GRÀCIA, ANC I JOEL JOAN

Aquest dimarts s'ha presentat els actes que organitzarà la ANC de Gràcia durant la Festa Major (destaquen la fira Estelània, l'estelada d'espelmes i la cadena humana del dia 20). A l'acte, primer ha parlat el president de la Fundació de la Festa Major (molta lectura i molt entrebanc), el coordinador de l'ANC de Gràcia i a continuació han pres la paraula l'Eva Piquer, la Carme Sansa i el Joel Joan, que han estat ben bé tres quarts d'hora parlant sobre la independència.
D'en Joel Joan es poden dir moltes coses, i segurament a molta gent no li agradarà el què diu o com ho diu. Però no es pot negar per una banda l'entrega absoluta a la causa catalana, el constant intent de millorar el món de la cultura del nostre país, i moltes coses més. La més recent, la promoció arreu del món de la seva pel·lícula Fènix 11.23.
La veritat és que quan parla, es fa escoltar, sobretot perquè creu en allò que diu, viu cada una de les seves paraules i els fets que l'acompanyen. Avui, ha rebut aplaudiments espontanis en una de les seves intervencions, quan l'Eva els preguntava si havíem de ser optimistes, si això acabaria bé. En Joel ha dit (més o menys, no ho he gravat pas):
"Eren optimistes els que vivien el 16 de setembre de 1714? O el 17? El 18? Ho eren al cap d'un any, quan els podien matar en qualsevol moment? I els que van viure després? Al segle XIX? A principis del segle XX? Amb en Primo de Rivera? Amb Franco? Després de tot això, hem de ser pessimistes? Si ho som, és que no tenim vergonya. Després del què van lluitar, després de tots els mort que hi ha hagut per Catalunya, hem de ser pessimistes i estar dubtant contínuament de si fem això o allò altre? És clar que ho aconseguirem. Guanyarem."
No ens pensem que tot han estat flors. També ha estat el primer en dir que no serà flors i violes. Que no ens hem de creure quan ens prometen que si som independents tot anirà millor. Potser sí, o potser no. Però quan ens equivoquem, hauran estat errades nostres, no de ningú més.
Molt divertit ha estat quan ha comentat que quan l'Acadèmia del Cinema Català enviï la primera pel·lícula als Òscars, segur que serà en llengua castellana, per a "què no s'enfadi ningú". I és que realment, fins que no ens estimem més...

PER QUÈ?

Fins fa gairebé sis mesos només hi havia un "per què?" que em treia (entre cometes) el son. Eren els famosos "Por qué?" de l'inefable senyor Mourinho, quan no sabia guanyar el Barça dins del camp i ho havia de fer des de fora.

Però ja fa una bona temporada que hi ha un altra tongada de perquès que aquests sí que em treuen el son, duts a terme (i emulant a la pitjor mare del món) pronunciats pel MEC (menor d'edat que tinc a càrrec). Qualsevol cosa que veu, que dius, que passa, va seguida d'un per què. I evidentment, la resposta va seguida d'un altre, i un altre, i un altre...
Havia sentit a parlar d'aquesta etapa, i fins i tot feia gràcia quan en veies exemples per la tv, o t'explicaven anècdotes. Però d'això a viure-ho, hi ha tot un món.
A continuació un escrit d'un blog que resumeix molt millor que les meves paraules tot aquest neguit:

La història podria començar amb qualsevol tema. Qualsevol, de veritat. Vinga va, posem-ne un com exemple. Ona, Estel! És hora de recollir les joguines. I per què, mama? Perquè hem d’anar a sopar. I per què, mama? Perquè ja és tard i segur que teniu gana. I per què, mama?Perquè la panxa ja et fa sorollets, que l’escolto. I per què, mama? Perquè la panxa vol menjar. I per què, mama?

(Indicacions: aquí ja començo a accelerar el ritme en les respostes i el to ja comença a no ser el mateix)

Perquè aviat arribarà el papa de la feina i també voldrà sopar. I per què, mama? Per què què, noies? Per què el papa ve de treballar? Perquè hem d’anar a treballar... I perquè, mama?

(La gran pregunta! M’agradaria poder contestar-li que realment no sé la resposta, però hauré de contestar alguna cosa tipus “per tenir diners per pagar el menjar, l’escola, el pis”...)

Va, noies, recollim que el papa ja està a punt d’arribar amb l’autobús. I per què amb l’autobús, mama? Perquè no ha agafat el cotxe. I per què... PROU!

L’etapa ‘I per què, mama?’ és dura... però al mateix temps deixa diàlegs absolutament divertits. El petits han descobert el ‘per què’ i així comencen bona part de les seves frases. El col·loquen a tot arreu. Crec que en realitat és una prova de l’Ironman o alguna cosa similar. Ells pregunten i pregunten i proven d’arribar al límit de la nostra paciència. I els pares posem a prova la nostra inventiva. No em direu que no heu acabat donant respostes surrealistes i tenint uns diàlegs apoteòsics gràcies als per quès- perquès. Teniu molta paciència? Per què?

RETORN AL PASSAT

Aquests primers dies de "descans" estival m'ha permès assolir un objectiu que feia temps rondava pel meu cap. Des de fa mooooooolts anys, podríem dir que... uns 20? que tinc un tocadiscos. Sí, sí, allò que servia per escoltar música abans que existissin els cd's i, és clar, internet.
La qüestió és que des de que tinc la seu casolana a Roquetes que mai l'havia tornat a endollar. I aquesta setmana passada, li vaig buscar sortida de cable, vaig connectar els altaveus i vinga, a rodar!! Bé, rodar, rodar, li costa una mica al principi, però després ja circula amb normalitat. Ostres, quins records tornar a sentir els discos de Detectors, Sau, i tota la col·lecció de discos que encara conservo... una vuitantena!

REPRENEM EL FIL

Després d'una paradeta necessària i recomanable, tornem a reiniciar el bloc una altra vegada, tot i que aquest cop ha estat un temps curtet.
Sembla mentida la capacitat de desballestar la vida que tenen algunes persones. Com pot ser que existeixi gent amb ganes de destruir i que semblin persones ben normals, d'aquestes que et creues pel carrer i no sospitaries mai que té el cor més negre que el carbó.
Però cal tirar endavant, i ho farem gràcies a bona gent, i també en part a frases que m'han fet arribar diverses persones:
- Eduqueu els nens i no serà necessari castigar els adults (Pitàgores)
- La millor manera de defendre't és no assemblar-te a ells (Marc Aureli)
- La teva és una professió difícil, i no sempre es troba algú que com tu, l'honori