PILOTA DAURADA

La celebració de la cerimònia de la Pilota d'or d'enguany ens va tornar a deixar moments per recordar. Però en aquesta primera entrada sobre el tema, parlarem de la continuació del gran èxit del futbol femení a can Barça.

L'Aitana va tornar a guanyar el premi, segona pilota d'or consecutiva, com va fer l'Alèxia els anys 2021 i 2022. La pilota d'or, torna a parlar en català. És un motiu d'orgull pel futbol femení català i que encara costa de reconèixer tot i que força estaments ho intenten (equiparar les dues pilotes d'or a la mateixa gala, donant la mateixa importància...) L'any futbolístic de l'Aitana ha estat impecable, liderant l'equip que ha guanyat els quatre títols que ha jugat. Tal com va passar amb Messi, Xavi i Iniesta, el podi femení tornava a ser totalment culer. Després de l'Aitana, el segon i el tercer lloc eren per la Caroline Graham Hansen i la Salma Paralluelo. De la tercera, només dir que trobo que està molt sobrevalorada. No la veig com una estrella i una jugadora especial com les altres dues o altres que es van quedar entre les deu primeres. Per exemple, per mi la Mariona mereixia estar més amunt que no pas la Salma.

Però després hi a el tema Graham. Que sí, que està molt bé que guanyés l'Aitana, i que siguin dues catalanes les reines del futbol mundial. Però tot i el joc de la de Sant Pere de Ribes, personalment penso que era la noruega qui s'havia d'endur el premi. Sempre oblidada en els rànquings, fet ja inexplicable de per si, aquest cop la teníem a la gala. I és que qui pot negar la temprada tan brillant que va fer? Gols, assistències i jugades màgiques. La pilota d'or era seva i així ho va constatar la pròpia Aitana en el seu discurs. No és què més ha de fer la davantera per guanyar un premi individual. Superar el què va fer el crus passat és difícil. Però què hi farem...

Finalment també destacar que el Barça es va endur el premi al millor equip femení (clar), però que en Jonatan no es va endur el premi a millor entrenador i se'l va emportar la pesada de la Hayes. Una altra injustícia, potser més gran que el tercer lloc de la Salma.

Sigui com sigui, un any més, el Barça femení en boca de tothom i aclaparant tots els premis. Esperem que d'aquí un any, ho puguem seguir dient perquè hem seguit fent història.

SIMIS

Al llarg de la darrera setmana he anat veient a trossets "El regne del planeta dels simis". Es tracta de la quarta part de la nova franquícia de la saga del planeta dels simis, tot i que es podria considerar també la primera part d'una nova trilogia (desconec si vindran dues parts més) ja que aquesta té lloc uns anys després dels fets de "La guerra del planeta dels simis". 

Sobre la pel·lícula en qüestió, poca cosa a dir. No és cap meravella, però totes aquestes pelis que han estat fent sobre el tema, tenen un no-sé-què que les fa entretingudes, amenes i distretes. Quantes continuacions de pel·lícules mítiques han estat veritables poca-soltades o desastres? En canvi, repassant el què penso d'aquesta i de les darreres, veig que hi ha un denominador comú, que és el de distracció agradable. 

Com deia abans, la peli que ens ocupa té lloc anys després de la mort de Cèsar, i veiem com els simis van organitzant-se en el nou món, apareixent tribus més malvades que altres. Els humans, són gairebé residuals, i només ens apareix una dona que estableix contacte amb el protagonista i donen teca a la trama. És interessant i un detall veure una escena en concret, quan els simis estan "caçant" humans menys avançats, que les imatges són un clar homenatge a la pel·lícula original, amb gairebé les mateixes escenes de persecució i captura.

Aquest homenatge em va fer decidir a fer una entrada dedicada a aquesta pel·lícula enlloc d'incloure-la al següent paquet de pelis a la planxa. El planeta dels simis és una icona de la ciència ficció, una de les meves pel·lícules preferides de la infantesa, que em van deixar bocabadat i van provocar que el cinema fos una de les meves aficions des de ben petit. Ara es veuria com una peli antiga i lenta, però en aquell moment va ser un hit. I l'escena final és un clàssic entre els clàssics. segurament un dels millors finals de la història del cinema. Ara que ja estem avesats a les pelis apocalíptiques i les hem vist de tots els colors, cal recordar sempre que El planeta dels simis fou potser la llavor de totes les que han vingut des de llavors per parlar-nos del futur autodestructiu de la humanitat. I és que cada cop estem més a prop de fer realitat aquella ficció.

