Durant aquest mes d'agost, en algunes ocasions guanyava l'opció de veure una sèrie en família. Totes les sèries de les que parlo en aquest blog són vistes de manera exclusiva per mi, així que aquesta activitat diguem-ne "familiar", estava cridada a ser considerada com a clau en aquests dies de vacances que comencen a allunyar-se.
La qüestió clau, ha estat l'elecció de la sèrie per poder fer aquest moment. La trama, sembla que sigui perfectament del meu estil: té lloc una catàstrofe mundial que provoca que tota la terra emergida quedi inundada i sota l'aigua dels oceans. Per fi, el planeta blau, és blau del tot. Una colla d'estudiants que estan fent un curs de navegació en un vaixell escola, se salven de la catàstrofe perquè amb ells viatja una de les científiques de l'equip que justament provoca el desastre, i dintre l'equip de profes, n'hi ha un que és un assassí que està seguin una de les alumnes, que justament és fila del capità del vaixell. Així, sèrie de catàstrofe i supervivència d'un grup de persones. Sembla la trama ideal per un servidor.
Apareix llavors el primer dubte. Es tracta d'una sèrie ecspanyola, "El barco". Ens ho prenem amb calma i mirem d'afrontar-la amb seny i disposats a viure la història independentment de la nacionalitat del muntatge. Però arriba un moment que una cosa va amb l'altra, i les coses van caient per propi pes.
I no parlo de l'habitual so, en què els personatges no vocalitzen gens i el muntatge de so, enlloc de perfeccionar-ho, ho deixa així. Aquest tema ja don per molt. Per què no vocalitzen els actors i actrius d'avui dia? Tot i que cal dir, tampoc cal entendre'ls molt, perquè de cop i volta comença a sonar la música de fons, que bàsicament son tres musiquetes que es van repartint tots els episodis, però que sovint no encaixa la música amb el què s'està veient, creant un so esperpèntic. Seguim.
Per molt bones intencions que tingui la sèrie i que tingui jo per veure-la sense prejudicis, és que és impossible. Allà on havíem de trobar una sèrie catastrofista on veiem un grup de gent enfrontant-se a situacions límit, ens trobem a una colla de persones que a cada capítol s'enfronta a algun inconvenient, però que el 80% del metratge el dediquen als embolics de les relacions amoroses: que si aquesta està molt bona, que a mi m'agrada el capità, que jo m'embolico amb aquest... És penós veure com enmig d'un moment de tensió, abans d'enfrontar-se a la mort, els personatges es miren i un li pregunta a l'altre si creu que li agrada aquest o aquesta. És patètic, poc creïble i que elimina qualsevol emoció de la situació que viuen. Enlloc de ser una sèrie madura que explori els límits de les persones, es tracta d'un seguit de situacions amoroses en un context apocalíptic.
Les incoherències són moltes, tant científiques com de guió. Estan tots desmaiats i intoxicats, i a la següent escena tots recuperats, i així moltes altres escenes. Els efectes són de primer de carrera d'efectes especials, i alguns dels rols són molt forçats i poc creïbles.
Una cosa no treu l'altra. La sèrie es veu perquè distreu, però la sensació de "quina presa de pèl" és important. De totes maneres, sembla que seguirem amb la segona temporada. Francament, no crec que es posin les piles. En el fons, són ecspanyols, no? La conclusió seria que si els últims habitants del planeta després d'una catàstrofe fossin ecspanyols, està clar, que l'extinció està assegurada.
