ENS PREOcupEM O NO?

Després de tants mesos i algunes nits somiant amb les assemblees de la CUP, es confirma que no investiran en Mas com a President de Catalunya.
Ara ja han passat més de 24 hores des de la confirmació oficial. Durant aquest temps, hi ha hagut explicacions, raonaments, però també renecs i insults.Alguns cupaires es queixen d'aquests insults. És evident que és lleig i que si tots som necessaris, no ens hem de barallar, dividir, etc. Però també han d'entendre que han enutjat a gairebé dos milions de catalans (els votants de Junts pel sí, la meitat dels votants de la CUP i tots els independentistes que per impediments diversos (edat o situació) no van poder votar. Em sap greu, però han d'entendre que això passi, i si no entenen que la gent s'enfadi, és que tenen un problema de debò.
Però i ara què? Doncs que després de les eleccions més importants de la nostra història, després de fer "el vot de la nostra vida", resulta que tot era fum. Bàsicament, no hi va haver prou. Havíem de ser uns quants més i ja està; ep, no massa més, uns quants milers, però com que no els érem, ara cal tornar a començar. Noves eleccions al març, a no ser que hi hagi un miracle, tot i que tal com estan les coses, no sé si seria bo canviar res del què ja està dit i beneït. En Baños ha plegat, coherent en què no pot defensar una opinió que no comparteix. La Carme Forcadell, desenganyada. El president de l'ANC demana perdó per haver demanat el vot per a les dues candidatures. Res, que millor que ho deixem per les noves eleccions.
I què pot passar?
Hi ha dues grans pors:
1- Que després d'haver-ho fet malament, es pugui fer pitjor: és a dir, que no es repeteixi Junts pel sí i que es facin candidatures separades. Quin error seria. Sempre, sempre, sempre es compleix el "divideix i venceràs". No cal dir res més. Cal que CDC, ERC i tothom que pugi i vulgui tornin a reeditar la coalició. Si no, ja podem plegar i fins d'aquí 300 anys.
2- La participació del votant independentista. Podria ser que hi hagués menys participació, doncs que sigui unionista, però que no sigui que no assolim la independència per culà dels ciutadans de peu, perquè ens feia mandra tornar a votar. Caldrà tornar a fer-ho, i fe-ho tots altra vegada.
A partir d'aquí tornen les calculadores. Fem els càlculs optimistes: Junts pel sí aconsegueix els mateixos vots, més alguns d'Unió que ja han vist que no tenen futur, més tot els que van votar CUP i estan desenganyats... Per tant, majoria absoluta. Que bonic, no? Tenim l'avantatge de saber els números del 27S i per tant, podem preveure coses.
I que sigui el president qui vulguin! Però no la tornem a espifiar, si us plau!!!

EL SECRETO DE ADALINE

Relaxem-nos una mica parlant d'aquesta pel·lícula, una comèdia romàntica i dramàtica però amb poc drama. Ens explica la història d'una noia que als 29 anys té un accident de cotxe amb llamp inclús que provoca que no envelleixi gens. Aquesta noia, que aparenta aquesta edat quan en realitat en té més de 80, va canviant d'identitat per tal que ningú descobreixi el seu secret. Fins que clar, alguna cosa passa.
Interessant visió del tema clàssic de la immortalitat, traslladada a una pel·lícula romàntica, però que deixa al debat el dubte de si és una cosa positiva o no. Sembla que d'entrada, no envellir ni morir-se és guai, però quan vas veient com tota la gent que estimes va morint, o que te n'has d'allunyar per a què no sàpiguen el què et passa, doncs t'ho penses dues vegades. Al final deixes de veure-ho com un do i més com una maledicció. Bones interpretacions, seqüències divertides, com quan la filla de la protagonista parla amb la seva mare quan físicament la relació és estranya, ja que la mare és molt més jove que la filla, etc. Intervenció d'en Harrison Ford mentre anava gravant també El despertar de la força. Per passar una estona distret, cosa que avui s'ha fet molt necessari.