D'aquella pel·lícula original ja en van fer continuacions, i fins i tot una sèrie de tv. Anys més tard es va filmar un remake que era prou digne. I ara ha estat el torn d'aquesta nova saga, que ja veurem fins on arriba. Sense provocar-,e anar al cinema, però sense cap mena de dubte, que les seguiré veient.

EL MIRATGE

Tercera part de la trilogia escrita per la Camila Läckberg i en Henrick Fexeus. Després de "El mentalista" i "La secta", les investigacions de la Mina i en Vincent s'acaben amb "El miratge". Les amenaces de mort per en Vincent cada vegada són més evidents, i semblen tenir relació amb les amenaces que rep l'ex-marit de la mina, ministre de justícia suec. És com si el cercle iniciat amb el primer llibre s'anés tancant. S'ha iniciat un compte enrere que sembla que portarà a la mort dels dos homes, i el rellotge va avançant ràpidament cap al desenllaç final. Com sempre, en les obres de la Camila, els personatges secundaris (en aquest cas la resta de membres de l'equip de la policia, van mostrant la seva part fora de la feina, però amb menys intensitat. Són episodis que actuen de pausa de la trama.

Els dos autors han anunciat del dret i del revés que farien tres llibres amb aquests personatges i sembla que ho mantindran, així que ens hem d'acomiadar de les dèries d'en Vincent el mentalista, les seves deduccions gairebé màgiques, tot i mostrar-se en baixa forma en aquesta tercera part, degut ales amenaces que rep que el desconcentren. I també ens acomiadem de la Mina i la seva mania higiènica amb la qual s'ha de tornar a enfrontar com a teràpia de xoc perquè ha de baixar fins els túnels del metro, perquè ha de conviure amb la seva filla a casa i un cop més, per l'aparició d'un altre espècie d'animals amb qui haurà de compartir espai.

Ara bé, la lectura d'aquest llibre no m'ha atrapat com van fer els dos anteriors. aquest m'ha costat més. Potser per la trama, a la qual m'ha costat més enganxar-me, potser per algunes repeticions o potser perquè molt aviat he començat a a sospitar d'un dels personatges i que finalment l'he encertat. A tot això, li sumes que és un llibre llarg, i per tant, tinc dubtes de si acabarà en bona posició en el rànquing, al contrari de les seves predecessores (segon lloc i primer respectivament). M'ha durat força, tot i que no tant com em semblava quan se m'estava fent feixuc. He fet un esprint important  aquests dies i no em feia tampoc mandra, per sort.

Aquest 2024 he llegit dos llibres més de la Camila, un de la sèrie Fjällbacka, L'ombra de la sirena, i un relat curt, Veritat o repte, que justament va ser el que vaig llegir abans d'aquest que ens ocupa. Tot i que segueix sent un bon llibre, entre aquests tres estaria al tercer lloc. Ara descansarem de la Camila i ens endinsarem en una altra història.

QUI JUGA A LA 1a PART?

Ahir vaig poder anar al Johan a veure el primer partit de la temporada del Barça Femení, després d'haver-me saltat els os primers. I em pregunto com pot e que un equip com el nostre, capaç de guanyar 1 a 8 al Madrid CF i 7 a 1 a les periques en una setmana desperti dubtes? Com s'entén, això?

Hi ha una entrada sobre el femení de justament fa un any, comentant que tot i guanyar el s partits, se les veia cansades i fora de lloc, i les rotacions i els canvis no acabaven de funcionar. aquesta temporada tres quarts del mateix. Un altre estiu amb competicions (jocs olímpics), poca pretemporada per algunes, i començament a mig gas. Els primers partits s'han resolt, i anem al capdavant de la lliga amb tot guanyat. Però el joc no està fi. 

Prova d'això és que els tres últims partits, han arribat al descans perdent per 1 gol a zero. Sí, sí, tres primeres parts on el joc no ha estat fluid i han marxat al vestidor perdent. Com deia, contra madrilenyes i periques, la cosa ha acabat fent 8 i7 gols respectivament en només 45 minuts. Però clar, per què hi ha tanta diferència entre les dues parts? Comencen poc centrades, això està clar. I esperem que de mica en mica en Pere Romeu les vagi ajustant, perquè si no, ens passarà com a l'altre partit que hem fet aquesta setmana i que no ha acabat amb golejada. Cal comptar que en dos dels altres 4 partits jugats, s'ha arribat a la mitja part amb 0-0, és a dir, de 7partits (6 de lliga i 1 de Champions), en 5 no han fet cap gol a la primera part. I ens han fet 4 gols en 6 partits de lliga (l'any passat, deu en tot el campionat). Potser seria hora de veure la Roebuck en joc.

Jugant així, van anar al camp del City per disputar el primer partit de Champions. apart de perdre'l per 2 a 0 (aquí no hi va haver remuntada), cal dir que el joc de les angleses estava lluny del de les catalanes. Jugaven com elles quan estan bé: pressionant, no deixant fer més de dues passades seguides, atac i gol...

Evidentment, no hi ha pànic, perquè l'any passat també van començar a mitges i al final van aconseguir els 4 títols, i guanyant el Lió a la final europea, així que confiança cega en què a més dels resultats, el bon joc arribarà. Però una cosa no treu l'altra, així que una mica de preocupació i rum-rum hem de tenir. Ens han malacostumat massa.

Només un últim apunt que dona il·lusió. Sis partits, Pajor 9 gols. Brutal. Per fi tenim killer!!!

STRANGER THINGS (x4)

Una de les poquíssimes coses bones que va tenir el confinament va ser el passar les hores veient per fi la tan famosa sèrie Stranger things. En menys d'un mes, em vaig polir les tres temporades que hi havia fins llavors, i em vaig quedar força atrapat. Va ser devorar la sèrie, allò que vaig fer. 

Més de quatre anys després, i més d'un des de que es va estrenar, he vist per fi la quarta temporada, i igual com el 2020, ha estat una set insaciable de veure-la continuar el què m'ha fet visionar-la en poquíssim temps. Dit això, ara diré l'única cosa negativa. Són 9 episodis, però són molt llargs. Gairebé tots rondaven l'hora i mitja de durada, i l'últim, dues hores. A veure. Potser en el contracte estan obligats a fer 9 capítols, i davant la impossibilitat de fer-ho bé amb tan poc temps, van optar per allargar-los. Si no és això, hauria estat millor poder-los pair amb més calma, amb episodis de 45 minuts si cal, tot i que això allargaria la temporada. Veurem com fan l'última, tot i que m'imagino que serà també així.

La resta, tot fantàstic, com ho demostra que no em podia passar més de dos dies sense veure res. El desenvolupament, és semblant al de les altres temporades. La trama es subdivideix en diferents grups de personatges que van fent la guerra per la seva banda fins que convergeixen al final. Aquesta vegada ha estat similar, tot i que la manera de lluitar plegats és diferent a les altres temporades. Així, tenim la trama russa amb la Joyce, en Hopper i el Murray (quin gran personatge). La trama Eleven, amb, per una banda, els doctors i ella, i per l'altra en Mike, en Will, en Jonathan i un de nou, l'Argyle, que evoluciona i és divertidíssima la seva aportació. Després tenim la trama Hawkins-1 (real) i Hawkins-2 (l'altra banda) amb la resta: la Max, en Lukas, en Dustin, l'Steve, la Robin, la Nancy, i l'Ed, el nou. Anem d'una banda a l'altra com baldufes, i a saber quina subtrama és la més emocionant. Potser els dos primers capítols arrenca fluixa, però renoi com remunta...

Apart del guió i tota l'ambientació, el fet que sigui una sèrie tan coral, podria ser molt negativa si no estan els personatges ben detallats, però aquí, és impossible distingir protagonistes principals i secundaris, donada la rellevància i carisma de tots plegats. Fins i tot, els que en podríem dir secundaris agafen protagonisme a la seva manera.

I no diré massa cosa més. Ha estat genial. Ja estan rodant des de fa temps la cinquena i última temporada. En tinc moltes ganes, la veritat. Tot i que posarem un darrer però, ja que n'hem començat amb un. Amb tot el què passen i amb qui lluiten, el fet que tots els protagonistes continuin encara vius, posa massa sucre on no n'hi hauria d'haver. En aquesta temporada han estat a punt, però ai, l'Eleven ho evita de manera messiànica. Potser massa. A veure com anirà. Ho sabrem l'any que ve.

BABYLON

M'és complicat parlar de com he viscut aquesta pel·lícula. La tenia a la llista de pelis per veure des de fa molt temps, sabent que era difícil enquadrar-la en cap grup concret de temàtica, però tot i així, la mantenia guardada. Gairebé tres hores de durada, que he hagut de consumir en poc temps perquè m'ha cridat molt l'atenció.

S'explica en ella, al voltant de quatre personatges el món del cinema dels anys 20 a Los Angeles, en el moment del canvi de cicle del cine mut al sonor. Justament, una comèdia que també tracta aquest tema, va ser Singing in the rain. I per aquet motiu hi ha contínues referències a aquesta pel en força moments del film fins a l'última escena. Però aquest és l'únic punt de trobada entre les dues. Perquè Babylon és una bogeria de pel·lícula. La primera mitja hora ens mostra una festa de les estrelles i gent famosa, però no una festa qualsevol, sinó una de ben desmadrada per tots els porus: sexe, alcohol i drogues. Però molt anada de l'olla. La festa serveix per presentar els 4 personatges principals i situar-los per anar seguint les seves trames, de vegades creuades i de vegades allunyades.

Té moments de baixa tensió, però proliferen les escenes que tenen algun aspecte supercridaner, ja sigui la situació, el guió, les imatges, la música... I també hi ha un bon grapat d'escenes memorables, sobretot les que recreen els rodatges de les pelis d'aquella època, tant quan fan les mudes, com (i tant) la primera que fa n amb so. Realment t'imaginaves aquells primers cineastes com gen assenyada, sempre d'etiqueta i moralment perfectes, i aquí te'ls presenten com uns flipats, sempre cridant, agressius.. Brutal.

En Brad Pitt fa un molt bon paper, però és la Margot Robbie qui il·lumina amb la seva fatxenderia tota l'estona. ben allunyada de Barbie, és aquí on hauria d'haver merescut més un premi i no a la peli rosa. El personatge del noi mexicà que va des del pou fins la fama també és detacaddíssim. I amb això, molts altres moments brillants que fan d'aquesta pel·lícula una estona que combina la sorpresa amb l'interès, l'humor més barroer amb el drama més pur.

Ja ho he dit, difícil de catalogar, però molt interessant.

CONCURS COM ELS "D'ANTES"

Dissabte baixàvem a Tarragona disposats a guanyar un altre cop el concurs de castells de dissabte per mirar d'avançar a algunes de diumenge. No hi havia cap altre objectiu. I això que l'objectiu era ambiciós: 2d8f (només un descarregat), 3d9f (inèdit des del 2018) i 7d8 (un descarregat al juny i un carregat per Festa Major). Els assaigs de la setmana havien anat molt bé, amb les proves que toca fer ben realitzades. Érem 500 castellers i castelleres. Però hi havia una cosa que havíem oblidat: era el concurs. Per una vegada que ens va bé, són 4 de dolentes. I així va ser.

El 2d8f és un castell de màxima dificultat per nosaltres, i tot i que les proves anaven bé, tenia el seu risc. I va passar. Un cop carregat, les presses i alguna mala col·locació van provocar que el pom saltés, i darrere seu, quints i quarts.A segona ronda, 4d8 per tranquil·litzar, però la lesió de dues quintes van esborrar del mapa el castell de 9. Algun altre lesionat de quarts va fer que el 7d8 hagués d'improvisar-se força per dur-lo a tercera o quarta ronda. Així que es va fer el 3d8 i cap a casa. Decepció generalitzada, que és l'estat amb el què normalment acabem els concursos de castells. Tercers de dissabte, darrere Lleida i Sant Pere i Sant Pau (5d8!!) Ens queden quatre diades importants, i caldrà gestionar bé els canvis, els ànims i l'ambició per poder acabr la temporada consolidant la gamma alta de 8 i qui sap, fer per fi el 3d9f.

A diferència de fa dos anys, ens vam quedar per participar (entrant amb Reus) a la diada de diumenge. L'ambient és ben diferent, tot s'ha de dir. Allà, vam ser testimonis dels grans castells que s'acostuma a portar i de l victòria (un cop més) de Vilafranca. Els verds van tornar a carregar per segon cop a la història el 9d9f, aquest cop amb tres enxanetes, però no es va descarregar. Tot i la caiguda d'aquesta bèstia, van ser capaços de carregar després el 4d10fm!! Estan sonats... Abans havien descarregat el 3d10fm i carregat el 4d9fa. Van guanyar el concurs amb aquests monuments, però ei, tres castells carregats de quatre... 

La Vella va plantar cara, com sempre, i ens va ensenyar un 4d9sf preciós i perfecte. La Joves va començar segura però va ensopegar amb el 3d10fm, castell que sí va completar la Jove de Tarragona, que els va dur al tercer lloc. En les dues sessions del concurs, moltes colles van fer millors actuacions, castells inèdits... Malauradament, nosaltres no estem en aquest grup, però espero que aviat se'ns faci justícia.

MULA I SIS MÉS

Els 6 primers dies de setembre, sis entrades. Comença l'escola. En 24 dies, tantes com en els anteriors. I l'octubre sembla que portarà el mateix ritme. La ratxa de més de deu entrades per mes corre el risc d'acabar-se.

A la casella de sortida, tenia dos esborranys, un per Mula, la pel·lícula d'en Clint Eastwood, i una cinquena tongada de pelis a la planxa. Però veient el panorama, faré aquestes dues en una. I començaré per les de la planxa, amb les quals faré dos grups: les que són revisitades i les noves. 

A la primera llista, trobem Abyss, un clàssic de la ciència ficció que va ser molt trencadora en el seu moment, i que encara aguanta el pas dels anys amb alguns moments icònics. Mystic river, el thriller d'en Clint Eastwood, que amb un ritme pausat et va presentant una situació dura amb final sorpresa. Dura i bona. Enemic públic, amb en Gene Hackman i en Will Smith, acció assegurada amb complots del govern. I Edge of tomorrow (Al filo del mañana), acció futurista al servei d'en Tom Cruise en una nova pel·lícula per lluir cos entre explosions i aliens; correcta però amb final enrevessat.

Les tres pel·lícules a la planxa que veia per primera vegada han estat: Reinfield, una bajanada que se centra en la figura de l'ajudant de Dràcula, però és una anada d'olla de peli, en alguns moments divertida però passada de voltes. Una altra ha estat Skyscraper (El rascacielos) amb en Dwayne Johson. Una peli també per lluir múscul del protagonista, en el gratacels més alt del planeta, i un intent de sabotatge. Desastres i explosions al gust del consumidor, distreta. I finalment, Scape room, la pel·lícula d'en Joel Joan basada en l'obra de teatre del mateix títol que va tenir tant èxit. És prou divertida, combina l'humor fàcil que et fa passar vergonyeta aliena amb humor més cric i irònic que a mi m'atrau més. Passes una bona estona, això sí. Però res més.

I llavors arribem a Mula. Aquesta és diferent. No sé què té en Clint Eastwood, un actor més aviat mediocre entre westerns i polis, que de director ha filmat pel·lícules meravelloses. No totes seran genials, però totes tindran un ritme, unes imatges, una història o un muntatge que li donen un aire de qualitat indiscutible. En aquest cas, coneixem un senyor molt gran, esquerp, allunyat de la família, que per aconseguir uns diners es converteix en mula d'un càrtel de drogues. Al principi no n'és conscient, fins que se n'aprofita per aconseguir coses per la gent del seu voltant, fins que reflexiona sobre la seva vida. És molt lineal, però té un toc de mestratge brutal.

Posa sobre la taula aquest tema controvertit i ens ensenya que qualsevol persona pot caure fàcilment a les xarxes de qualsevol grup delinqüent. No saps si sentir simpatia pel vellet o llàstima. Fins i tot preocupació. El toc de l'Eastwood és màgia cinematogràfica.