En un futur distòpic, la humanitat s'ha carregat del tot el medi ambient. La gent viu amuntegada pels edificis, la llum és grogosa, no hi ha aire, ni plantes ni animals. La gent s'alimenta a través d'unes barretes anomenades Soylent Green, que les fan amb el plàncton marí. El sistema de govern és força autoritari, mirant de controlar la pobresa de les masses. Un assassinat desperta les sospites d'un policia (Charlton Heston), ja que el mort és un cap de l'empresa. De mica en mica va desfent l'entrellat fins a descobrir la crua veritat.
Recordo l'impacte que va tenir en mi la solució de la pel·lícula (basada en un llibre). Després hi ha hagut altres pel·lícules que tenen part d'aquesta trama, però en aquell moment era molt trencador. Mentre la veia, reconeixia la manera de fer pelis dels anys 70. Amb tantes versions que es van fent, actualitzar aquesta seria en part interessant pels efectes i el ritme, però no tant per la trama, que en el fons és la gràcia del film. Ara, escenes com la de les màquines recollint els manifestants són brutals. Rodades avui en dia, serien tremendes!
La qüestió, quan veus pel·lícules com aquestes, és el fet de que es van imaginant futurs molt complicats, i en el fons, per mi no deixen de ser un avís de cap a on no hem d'anar. Però malauradament, els poders fàctics i els no tan fàctics ens porten cap a la misèria més absoluta. Violència, fam, urgència climàtica, tecnologia... sembla que ens creiem més llestos que ningú, a la vegada que ens estem condemnant com a humanitat. Avisats estem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada