
En el cas del llibre "Educar sense cridar", de l'Alba Castellví, intenta donar algunes pautes per mirar d'educar els fills d'una manera menys visceral i més respectuosa; en definitiva, sense crits (que no sense conflictes). Al meu parer, el llibre té dues parts, no sé si volgudes o accidentals, cosa que no vol dir que aquestes parts siguin reals, però és la sensació que m'ha donat.
A la primera part, se'n va molt cap a un dels extrems (allò que deia del blanc i negre). Es nota molt el concepte d'educació lliure flotant per allà, i com que jo no sóc sant de la seva devoció, anava passant les pàgines assentint, però sense deixar-me interpel·lar gens. Algunes idees de l'educació lliure estan bé, però se'ls en va molt la castanya, i toquen poc de peus a terra. El que és bo per a un nen, no cal que ho sigui per a tots, i ells haurien de ser els primers en saber-ho. Però ara estan de moda i aprofiten el moment que viuen.
El llibre en qüestió, i torno a dir, segons el què m'ha semblat, abandona una mica la idea de convèncer ningú de les bondats d'aquest tipus d'educació per posar exemples de situacions i possibles maneres d'afrontar-les. És en aquests moments on l'autora està més encertada, ja que sense voler ser cap dogma ni cap ordre en concret, exposa maneres de resoldre situacions que per provar-ho, no estan pas malament. És quan baixa dels núvol i parla més sobre la vida real quan se li pot treure més suc al llibre, i anotar algunes idees que poden servir força en el dia a dia de les famílies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada