LA RÀBIA

La ràbia és el títol d'un llibre que ha escrit la Lolita Bosch, una dona que ha volgut explicar i interpel·lar el lector sobre un tema tan execrable com és l'assetjament escolar.
En el llibre trobem tres maneres d'afrontar el tema. Per una banda, el record de la seva experiència personal, viscuda en pròpia carn; exemples clars de l'escarni patit per companys seus a l'institut, acompanyat del menyspreu de la majoria de professors que va tenir. En segon lloc, reprodueix algunes de les seves trobades amb nois i noies que en aquells moments eren objecte d'assetjament. Per tal d'escriure el llibre, ha anat a parlar amb ells, i d'ençà d'aquest fet, segueix en contacte amb molt d'ells i en demana més. Alguns dels passatges que expliquen aquests nois i noies són realment terrorífics. Finalment, hi ha també les reflexions llançades a l'aire, afirmacions categòriques que volen anar a insistir un cop i un altre sobre la idea del mal que arriba a fer aquesta situació.
També jo he rebut els ímputs d'aquest llibre de tres maneres diferents. Una com a educador; repasses situacions viscudes amb els alumnes, sirenes que sonen de tant en tant i revises el treball què fas per tal d'evitar que es produeixin casos com aquests. Saps el què fas i et demanes què més es pot fer. Veus actituds que no t'agraden i lluites de mil maneres per canviar-les.
Després, a mesura que vas llegint, també ho fas fent memòria de la pròpia experiència escolar com a alumne, i arribes a conclusions de moltes de les situacions viscudes en un llunyà BUP i COU. M'han agafat ganes de buscar per les xarxes socials aquella colla de nois i noies "populars" (déus, jo també odio aquesta paraula, tal com ens ho anuncia la Lolita en el seu llibre). Aquells nois i noies que pel simple fet de considerar-se guapos i guais, es creien amb el dret de riure-se'n de tots els que no eren com ells. Recordo moments viscuts i en el fons sé què vaig viure. Uffffff... Almenys ara tinc encara més ganes de lluitar contra tot això des del meu lloc de treball.
Finalment, també llegeixo el llibre coma  simple lector, que obre els ulls com a taronges i reflexiona sobre si el món és tan dolent com se'ns pinta.Horroritza pensar que en moltes de les escoles i instituts del país passin coses com aquestes, i que hi hagi tanta gent que no faci res. Jo sempre els dic als nens que si tots els bons ens ajuntéssim i cridéssim a ala vegada, els pocs dolents que hi ha haurien de callar per sempre (no amb aquestes paraules, però la idea és clara, que som més els bons que els dolents, però que costa tant fer el pas per defensar les persones, la justícia, etc)
El llibre doncs, no deixa pas indiferent, és impossible. D'aquests llibres que cal treballar a les escoles, no a literatura, sinó a l'assignatura de la vida.