S'explica en ella, al voltant de quatre personatges el món del cinema dels anys 20 a Los Angeles, en el moment del canvi de cicle del cine mut al sonor. Justament, una comèdia que també tracta aquest tema, va ser Singing in the rain. I per aquet motiu hi ha contínues referències a aquesta pel en força moments del film fins a l'última escena. Però aquest és l'únic punt de trobada entre les dues. Perquè Babylon és una bogeria de pel·lícula. La primera mitja hora ens mostra una festa de les estrelles i gent famosa, però no una festa qualsevol, sinó una de ben desmadrada per tots els porus: sexe, alcohol i drogues. Però molt anada de l'olla. La festa serveix per presentar els 4 personatges principals i situar-los per anar seguint les seves trames, de vegades creuades i de vegades allunyades.
Té moments de baixa tensió, però proliferen les escenes que tenen algun aspecte supercridaner, ja sigui la situació, el guió, les imatges, la música... I també hi ha un bon grapat d'escenes memorables, sobretot les que recreen els rodatges de les pelis d'aquella època, tant quan fan les mudes, com (i tant) la primera que fa n amb so. Realment t'imaginaves aquells primers cineastes com gen assenyada, sempre d'etiqueta i moralment perfectes, i aquí te'ls presenten com uns flipats, sempre cridant, agressius.. Brutal.
En Brad Pitt fa un molt bon paper, però és la Margot Robbie qui il·lumina amb la seva fatxenderia tota l'estona. ben allunyada de Barbie, és aquí on hauria d'haver merescut més un premi i no a la peli rosa. El personatge del noi mexicà que va des del pou fins la fama també és detacaddíssim. I amb això, molts altres moments brillants que fan d'aquesta pel·lícula una estona que combina la sorpresa amb l'interès, l'humor més barroer amb el drama més pur.
Ja ho he dit, difícil de catalogar, però molt interessant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada