"O SEA" ANDORRA

Dos dies a Andorra són temps de sobres per adonar-se de la cara i la creu d'aquest petit país enmig dels Pirineus. En un espai molt reduït en quilòmetres trobes el blanc i el negre, els dos extrems de dues maneres d'entendre la vida. I un cop te'n vas et fas la pregunta: Com és que un lloc tan bonic, envoltat de muntanyes i verd, hi hagi tant diner movent-se, atraient llavors, els dos tipus de turisme? Per una banda, l'excursionista, aquella persona que amb unes bótes i ben preparat, es disposa a recórrer llacs, valls, cims... en definitiva, respirar aire pur enmig d'una paisatge meravellós. I per l'altra banda, tenim aquelles persones que només van a gastar diners, a comprar, a lluir morenor, roba fashion i parlar extremadament "pijo" i , és clar, en castellà.
En aquests dos dies hem vist els dos extrems, però malauradament, dominant el segon grup. Fins ti tot caminant pels llacs de Tristaina, a 2400m d'alçada, a 7ºC de temperatura, et trobaves famílies senceres típiques dels anuncis de les escoles de l'Opus. Clar, tothom té dret d'anar per on vulgui, no? Però la combinació de la boira i el paisatge muntanyenc amb la roba blanca i immaculada de segons quins espècimens, era molt xocant. La veritat és que em va sorprendre molt. Comentari apart, el fet que caminar per aquells paratges em va despertar altre cop l'enyorança d'aquelles excursions fetes ja fa molt quan gaudia de colònies al Pirineu de Pineta i altres... Quines ganes de poder-ho fer amb el MEC i que trobi el mateix gaudi que un servidor! Però no ens farem il·lusions...
Si a més de 2-000 metres d'alçada trobàvem "pijos", què dir de la ciutat... Tot botigues, tot gent amb bosses, i del tarannà que ja he comentat. La veritat és que era molt decebedor veure concentrat allà tan alta densitat de població adinerada i orgullosa de mostra-ho. No és el meu estil, ni ho serà mai. I per això, quan marxava, em seguia fent aquella pregunta d'abans. Un lloc tan bonic, però tan mal ambientat... Dos punts negatius més: la seva geografia fa que sigui muntanya i carrer gairebé junt, de manera que per circular sempre estàs anant amunt o avall, i és clar, no hi ha aparcament, i el poc que hi ha, paga! De manera que per tercera vegada m'ho pregunto: tan bonic que és i tan malviure que es pot.