Sense seguir cap odre en concret expressament, començaré per aquestes últimes. Sí, ja sé que era un pont de tres dies (quatre per a algunes persones)... però és que cinc hores al cotxe per arribar, i cinc hores més per tornar van ser un preu excessiu per la desconnexió que podria haver tingut a les seves muntanyes. Gairebé dues hores per recórrer els pocs quilòmetres que separen la capital de la frontera. Quin suplici!!!
Així que més val que deixem aquest fet de banda i ens centre en el més bonic, que com no pot ser d'altra manera, és el seu paisatge. Vam poder fer tres excursionetes (sense caminar). Una al llac d'Engolasters, on ja hi havia posat els peus més d'una i de dues vegades. Després, el pont tibetà que hi ha per sobre d'Encamp, i una tercera al mirador del Roc d'en Gurb (que crec que també hi havia estat però no ho tinc tan present). No cal dir que estar en aquelles muntanyes , gaudint de les vistes, veient aquells caminets que es perden a la llunyania em van reactivar de nou el cuquet de les excursions. Però jolines, estic en tan baixa forma i em fa taaanta mandra anar al gimnàs, que ni tan sols veure com va creixent la meva panxa no m'hi llença de cap.
Ara bé, em meravella aquella famosa dualitat. Caminant pels carrers d'Escaldes, envoltat de perfumeries, joieries i botigues de moda banda i banda... i als encreuaments mirar a dreta i esquerra per veure els vessants de les muntanyes de la vall. Quin espectacle! Com pot ser que en aquest paratge natural hi hagi aquesta mostrari de luxe? Tampoc puc parlar molt després de passar-me dues hores a Caldea gaudint del relax total... però almenys l'aigua és més natural que una colònia, no?
No sé quan tornaré a Andorra o si hi tornaré, ja veurem. No ho descarto pas, ni que sigui per pujar una muntanya! Però ara mateix, capítol tancat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada