BREU RETORN

Dissabte passat vaig participar en una jornada d'introducció al mindfulness a l'escola. Només aquest fet ja donaria per més d'un article, però ho deixarem per més endavant.
El cas que ens ocupa és bàsicament per l'espai físic on es va desenvolupar la jornada: a Blanquerna, l'escola universitària de magisteri on vaig treure'm la carrera uns llunyans anys entre el 1991 i el 1994. Si n'ha plogut, des de llavors... Però tampoc és el pas del temps el motiu d'aquesta entrada.
Tornar a entrar en aquella facultat, recórrer els passadissos, una aula, i sí, el bar a l'hora el descans, em van portar a la memòria força anècdotes i històries diverses d'aquella anys de la meva joventut.
La meva relació amb Blanquerna va ser especial. La veritat és que li agraeixo el fet que en el fons, allà em vaig treure el títol i que, potser injustament, em va obrir les portes de la meva feina actual, ja que ens sembli bé o malament, buscaven nois de Blanquerna just quan doblaven línies. Per tant, li dec almenys, el seu nom en el meu currículum. Però la veritat, poca cosa més, gairebé res més.
A primer de carrera tot eren rialles, passar-s'ho bé, fàcil molt fàcil. A segon, ja vaig començar a detectar certes mancances a nivell pedagògic, instrumental, i vaig iniciar un període de descontentament que feia notar amb les coses que em semblaven injustes o il·lògiques. Cal aclarir, que no era només jo, sinó un grupet. Ens anomenàvem "La resistència", perquè en el fons, aquella carrera seguia sent un joc. En aquell segon any, les nostres idees i reivindicacions, feien certa gràcia al professorat. Llavors va arribar el tercer any. Nosaltres ens vam tornar encara més crítics, però ens vam trobar amb un professorat menys empàtic i poc amant de les causes nobles. No els vam caure en gràcia i va ser un any més dur perquè les nostres reivindicacions queien en sac mullat.
Vaig arriba a fer un escrit on denunciava que Blanquerna semblava més una fàbrica d'inútils, ja que hi havia la sensació de que regalaven el títol, i hi havia força gent que estava allà sense cap mena d'interès en l'educació. Potser us pregunteu, qui érem nosaltres per tenir aquesta opinió dels nostres companys? Segurament no era molt correcte aquesta manera de tenir prejudicis davant de totes les "niñas bien" que estaven allà, però pels qui em coneixeu no us estranyarà que tingués aquesta visió tan crítica. El quid de la qüestió és que aquest document el vaig ensenyar a un dels professors de la institució i em va comentar que tenia tota la raó, però que el sistema allà estava fet així i que no s'hi podia fer res. TOMA CASTANYA!
En fi, com que ara escrivint m'han anat venint força més records encara al cap, crec que dedicaré alguns escrits a aquella època de la meva vida. N'hi ha per riure (almenys a mi me'n fa).