I 26 DE NOVEMBRE

Avui tot eren creuament de mirades amb la gent coneguda. Alguns aixecaven les celles, d'altres encongien les espatlles... tots amb una sensació estranya, com si s'acabés de perdre un tren i després ens diguessin que aquell tren estava en una via equivocada.
Què ha passat? Com és que l'eufòria va créixer tant? Qui ens havia fet creure que això era bufar i fer ampolles? Suposo que nosaltres mateixos. Ens hem enlluernat, ens hem deixat enlluernar, ens ha motivat enormement l'odi despertat en els veïns de l'estat espanyol...
Sabíem que no seria fàcil, és veritat, però no ens enganyem, tots esperàvem una majoria sobiranista més àmplia. I la veritat és que ha passat el què havia de passar... Si creix el sentiment independentista, creixen els partits que l'han portat sempre a la bandera (excepte SI, que no va acabar d'aprofitar el lloc on va arribar). I el partit del govern, recula degut a les polítiques econòmiques i socials. Mentre creix també, el vot als partits espanyolistes (excepte PSOE, que sembla el Titànic).
Per tant, si ho pensem fredament, aquest era el resultat més lògic. Que ens hauria agradat més un altre? Doncs segurament. És clar que sí! Però nois, noies, tenim un país complicat, que en moments excepcionals, fa coses inversemblants.
Els polítics han de seguir baixant a la terra i entendre el perquè de tot plegat. El dia que aprenguin que no són una raça diferents de la nostra, potser una altra cosa canviaria. I això va pels grans partits (CIU, PSOE, PP...) que segueixen amb els seus discursos estúpids i egocèntrics. Els altres han canviat? No crec, però almenys dissimulen millor.
Res, que si volem tirar endavant com a país, ser realment un estat lliure, aquests que manen han de baixar dels núvols i actuar units. Malauradament, sembla utòpic. I mentrestant, els espanyols se'ns riuen a la cara, així que no els donem treva i tirem endavant el projecte anhelat, Catalunya, país lliure!