Catalunya: un país avorrit

Ja no sé en quin país visc.

O, si com dic al principi, som un país avorrit, on no passa res de l'altre món. I és que ahir, estava disposat a veure el telenotícies de tv3 (la nostra, en diuen...). El cap de setmana no m'havia deixat de temps d'estar al dia. El rellotge es va acostant a les 21:00... i comencen els titulars!

Uns soldats espanyols que moren a l'Afganistan... uns presumptes etarres que detenen a França... el judici de "Gescartera"... i ja està!

Caram!

Què passa?

Realment no hi ha notícies a Catalunya que han d'anar-les a buscar fora de les nostres fronteres? No donen més joc els nostres polítics incompetents? A cap població catalana ha passat res digne de ser destacat?

Una de dos: o Catalunya és avorrida o tenim davant nostre una mostra més dels intents de fer-nos sentir part d'un ens més gran (Espanya)...

Visca la tv3 (la seva!)

TURQUIA, 2ª PART: CAPPADOCIA

Reprenem el relat del viatge a Turquia després de fer un minut de silenci pel meu ordinador, que ha hagut d'anar al mecànic per problemes intestinals (segurament m'estaré unes setmanes sense ell)...
Els 800 km fins la Cappadocia no van ser tan horrorosos. El guia de l'autocar ens anava distraient explicant-nos la història de Turquia, i vam anar fent paradetes (Ankara, la capital, que no té res de res; i al llac salat, 1000 km2 de sal). Va ser curiós quan el guia ens va preguntar perquè réiem quan ens va dir que els espanyols els estan construint bona part de la xarxa de trens. Va dir: "Que pasa algo con los trenes?"

El primer dia a la Cappadocia vam visitar la fortalesa d'Ochissar, i allà ja ens vam quedar de pedra. A les fotos sembla maco, però en viu i en directe et quedes espetarrat! Després vam anar a un recinte ple d'esglésies cavades a les roques, una amb la imatge de Sant Jordi (perquè el tiu era turc...)

A la nit vam assistir a un espectacle de balls i cançons tradicionals (dansa del ventre inclosa; tot i que no té res a envejar al "uie-ie-ie")

L'endemà vam seguir visitant espais de la zona, com els "barrets de les fades", pedruscos que tenen com una roca que els fa de barret; i una ciutat subterrània (fins a 8 pisos de galeries sota terra).

Després d'això ja només ens quedava esperar la tornada. L'autocar de Cappadocia tenia només una porta, i tots havíem de passar per allà (ja us podeu imaginar el jaleo); l'avió de tornada no oferia més garanties que el de l'anada, però almenys aquest tenia un "hostesso" que semblava buscar feina en un circ per les pallassades que feia (i sense parlar, clar); també cal dir que abans d'arribar a Barcelona, vam parar a Bilbao, que tot sigui dit, no ve molt de pas...

Però finalment vam arribar, molt contents de tot el que havíem vist i viscut.

Turquia, 1ª part: Istambul

Merhaba a tothom! És a dir... HOLA! Ja som arribats de Turquia, set dies anant amunt i avall, avall i amunt. Tot ha anat molt bé, tot i que al principi no les tenia totes...

I és que l'avió que vam agafar, era de la marca "No t'hi fixis", feia uns sorollets d'atrotinat, unes hostesses que només palaven turc, i a mig viatge... PARRAPUMBA! Un sotrac que va fer cridar a mig passatge. Finalment vam arribar, però, és clar, com que havíem sortit amb retard, arribàvem a l'hotel a les 5 de la matinada.

Així doncs, el primer dia va estar marcat per la son. Tot i així, vam disposar-nos a complir amb el nostre ofici de "tipicals turistes" i vam anar als llocs més representatius: la basílica de Santa Sofia; la Mesquita Blava; les cisternes de sota la ciutat... Cal dir que a la Mesquita has d'entrar descalç, i renoi, feia una pudor de peus insuportable! Sort que era molt maca i espectacular! L'hora de dinar també va ser, si més no, curiosa... A la típica pregunta que et feien els cambrers: "spanish?", i la seva conseqüent rsposta: "no, catalans". Va haver-hi un que diu: "catalans? Oh, Catalunya! Menjar collonut! Pa amb tomàquet!" I és clar, se'ns va caure la llagrimeta i allà ens vam quedar a dinar.

Del segon dia, ja més descansats, destacaria el Palau Topkapi (im-pressionant!) i el Gran Basar (al·lucinant!). Milers i milers de paradetes de 2 metres quadrats, amb tot el què puguis imaginar... i au, a regatejar:

- Quant costa? Quant money?

- Twenty lires.

- Twenty? Au va! Eight lires.

- No, no... Hand made, hand made... Fifteen lires.

- Ok, ten lires.

- Impossible, impossible.

- Doncs bye bye!

- Espera! Ok, ten lires...

El tercer dia, i últim a Istambul, el vam dedicar a acabar de veure les coses més típiques. Penseu que és una ciutat de 12 milions d'habitants, és caòticament gran! Així vam visitar la Mesquita del sultà Suleyman (on no em van deixar entrar amb pantalons curts, em vaig haver de posar una faldilleta); un psseig en golondrina pel Bòsfor (a una banda Europa, i a l'altra, Àsia); i la Torre Gàlata (amb unes 200 escales que no es fan perquè té un meravellós ascensor).

I apa, a dormir, que a l'endemà ens havíem d'aixecar a les 5 per agafar un autocar i fer 800 km fins la Capadocia. Però això, és una altra història...

SOMNIS

Porto dues nits somiant el mateix. Bé, de fet, el tema és el mateix, però l'argument de les dues nits diferent.
I què era? Ni més ni menys que la fantasbulosa i intrèpida caminada de Gràcia-Montserrat.
La nit del dissabte vaig tenir la sort de completar l'excursió i arribar a Montserrat. Com que feia poc que l'havia fet (en vida plena), exercia de guia del grup, gent que en general no coneixia. Aquí caldria fer un apunt personal, i és que sort que la guia no era la Mariona, perquè enlloc d'arribar a Montserrat potser arribàvem a Zimbawe.
La segona nit, ja no arribo al final. Bàsicament perquè em desperto i em dic a mi mateix que prou de somiar amb això, que després m'aixeco cansat!
La qüestió és... potser són un senyal, aquests somnis repetitius? Ho he de tornar a intentar? Haurà crescut Castellbisbal?
Davant d'aquests dubtes, faig servir un argument definitiu: recordar el mal que em feien els peus una hora abans de deixar-ho a Olesa i durant tot el diumenge.