.jpeg)
Doncs era evident que havent una segona part (que s'agraeix que la facin quan ells creuen i no de seguida per cremar-la), calia no perdre's ni un detall. Aquesta vegada, la Riley arriba a la pubertat, i les cinc emocions que l'acompanyen en el seu dia a dia es veuen sorpreses per l'arribada d'altres més adolescents com l'angoixa, la vergonya i l'enveja. Justament l'angoixa es vol apoderar del timó de la noia, volent enviar a les primordials a la paperera de la història. Els esdeveniments de la vida de la Riley acaben sent l'excusa per veure com són aquestes emocions per dintre.
Després de veure-la, amb lament més preparada que quan vaig veure la primera part per primer cop, he anat veient més coses amagades a la primera. En el fons, crec que és una bona pel·lícula per veure i comentar-la amb els preadolescents, per tal que entenguin que tot allò que els passa és normal, però això no vol dir que s'acabi el món. Evidentment, és ensucrada i happy, i segurament és el seu punt més feble. Però insisteixo, i més ara que estic a classe amb el projecte de sexualitat, seria interessant veure-la per parlar-ne. Sobretot parlar-ne,, perquè veure-la amb ells sense debat no serviria de res. Veurem si ho acabo fent.
El desgavell mental que apareix en algunes de les escenes volen representar el caos en el què viuen immersos els nois i noies d'aquesta edat. Realment, si dins els seus caps passa el què apareix a la pel·lícula, no m'estranya que actuïn com ho fan. Però al final, segurament res és tan senzill ni res és tan complicat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada