SANOYARA LLIBRE

Ufffffff!!!! Ja no sé quant temps fa de què comenci un llibre i el deixi. La veritat és que si ho he fet alguna vegada, potser aquesta ha estat la segona o com a molt, la tercera. Sóc lector d'aquells que intenta acabar el llibre que llegeix sempre. I si no m'enganxa, vaig fent, vaig fent, mirant de trobar-li alguna cosa que m'atrapi.
Així que, per mi, deixar un llibre és un fet súper-estrany, i que sobretot, diu molt del poc feeling aconseguit amb ell.
Es tracta de "Sayonara Barcelona". És un llibre d'en Joaquim Pijoan, premi Sant Jordi del 2006 (renoi...). El vaig agafar en l'intercanvi de llibres a l'escola el passat Sant Jordi, i fins aquesta setmana no l'havia agafat. És cert que estic molt acostumat ara mateix a la novel·la històrica, però de tant en tant, també llegeixo altres estils. Però caram... durant quatre dies ho he intentat, del dret i del revés, però no. Avui encara em passava les línies sense llegir, fins i tot pàgines senceres. Res, que la història d'aquest senyor que torna a la Barcelona del 2006 després de viure al Japó durant 25 anys no em deia ni ase ni bèstia. Ha estat, si més no, educatiu el fet de deixar-lo estar.
Ara la qüestió és si el porto a l'intercanvi de llibres de l'any que ve. La teoria diu que hem de dur llibres que ens han agradat, per tal de compartir-ho amb els companys, però clar... com puc donar un llibre que m'apassiona i quedar-me a casa aquest? És estrany, no? La veritat és que penso que qui el va portar l'any passat, li va passar el mateix i també se'l va treure de sobre. Decidit.

TEMPS DE CENDRES

Temps de cendres és l'últim llibre que ha passat per les meves mans, ulls i cervell. Escrit per en Jordi Molist, és la continuació de Promet-me que seràs lliure, i segueix les alegries i misèries d'un home, en Joan Serra, llibreter.
La primera part em va agradar força, i aquesta segona no es queda enrere. Al meu parer, no la supera, però tampoc no decep. La recreació històrica és molt bona, i una de les virtuts del llibre és la contínua vinculació amb el personatge central. No és que m'identifiqués, ja que les circumstàncies són totalment a les antípodes, sinó que es crea un sentiment d'empatia, de familiarització amb el personatge molt grans.
Personalment, patia molt per aquest noi, en Joan Serra. Potser per aquest motiu, penso que arriba un moment que sembla un culebrot (no despectivament), pel fet de què li passen coses una darrere l'altra, sense deixar passar massa capítols deixant-lo viure en pau. Contínuament ha d'anar amunt i avall per tirar endavant la seva vida i la de la família, intentant complir la promesa feta al seu pare, ser lliure.
Hi ha algun moment que dóna per pensar: " Renoi, sembla que li passin totes les desgràcies!", i això et porta a pensar si cal que la història sigui tan llarga.
Però bé, bon llibre i gran lectura.

HISTÒRIA

Avui, 10 de novembre de 2013, quinze dies després, els castellers de la Vila de Gràcia hem tornat a fer història. En una temporada en què hem anat actualitzant contínuament l'expressió "la millor diada de la història", ha estat Granollers qui ha vist el primer castell de 9 pisos descarregat per la colla.

S'ha fet pregar. Un intent desmuntat i un posterior intent que no ho ha estat, ja que no han sonat gralles, i després del tretzè (aix...!!!) dos de vuit amb folre, per fi, a tercera ronda, tot amunt! 

Es notava la tensió del moment durant tota l'estona. Altra vegada, com a Vilafranca, s'ha destapat massa eufòria a la soca quan ha sonat l'aleta. Els crits d'atenció i apreteu han tornat a tothom al seu lloc per tal de consumar la descarregada. Ha estat llavors quan una rebrincada d'aquelles que fan història ha estat a punt d'emportar-se al castell. Però tothom ha aguantat la posició finalment (més o menys bé), i sí, s'ha anat desmuntant fins que al final, de manera més matussera, han acabat baixant terços, segons i la gent del folre que encara quedava per allà.

3 DE 9 AMB FOLRE DESCARREGAT

Pels que estem des del principi, o gairebé el principi, és un somni fet realitat, una il·lusió que no se sabia si algun dia arribaria. I vés per on... aquella colla que fa setze anys feia riure a molta gent, ha arribat a convertir-se en la nova colla de nou del país. 

Un gran exemple de feina constant que t'acaba donant aquell premi tan desitjat.

AL VELÒDROM FALTA GENT

Fer esport és bonic i sa. Anar en bicicleta enforteix les cames, té cura del medi ambient, blablablabla... Però clar, ja hi tornem a ser. Avui un ciclista m'ha "increpat" a la Diagonal perquè estava circulant pel carril bici. Puntualització: tot i la meva opinió sobre el ciclisme urbà, normalment respecto el carril bici, entenc que toqui els nassos trobar-te gent al mig.
Però és que hi ha carrils bici i carrils bici. I si no, només cal fixar-se en la foto del lloc de l'incident. Parada de l'autobús a una banda, quiosc a l'altra, carril bici al mig. L'espai per passar, i més si vas acompanyat d'un MEC agafat de la mà, diguem que és ridícul. De manera que per nassos, s'ha d'envair el carril de les bicicletes.
El problema, com no, és de les increïbles "ments pensants" que ens governen i que pensen amb els peus (uns peus que deu fer temps que no passen per la dutxa), i que permeten situacions insòlites com aquestes. De debò no se n'adonen? El que pintava, ja sé que no pinta res, però ningú supervisa? No s'adonen de que quan no pot ser, no pot ser?
Però com que els màxims mandataris del trànsit barceloní no hi eren, he respost al meu ciclista interlocutor amb la idea que repeteixo una vegada i una altra i una altra... si volen anar en bici, al velòdrom falta gent (almenys així servirà d'aguna cosa...)