Sigui com sigui, les pel·lícules van tenir molt èxit, i s'han realitzat dues preqüeles. Una d'elles, a punt d’estrenar-se als cinemes, i potser per aquest motiu, em vaig engrescar a veure la que van fer fa tres anys, la de la Balada i etc.
El film es centra en la figura del dolent de les novel·les originals, el president Snow (no el Jon, clar) Presenciem el procés que segueix per arribar a ser tan dolent com ens el presenten. Una crítica comentava que és repetir el procés de transformació de l'Anakin Skywalker (salvant les moltes distàncies). Comença sent mentor d'una de les pobres ànimes que han de concursar als Jocs i de qui s'enamora (oooh). La successió de fets va desencadenant a la creació d'aquest dictador en què es convertiria més endavant.
Un cop acabada, vaig fer una cosa que de vegades faig quan em quedo una mica amb pam de nas: mirar les crítiques més rellevants. i em va sorprendre molt que, al revés de sempre, coincidíem en gairebé tot. Primer, com ja insinuava, la durada de la peli: excessiva. Li sobren tres quarts d'hora. Però llavors hi hauria un altre problema, i és que la baixada a l'infern (metafòric) de l'Snow, que fins i tot en dues hores i mitja no segueix una progressió constant, encara seria més irreal.
I és que la peli té com dues parts. La primera, quan estrenen els mentors, hi ha la preparació dels jocs i els jocs en sí. És una part força brillant, recuperant l'esperit de la primera de les pel·lícules, i em mantenia assegut a la cadira, amb interès i aguantant la respiració. Però després, la segona part, que és quan hi ha la transformació, tot queda diluït, espès, confós, i no hi ha res que se salvi. Com aquelles obres de teatre que tenen una primera part molt potent i una segona més fluixa. Igual. Així, tenim mitja peli de notable i mitja de suficient justet. Els crítics també es carreguen que la noia protagonista, de tant en tant canta (perquè és cantant), i aquelles escenes sobren. De fet són només una excusa per fer aparèixer la cançó de la rebel·lió que tan famosa s'ha fet i que s'utilitza a la vida real en protestes contra el poder. Però fins i tot, quan sona la cançó, no té cap mena d'aura al voltant com a moment especialment emotiu.
Si a mitja pel·lícula em venien ganes d'anar a veure la següent preqüela al cinema, la segona part ho ha desfet del tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada