les cançons, en format acústic es gaudien molt (ni millor ni pitjor, diferent); les aportacions dels col·laboradors, molt puntuals i clavades; els seus comentaris, encertats, com sempre, tant els que feien en favor de l'escola, la llengua, el país... com els que denotaven aquest nerviosisme pel moment que estaven vivint; fins i tot la comparació de les grades de l'Auditori amb el Parlament galàctic de Coruscant va ser genial; i és clar, els moments explosius de cançons com La flama, Som... tantes i tantes...
Encara que ells no hi siguin, nosaltres seguirem!

EL SOMNI DE TÀRRACO

Novel·la de X.R.Trigo que ens explica una història fictícia a la Tarragona de l'any 26 abans de Crist, quan Octavi August s'està uns dies a la que va ser la capital catalana a l'època romana.
Aquest és un d'aquells llibres que passejant per llibreries sempre em quedava a les mans, mirant-me'l i remirant-me'l. Finalment, el tornava a la prestatgeria en favor d'alguna altra novel·la de ficció històrica. Però finalment, els Reis s'han decidit per mi i me'l van dur aquest passat gener. Fan d'aquest estil de novel·les i també una mica de les intrigues de l'antiga Roma (Jo Claudi, què gran!), estic notant que m'estic convertint una mica en bastant crític d'aquestes mateixes. I és que no m'agraden ja perquè siguin així. Per a donar plaer literari m'han de donar alguna cosa més.
El somni de Tàrraco no me l'ha acabat de donar. No l'he abandonat, però no m'ha satisfet; li donaria un cinc pelat. La intriga podria ser escrita en qualsevol altre època que seria si fa o no fa, la mateixa, canviant personatges. Suposo que el què m'ha decebut més és la poca relació entre el resum de la contraportada i el què et trobes dins del llibre. El personatge que relata els fets, no apareix dins el mateix relat fins gairebé al final i totalment esporàdic, de manera que el gir que fa a l'epíleg és una mica molt enganyós. Una cosa és sorprendre el lector, i una altra ben diferent és enredar-lo. Totes les crítiques que he llegit sobre el llibre són positives, així que una de dos, o tinc un gust pèssim o massa exigent...