JO HI ERA...

El passat divendres ens vam trobar amb la Mariona (i en Montxi de sorpresa), davant les portes del II Congrès sobre l'Educació en el lleure. Es feia a la Casa del Mar, i val a dir, que les butaques de la sala d'actes eren molt còmodes.

No teníem massa clar el què ens anaven a oferir, fins que una ment il·luminada va fer el discurs d'inauguració. Era el nostre honorable conseller d'educació, Ernest Maragall. D'on l'han tret, aquest home? Encara ara no sé què carai va dir... Segurament, ell tampoc ho sap. Va improvitzar el seu discurs, aquell que deu tenir preparat tant si inaugura un congrés d'educació com una subhasta del peix... En resum, força patètic.

Després van començar les ponències: la primera, sobre l'educació en el lleure avui en dia (quines són les seves armes: una mica quins són els seus camps de treball; el personal, el social...) Aquesta prou bé. La segona era sobre la història de l'educació en el lleure a Catalunya (amb un conferenciant que ho llegia tot). I finalment una taula rodona sobre la relació entre escola, família i lleure (molt centrat en les activitats extraescolars típiques i tòpiques).

Fent un breu incís, cal destacar el dinar que vam fer en un bar cutre del paral·lel, amb uns espaguetis i una carn que caminaven sols! Ho vam compensar amb un cafè que quan li vaig preguntar quant costaven, el cambrer em contesta: "Por allí" (assenyalant-me la porta). Així que, evidentment, vam marxar.

El dissabte ens tornàvem a trobar, i és que durava dos dies! La primera ponència va ser sobre una enquesta realitzada a catalunya sobre el lleure dels nens i nenes de Primària. Hi havia força coses interessants, tot i que tampoc hi havia cap sorpresa (tots miren la tv i només un 15% va a esplais). Abans d'esmorzar, en Carles Capdevila (APM...) va fer un petit monòleg molt divertit. Una taula rodona amb les diverses federacions (MCEC, escoltes...) i una conferència sobre l'educació en la ciutadania van ser els dos últims actes.

A la valoració, tant la Mariona com jo vam destacar que s'havia parlat molt del què hi ha ara, però no s'havien plantejat propostes per solucionar els problemes (els joves no volen fer de monitors, i menys de voluntaris; els nens i nenes prefereixen jugar a la Play que amb els amics, etc...)

Però en definitiva, va estar prou bé. I penso que davant els canvis constants que ens estem trobant amb els nens i amb la societat, els què ens dediquem a l'educació en el lleure no ens podem dormir, i anar canviant amb la societat. Això vol dir que hem de revisar allò què fem, innovar i renovar, però sense portar els nens al concert de Rebelde Way!!

Històries per a no dormir

Són les 3 de la matinada. A fora, la pluja incessant segueix caient. Tot i portar 24 hores plovent, sembla que els de dalt han oblidat l'aixeta oberta.

A l'habitació tot és silenci. Al pis tot és silenci. A l'edifici tot és silenci. Silenci trencat només per l'aigua que cau al carrer.

Al carrer? De sobte, et despertes sobressaltat. Ei! Qui m'està mullant? Qui ha obert la capota del cotxe? Qi ha tancat el paraigües? No, no pot ser! M'està caient aigua! Ràpidament s'encén el llum i es confirma la crua realitat. Una esquerda que travessa l'habitació està deixant anar aigua just sobre el meu cap. Una inmensa taca d'humitat s'alça sobre nostre amenaçadorament. Aviat, d'on queia un rajolinet, en cauen dos. I és clar, no n'hi ha dos sense tres.

Treu el matalàs, posa les cassoles, posa tovalloles. Però segueix plovent. Haurem d'anar a buscar els flotadors? Pugem al terrat per veure la causa de la desgràcia. I collons! Els veïns de sobre nostre han canviat la terrassa per una piscina! I no ens havien convidat! Clar que si tota aquella aigua acumulada ha de baixar fins la nostra habitació... No sé, no sé...