AUTOIMMOLACIÓ

Queden poques hores per a què una colla de representants de la CUP decideixin el futur de Catalunya. Més de tres mesos després de les eleccions més transcendentals de la nostra història, seguim sense govern i sense posar en pràctica el full de ruta cap a la independència. Està clar que tot seria d'una altra manera si els de Junts pel sí haguessin tret un sol diputat més, però no va ser. I tot quedava en mans de la CUP. Un dels comentaris més adients ha estat el què deia que molts votaven la CUP per tal d'accelerar més el procés; i ja es veu com l'han accelerat: tres mesos parats, fent que la gent es desil·lusioni, s'emprenyi i n'estigui fins al capdamunt d'uns i altres.
Tant de bo avui s'aprovi investir Mas. Tot i que el mal ja està fet, i que res tornarà a ser com abans, pitjor seria anar altra vegada a eleccions. Seria el desastre final.
Tot i això, la CUP, amb aquesta manera de fer, s'ha dictat la sentència d'autoliquidació. Per una banda, per dins s'han trencat; moltes diferències en aquesta part del procés, la meitat volen una cosa i l'altra meitat una altra. Passi el què passi, poden acabar dividits, escindits i separats. Però cal tenir en compte els seus votants. Molta de la gent que els va votar no ho tornarà a fer després de l'espectacle. I d'altres que els podrien haver votat en un futur, no hoo faran. Hauria estat possible que personalment, en les primeres eleccions després de ser independents, algú com jo els arribés a votar. Però està clar que no ho faré ja que per idees congeniem, però per maneres de fer no. Quan havien de posar Catalunya al davant no ho han fet.
Volien canviar el sistema, i han perdut l'oportunitat de fer-ho de debò. Si haguessin votat que sí des del primer dia, i tot hagués anat com volíem, a les futures eleccions haurien pogut arribar a governar doncs seria possible que ells i ERC fessin majoria absoluta. Però han perdut l'oportunitat per culpa de no veure més enllà de les seves paranoies. Quant els queda per aprendre... esperem que no haguem fet tard...

HI HA MOLTA MALDAT EN AQUEST MÓN

El 2015 acabava amb la notícia de la desaparició prop de Banyoles d'un nen de 3 anys. Els seus pares anaven a passa el cap d'any amb uns amics en una casa rural. I en uns segons, el nen es va desorientar i va començar a allunyar-se d'on eren tots.
Per sort, el 2016 va començar amb la notícia de la seva trobada cap al migdia, un quilòmetre i escaig de la casa. Va estar 20 hores perdut, va passar la nit sol, al bosc... Uffff! El nen es trobava bé, amb esgarrinxades i una mica d'hipotèrmia, però bé.
Per una banda, la visió del nen. Què deuria passar pel seu cap en veure's sol de nit al bosc? No m'ho puc imaginar... quina experiència més terrorífica! Tot i que potser no ho va viure tan malament, els nens mai se sap com reaccionen del tot a aquestes situacions; de vegades amb més enteresa de la què ens pensem...
Per l'altra banda, els pares. M'imagino com es deurien sentir, i sé que deu ser aix`ñ, però multiplicat per mil. Quina angoixa, pobres. Sort que ha acabat bé.
Llavors, per què el títol d'aquesta entrada és "Hi ha molta maldat en aquest món"? Doncs a veure si em sé explicar. Quan vaig llegir la notícia per internet a la web del diari ARA, el meu cap sentia tots aquests raonaments previs, fins que vaig arribar als comentaris dels lectors. N'hi havia més de 40, i és clar, vaig pensar que tot eren de satisfacció, alleujament..., de manera que no me'ls anava a llegir. Quan de cop i volta, llegeixo el primer (que era l'últim, de fet). I me'ls vaig repassar tots, amb certa cara d'incredulitat i indignació.
Sí que hi havia comentaris de solidaritat amb la família, de felicitació per la feina feta pels voluntaris i equips de salvament, etc. Però hi havia també gent que es dedicava a fer observacions tipus: "aquests pares se'ls ha de castigar, denunciar, multar... fer pagar els gastos dels equips de salvament", i fins i tot un comentari de que "al nen se li havia de clavar una bufetada preventiva".
Així que comencem l'any constatant que hi ha gent molt malalta, que es dediqui a fer aquests comentaris davant el què havia passat; que tinguin els sants ous de publicar-ho i quedar-se tan amples.
Gent que quan hi ha un accident, l'únic que volen és buscar culpables, sigui el què sigui el què hagi passat, tant és si és accidental o involuntari. Per ells, sempre hi ha un culpable que pagui. I segur que són gent que fan bona cara, que deuen semblar simpàtics i tot; gent que quan et gires et claven la punyalada a l'esquena, que l'únic que volen és la destrucció de persones que han tingut un descuit, i que a ells no els hi va res! Persones que fan fàstic de veritat. Alguns els contestaven que si deien allò és que no tenien fills, i per tant, no sabien el què volia dir tot allò. No ho sé. Potser sí que en tenen, i es pensen que són els pares perfectes, i no saben que són uns desgraciats.
Bé, feliç 2016, i la meva gratitud a tot
hom que va participar a la recerca i la meva felicitació als pares del nen!