EXTRAESCOLAR

Avui, com molts dilluns del curs escolar, m'he quedat fins les 19h a l'escola fent reunió, seguiment de programacions i totes aquelles tasques tan poc agraciades que hem de fer els mestres força sovint (ai... sort que comparat amb la satisfacció de la feina, això no és res...)

Total, que quan ens quedem a la classe, tenim la casualitat de ser espectadors auditius de l'activitat extraescolar amb més tirada a l'escola: el bàsquet. Algú pensarà que ara ho vaig a criticar perquè els tinc mania, etc, etc... Doncs, home, a veure, no va per aquí la cosa. I és que quan penso en les activitats extraescolars dels nens, d'entrada penso en positiu.
Crec que és bo que els nens facin alguna activitat extraescolar a la setmana. Primer apunt: que en facin alguna. Trobo poc afortunat que hi hagi nens i nenes que facin activitats extraescolars cinc dies a la setmana més el dissabte. Quina mania que tenen alguns pares de convertir l'agenda dels fills en una còpia de la seva... Com si no anessin prou estressats...
També crec que aquesta activitat extraescolar és important que el nen/a l'esculli, sempre amb la sàvia orientació dels pares, però que sigui alguna cosa que li agradi al nen! Encara recordo un nen que va anar a unes colònies d'estiu i deia: "Els meus pares m'han castigat a venir de colònies." Aaaaah, quina aberració!
I per molt extraescolar que sigui, la qualitat educativa de la mateixa ha de ser bàsica. El tracte als nens i nenes, el respecte, el vocabulari, la transmissió de valors... i aquí, no us ho negaré, és on crec que podrien millorar moltes de les activitats extraescolars que hi ha. Si els mestres tractessin els alumnes com alguns responsables d'aquestes activitats ho fan, tindríem els mossos trucant-nos a la porta cada dia.

PAPA, VULL UNA TABLET

Confirmat. "Nosaltres no som d'eixe món, deia en Raimon". Doncs, mira, ni ganes. És cert que són una minoria, però existeixen. Hi ha pares i mares que accepten que els Reis portin una tablet als seus fills, de 6, 7, 8 anys... Clar, és el més normal del món, no? Aquests pare i mares deuen tenir els seus motius (o no), però ho fan, amb tota la patxorra del món i es queden tan amples. Davant de tots aquells que defensen que "no passa res", que "els nens han d'entrar en aquest món", que "els ajuda a desenvolupar vés a saber quina habilitat", jo els preguntaria:
- Per què voleu cremar etapes dels vostres fills?
- Per què voleu que tinguin tecnologies que no els toquen per edat?
- Per què insistiu en tancar-los socialment?
- Per què esteu tan interessats en dividir els nens entre els que tenen i els que no?
- Per què no deixeu que els nens i nenes juguin de veritat?
- Per què no deixeu que els nens i nenes es relacionin, es socialitzin?
- Per què voleu que vegin aquest estri com una joguina?
- Per què li doneu tan poca importància a l'austeritat?
I si ara als 8 anys li doneu una tablet, als 9 anys, què, el mòbil? Als 10 anys l'smartphone? Als 11 anys ja podrà sortir de nit? Als 12 anys ja podrà anar en moto? Als 13 anys ja estarà... on estarà? Estic fart de veure com es desgracien nens en nom de la modernitat.

FET I AMAGAR

Temps d'anuncis de jocs i joguines a la televisió. Vas aguantant i aguantant, fins que de sobte, apareix un anunci d'un joc que em deixa sense paraules. A l'anunci es veu una família (tipical family standard de pare-mare-fill-filla), asseguts al sofà de casa, amb els comandaments a la mà i passant-s'ho "pipa". I a què estan jugant? Amb la wii, sí, però quin joc... A FET I AMAGAR! Renoi! Quin pensament més arcaic el meu... pensava que potser seria més divertit jugar de veritat, és a dir, un fill s'amaga, els pares el busquen, o a l'inrevés. Clar que potser d'aquesta manera no exercita els dits, o bé no consumeix, clar... Bé, deixem-ho... me'n vaig a amagar-me... m'està buscant...

ARRIBAR FINS EL FINAL

Ja ha començat el 2013. A veure com anirà...
En una conversa d'aquestes de sobretaula del dia de Sant Esteve, va sortir el tema de Catalunya i to el què està passant darrerament. Comentaven: "Ai, a veure si ens fem independents...!" A un servidor, que porta força anys pensant igual sobre la independència (ho dic amb tota la humilitat del món, sense cap altre interès), li fa certa gràcia que ara tanta gent s'estigui apuntant al carro, que s'estigui sortint de l'armari. Ep, que consti que això també és molt necessari, perquè si no som la majoria, no farem res de res...
Però la meva reflexió va per una altra banda. I és que, quan comencin els atacs reals contra nosaltres (fins ara, són pessigolles, el què ens estan fent), quan deixin anar escombraries sobre nostre, quan ens facin la vida impossible de debò... llavors, què passarà amb els independentistes de nova fornada? Aguantaran? Seguiran convençuts? Restaran ferms en les seves idees i arribaran fins el final? O potser amagaran el cap sota l'ala? No crec que haguem d'esperar el 2014 per saber la resposta...
El passat dia 2 vam tenir una mostra de la incoherència catalana, que és el què em fa patir més sobre aquest assumpte. En el tradicional partit de pa sucat amb oli de la selecció catalana de futbol, es va homenatjar a en Sergio González, que feia de capità, com el jugador que més partits havia realitzat amb Catalunya. Tota aquesta gent que aplaudia... sabien qui és aquest senyor? Aquest home diu que el català no és una llengua, sinó un dialecte. És un espanyolista declarat! El què calia fer era xiular i escridassar, o si volem ser més educats ("Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraula"), demostrar una indiferència total, ni crits ni aplaudiments, com si no existís.
Això és el què em fa por. Que els catalans i catalanes no entenguem què està en joc i que hem d'estar les 24 hores del dia lluitant per aquesta idea. Si ens n'oblidem, ni que sigui durant un minut, el nostre desig de llibertat queda totalment desprestigiat.
Bon any nou!