Despertem els veïns de l'àtic. Un noi amb cara d'adormit i empanat de la vida ens rep. Què et semblaria obrir bé la canonada que fa baixar l'aigua? Dit i fet. Des del moment que desapareix la piscina del terrat, l'aigua deixa de caure al nostre pis. Tres hores després ens disposem de nou a dormir una estona. Un al sofà, l'altre al llit de l'habitació del fons.

I què ens esperava l'endemà? Asseguradores, pèrits, president de la comunitat de veïns, el propietari del pis de dalt. I A SOBRE SEGUEIX PLOVENT!!!

Ara a esperar que s'assequi la taca per poder arreglar el sostre, i sobretot el terrat dels de dalt, per a què no es torni a repetir.

I així va ser la nit de dilluns a dimarts. Avui hem dormit de nou a l'habitació, però... fins quan?

NOMÉS QUEDEN 337 DIES

337 dies per a què, us preguntareu... Doncs per al maleït Carnestoltes!

Ara que ja han passat uns dies d'aquest dia tan horrorós, es pot valorar fredament aquest "espectacle"? "festa"? "collonada"? Em pregunto... què té de graciós disfressar-se de vaca? I és que aquest any, ha estat l'any que he vist més gent disfressada pel carrer. Famílies senceres! El nen, mira, pot passar... Però quan veus el pare, amb la seva panxa, vestit de lleó, i la mare d'elefant, és quan et preguntes: què ens està passant?

A mi no m'agrada el carnestoltes. I amb doble motiu, perquè degut a la meva feina, no em puc amagar, sinó que a sobre he de motivar 25 criatures, fer el pallasso, disfressar-me amb ells (tant si vull com si no)... Aquest dia, a l'escola, és un dels més cansats del curs. Enguany, he estat un espia. Altres anys, director de cinema, soldat del setè de cavalleria, roquer, lladre, astronauta...

I l'any que ve? No em puc disfressar de Carles?

Doncs bé, què hi farem... Toca aguantar-se... Diuen que si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell. Què voleu que us digui... en el cas del carnestoltes em quedo amb una altra frase: "A l'enemic, ni aigua!"

Però no vull acabar sense dedicar al Magí una foto del seu amic! Sense paraules...

Finalment, Joseph

Hi ha vegades que quedes enlluernat per persones, llocs, fets... Això em va passar fa moooolts anys, quan era més jove... i vaig anar a veure un espectacle de l'Àngels Gonyalons que es deia "Memory". Allà, entre cançons de "Cats", "El fantasma de l'òpera", i d'altres, van fer un pupurri d'un musical del Lloyd Weber i el Tim Rice que es deia "Joseph and the amazing technicolor dreamcoat". Un títol llarguíssim per un conjunt de cançons fantàstiques, amb ritme, enganxoses... sobre la història d'en Josep, fill de Jacob, aquell que interpretava els somnis.

Des de llavors, vaig buscar per tot arreu informació d'aquest musical. Pimer vaig aconseguir el disc (sí, un LP, d'aquells grossos, negre, amb un foradet al mig). Després vaig aconseguir el video (encara no era l'hora del DVD). A les obres de teatre que fem al cole a tercer de Primària, gairebé totes les cançons són d'aquest musical. Fa dos anys, vam anar a Londres a passar el cap d'any amb la Gemma, i el dia 2 de gener vam anar a veure-ho en un teatre d'allà (no cal que digui que va ser la bomba!)

I finalment, ahir, diumenge 18 de febrer de 2007, al Teatre del Sol de Sabadell, vaig poder gaudir en CATALÀ d'aquest musical tan divertit. Em sentia com un nen petit amb sabates noves, allà botant a la butaca i picant de mans (sort que ho feia tothom, que si no, hauria estat una mica ridícul).

Així que encara que Sabadell estigui a 36 minuts de la city, si us agrada el teatre, si us agraden els musicals, si us agrada passar una estona divertida (de debò), no us perdeu "Joseph i l'increïble abric en tecnicolor".