SENSE COMENTARIS...

Els "amigos" ja tenen lletra pel seu himne:

¡Viva España!

Cantemos todos juntos

con distinta voz

y un solo corazón

¡Viva España!

desde los verdes valles

al inmenso mar,

un himno de hermandad

Ama a la Patria

pues sabe abrazar,

bajo su cielo azul,

pueblos en libertad

Gloria a los hijos

que a la Historia dan

justicia y grandeza

democracia y paz

Comencem el 2008

Aquesta història se situa a l'antic Japó feudal, on un mestre samurai conegut arreu per la seva destresa en les arts marcials, és desafiat per un jove guerrer delerós d'obtenir reconeixement i prestigi. El jove, embogit per la necessitat de la victòria, va reptar el vell mestre a un combat a mort sense més justificació que la necessitat de véncer i demostrar a tothom que ell era el millor guerrer de tots.

El mestre va acceptar, i amb un lleu somriure als llavis, va afegir que es comprometia a no utilitzar cap tipus d'arma i per tal que el combat tingués lloc en condicions d'absoluta igualtat, lluitarien en una illa deserta, lluny de la mirada de la gent. El vencedor ja tindria temps de presentar-se davant del seus per rebre els honors que es mereixia. El jove guerrer va acceptar sense pensar-s'ho dues vegades, tot i que una mica estranyat.

Així doncs, els dos homes van pujar a una senzilla barca i, al cap d'unes quantes hores, van arribar davant la platja designada per al combat. En aquell moment el mestre va demanar al seu contrincant que desembarqués ell primer a l'illa per comprovar que no es tractava de cap mena de parany. El jove es va llençar a l'aigua i va nedar fins a terra ferma. Una ullada ràpida li va permetre comprovar que, efectivament, es tractava d'un lloc inhabitat i que no calia que passés ànsia per un atac a traïció.

En girar-se per dir al mestre que podia començar el combat, només va ser capaç de distingir, lluny, a l'horitzó, la barca que s'allunyava i el condemnava a quedar-se en aquella illa per sempre més. El vell samurai havia estat fidel a la seva paraula: havia guanyat sense utilitzar cap arma.

TV3 = JECKILL I HIDE

Durant aquesta horrovellosa setmana de Nadal (mervellosa pel Nadal, les vacances...; horrorosa per la grip que m'ha fet i encara em fa estar a casa amb febre), TV3, la teòrica televisió de Catalunya ens ha tornat a mostrar les seves dues cares.

Dia 24, nit de Nadal. Finalment n'hauran après? Doncs no. Un any més, com si d'una cadena espanyola es tractés, connecta amb aquell personatge conegut amb el nom de Juan Carlos I (així es diu aquí, allà i a la Xina!) per a fer un sermó que es veu que és tradicional. I jo que em pensava que això de les tradicions eren una alra cosa...

Dia 25, dia de Nadal. A la nit, emeten una pel·lícula catalana: "Coronel Macià". Us he de dir que va ser una de les sorpreses més agradables dels últims dies. Primera, perquè em va agradar; segona, perquè està força ben feta; i tercera, perquè potser el cinema català no és tan dolent com ens pensem o creiem que és. Potser al cinema català li cal el mateix que a molts altres aspectes del nostre país: més autoestima, més confiança en sí mateix... i és clar, més diners, perquè si els calés se'ls segueixen quedant els espanyols, no en sortirem mai de ser un país de segona.

Dentistes: necessitat o sadisme?

Feia dies que em preguntava si hi ha alguna cosa pitjor que ser el gos d'un espanyol que va amb bicicleta. Doncs sí, hi ha una cosa pitjor: que aquest espanyol sigui dentista.

I és que el dimarts vaig posar el meu destí a les mans d'un espécimen d'aquests.

D'entrada em va sorprendre que a la porta de la consulta no hi hagi un rètol que posi "Dóna mitja volta o te'n penediràs!". Però armant-me de valor, vaig entrar-hi. El primer que vaig notar, va ser aquella bafarada típica de dentista que em fa agafar calfreds, esgarrifances... vaja, la "gallina de piel".

La segona cosa que vaig pensar és que almenys, la infermera podria ser una noia jove, maca, que animés el mal tràngol que havia de passar. Però res, "ni por asomo!"

La cosa no pintava massa bé. Agafo una revista de la sala d'espera. Déu meu, quines revistes! Només les deuen editar per a sales d'espera, perquè ningú les deu comprar. Igualment, els nervis em feien incapaç de llegir una sola línia.

I arriba el moment. Entro a la sala de tortura, sec a la cadira, em posen el pitet i començo a mirar tots els estris que tinc al davant. De seguida me n'adono que aquesta no ha estat una bona idea. Però ja no hi ha escapatòria. El dentista, amb aquells ulls de satisfacció, s'acostava cap a mi amb aquella agulla a la mà. Au! Ja és dins!

Ara toca esperar que s'adormi la zona de la boca en qüestió. No triga massa a començar la feina. El soroll del taladro que et comença a remenar el queixal és inimitable. No entraré en detalls.

A veure; mal, mal, no em va fer, però de la tensió acumulada del moment tenia tots els músculs garratibats.

Però quan va haver acabat, no era conscient de què el pitjor encara no havia arribat. El moment més horrorós va ser quan va dir: "Torna la setmana que ve!"