L'EMOCIÓ D'APRENDRE

Dos dies després d'acabar El dia que Barcelona va morir, enllestia L'emoció d'aprendre, un recull d'històries de persones que en César bona ha conegut en aquests darrers anys. I això ha estat així, no pas perquè sigui una revisteta de quatre pàgines, no (en té 230); no ha estat perquè la lletra sigui grossa; ni perquè l'hagi deixat a mitges, no. Ha estat així per dos motius. Un, està clar, perquè he disposat del temps per poder llegir tranquil·lament (és a dir, vacances). I dos, perquè són històries que enganxen, exemples de vivències que t'atrapen i et porten a llegir la següent, i després la següent, i així contínuament. Està clar que si el món de l'educació no t'importa, aquest llibre i el seu contingut no t'aporta res. Però en el meu cas, he de confessar que la seva lectura m'han fet venir ganes de tornar a l'escola. Sí, tal com sona, per molt pedant que soni. Però és que segons quina història, et remou per dins i et desperta aquell cuquet interior que vol que facis la feina millor, i sobretot, puguis ajudar a aquells que ,és ho necessiten. Ha estat una lectura transcendent.
Les planes d'introducció ja deixen clar el llibre que tens a les mans; exemple de persones que han viscut situacions en què l'educació o el seu entorn han tingut un protagonisme cabdal. Apareixen històries de superació, anècdotes i també mals mestres, o diguem-ne mestres que no voldria assemblar-m'hi gens. Com la mestra de música que li diu a una nena: "Pots no cantar perquè el teu grup tingui alguna opció de guanyar?" O el director d'escola que diu: "A veure com dic als pares de tal nen que el seu filla ha plorat a classe." O el que diferencia entre els bons i els burros, amb aquestes mateixes paraules. Sí, això existeix a algunes escoles. Quina vergonya.
El capítol en què parlen na noia amb dislèxia, la seva mare i la mare d'un altre noi també dislèxic, és una lectura recomanable per a qualsevol futur mestre i també els que estan en actiu per a què tinguem clar què senten ells i les seves famílies davant les nostres típiques paraules, que es transformen en inútils per a ells.
Molt interessant la reflexió sobre el feminisme, el reguetón (no sé ni com s'escriu) i totes aquestes modes actuals que denigren les noies.
I vull reproduir algunes de les frases més interessants enmig de tanta claredat:
- "A dintre meu hi vivia una part no civilitzada, sedegosa de color, de música i de moviment" (Rabindranath Tagore, que a l'escola el van condemnar al fracàs)
- "El teu fill, la teva filla, no seran millors pel fet de superar altres nens. Seran millors quan sàpiguen interpretar el món en el qual viuen i descobreixin que hauran d'interactuar amb moltes persones diferents, com ells, i que cada paraula o cada acte influiran en aquelles persones."
- "Tots els infants i adolescents tenen una cosa que tenim tots els éssers humans: la necessitat de sentir-se estimats, l'anhel de sentir-se escoltats i el desig de sentir-se útils."
- Què és l'èxit? Riure molt i sovint; guanyar-se el respecte de la gent intel·ligent i l'estimació dels infants; merèixer l'apreciació dels crítics sincers i suportar la traïció dels falsos amics; apreciar la bellesa, buscar el millors dels altres; deixar el món una mica millor del què has trobat, ja sigui amb un fill, un tros de terra cultivada o l'esmena d'un problema social; saber que almenys algú ha sigut una mica més feliç perquè tu has viscut. Això és la definició de l'èxit". (Ralph Waldo Emerson)
PAM.