dimarts, 17 de novembre del 2026

AGRESSIVITAT

No fa massa dies, en un partit de futbol entre el Tenerife i l'Andorra, el porter de l'equip català va fer una entrada salvatge a un contrincant. La mala sort va fer que el jugador no es recuperés i morís hores després a l'hospital. Està clar que va ser un malaurat accident. Entrades com aquestes (quan el porter surt a tallar un contratac de l'altre equip) se n'han vist un grapat. La qüestió és una altra.

Fins a quin punt hem arribat a trobar "normals" entrades com aquestes? Quan saps que pots posar una altra persona en perill (ja no parlem de la mort, sinó una lesió), és necessari anar fins el límit? Tan normal és, que els àrbitres ja no xiulen tantes faltes, perquè si no, estarien aturant els partits cada dos per tres. Alguns diran que el futbol és un esport de contacte. Sí, clar, com gairebé tots els esports en equip. Però el què passa amb el futbol no es veu en cap altre. Diga-li esport de contacte al rugby. Al futbol, hi ha molt contacte que pots evitar.

Dues mostres de com de malament estem gestioant aquest esport. Un post d'Instagram on l'Europa publica les fotos de tots els seus equips que van guanyar el seu partit fa un parell de setmanes. Hi havia els equips masculins i els femenins, amb les seves fotos intercaladaes. Quan l'equip era femení, se les veia contentes, aixecant els braços, amb energia... Però quan l'equip era masculí, les seves cares eren de ràbia, agressives, amb una energia desmesurada. Els nens estan creixent amb uns models de joc brut, de trampes i agressivitat portades a l'extrem, i així vieun ells els partits. Veure aquelles cares ferotges era trist.

Una altra mostra. Partit juvenil de futbol sala. Un dels equips jugava al límit: patadetes, estirades de samarreta constants, cops de colze...tota l'estona jugant així. L'àrbitra, els deixava fer i no ho aturava. És el què comentava de la permissivitat, i de que hem normalitzat un comportament poc correcte. De tant en tat, els jugadors de l'altre equip, cansats de rebre i que l'àrbitra no xiulés, s'hi tornaven. Llavors sí: falta i alguna targeta als que rebien. A la mitja part ja veia que allò no acabaria bé. Tenia un neguit dins meu que em preocupava molt. I va passar. Aquells jugadors seguien amb la mateixa tònica, fins que el porter se'n cansa i es munta una tangana important. S'expulsa al porter i al jugador que l'havia provocat. Malauradament, alguns membres de les famílies de l'equip que rebia, també van perdre els papers i cridaven amb excés, fins que es va embolicar la cosa entre l'equip "xungo" i l'afició. Va ser un espectacle denigrant, amb l'afegit que els adults hauríem de ser capaços de controlar-se més i rebaixar els ànims. Si no, els models segueixen sent poc adequats, i entrem en un cercle viciós. M'ho vaig passar molt malament. Patia per tot, però no només pel què estava passanten aquell partit, sinó per com ho estem fent tot tan malament i com de pèssimament s'estan educant aquests nens i nois.

Per què aquells nois jugaven d'aquella manera tan agressiva? Per què es permet que juguin així? Qui els dirigeix? Qui arbitra? En el futbol professional també veiem aquestes mancances de bona educació i joc net. I gràcies a això, els nostres joves ho fan igual de malament, només cal veure què passa als patis de les escoles. 

Educa tota la tribu. Fa l'efecte que fins que no passi una desgràcia amb menors, sembla que no es farà res per aturar-ho. Un cop més, els éssers humans, amb tots els numeros de ser l'espècie més estúpida i menyspreable del món.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada