28-S

Enmig d'un setembre de bojos trobo un forat per dir quatre coses sobre el procés i tot plegat. De fet, no comentaré res sobre els resultats. Podrien ser millors? És clar que sí, però tenim el què tenim, i això és una victòria, perquè se'n diuen 72 escons. Ara cal tirar pel dret i anar entomant el què vingui fins la victòria final.
I és que... per què volem viure en una Catalunya independent?
Està clar!
En una Catalunya independent, no hi haurà rics ni pobres; no existirà la corrupció; tothom tindrà feina; l'atur juvenil desapareixerà, i amb ell tots els ni-ni's; el transport públic serà meravellós; no hi haurà llistes d'espera als hospitals; les escoles catalanes seran les millors dels informes PISA; els pisos tindran preus assequibles; els bancs i caixes no s'aprofitaran dels seus clients; s'acabarà la Sagrada Família; no vindrà més turisme de borratxera; els polítics treballaran de debò per al poble i no mentiran; no hi haurà peatges...
Com pot ser que tothom no vulgui això???
Eh?... Com?... Que no s'ho creu ningú? Evidentment que no!
I és que en una Catalunya independent, seguirà havent rics i pobres; hi haurà corrupció; no tothom tindrà feina; l'atur juvenil continuarà, i amb ell, un bon grapat de ni-ni's; el transport públic serà millorable; hi haurà llistes d'espera als hospitals; les escoles catalanes no seran les millors dels informes PISA (ni tampoc cal); els pisos tindran preus desorbitats; els bancs i caixes s'aprofitaran dels seus clients; no s'acabarà la Sagrada Família; vindrà més turisme, de borratxera i de tot tipus; els polítics treballaran de debò per a ells i no mentiran (excepte en campanya); i els peatges els seguirem pagant...
Llavors, per què volem una Catalunya independent així?
PERQUÈ SERÀ UN PAÍS NORMAL, IMPERFECTE COM TOTS ELS PAÏSOS DEL MÓN, EN PROCÉS DE MILLORA CONSTANT. SERÀ EL NOSTRE PAÍS!
Així que deixem de autocompadir-nos com sempre, i anem a per totes!!!

JA HA ARRIBAT EL DIA

14 de setembre de 2015. Ja ha arribat el dia. Comença el curs escolar amb els nens i nenes a tot Catalunya. En altres entrades ja havia comentat que justament ara fa 20 anys del meu primer curs, en un llunyà 1995. Segur que el dia abans de començar estava dels nervis. No ho recordo, però posaria la mà al foc. Des de llavors, el dia abans de començar les classes ha estat sempre un dia especial, ja que el cap et porta involuntàriament, una vegada i una altra, a pensar en com serà aquest primer dia.
És veritat que quan repeteixes grup de nens, la tensió és molt menor, ja que és el retrobament després d'unes llargues vacances; mentre que quan vas a conèixer uns nous nens i nenes, el nerviosisme és molt més gran.
Ara bé, aquest curs és diferent. Tot i repetir grup, durant tot el diumenge he tingut el cor en un puny, he notat els batecs més ràpids de l'habitual i diverses emocions m'han anat circulant per tot jo. Demà, aquesta setmana i la següent, seran uns dels dies més especials, durs emocionalment però segur que enriquidors que hauré viscut fins ara a l'escola. El retrobament de tots plegats, sabent que aquell amic i company que esperàvem no jugarà mai més amb nosaltres, serà molt especial. Tothom diu que els nens ho viuen diferent, que ens sorprendrà la maduresa amb la que afronten els sotracs de la vida. Segur que sí. Però el cor i el cap em van a mil cada vegada que penso en aquests dies que viurem a partir d'avui.

EL PUNTER ARRIBA PERÒ NO S'ATURA

No ho neguem. Hi havia dubtes. Cinquena mobilització seguida demanant el mateix (em permeto comptar la del 2010). Ambient enrarit per la proximitat de les eleccions. Temps insegur. Ritme lent d'inscripcions. Gent que potser hi aniria però per culpa del partidisme no ho fa. Hi havia dubtes. Però a l'hora de la veritat, ho hem tornat a aconseguir.
La Meridiana a tope, i l'escenografia, més o menys, ha funcionat a la perfecció. A mi personalment, em va agradar més els reptes del dos anys anteriors; penso que eren més complicats. Però enguany lluitàvem contra els dubtes, i no ho neguem contra gent de casa. Ara ja està. milió i mig de persones al carrer, tots il·lusionats i demà dissabte.
Els nervis no estan en el dia d'avui. Els nervis vénen per les eleccions. I suposo que per això fa més mal sentir les declaracions de la gent d'Unió, Podemos i companyia. Iniciativa ja no existeix. Els socialistes estan en una altra lliga, i fan pessigolles. I els espanyolistes declarats (PP i C's van a la seva). Per cert, aquesta Arrimadas sembla que vulgui ser més espanyola que la Soraya!!
Però la gent d'Unió i aquests del Catalunya sí que es pot, em fan molta ràbia. Amb les seves frases de l'encaix amb Espanya uns i del referèndum pactat els altres. Ostres! És que no ho veuen? Senten el què diuen els que seguiran tallant el bacallà a Espanya? No hi ha res a fer! Llavors, per què segueixen venent coses que mai passaran?
Opció 1: saben que España no pactarà mai, però juguen a a aquest joc per estar a primera fila de la foto quan s'acabi amb els catalanistes. Doncs bé, d'això se'n diu ser uns mentiders i estafadors.
Opció 2: de debò es creuen el què diuen. D'això se'n diu "tontos del cul".
De la diada d'avui, poca cosa més a dir. Les imatges parlen per sí soles un cop més. La Diada de debò d'aquest any, tindrà lloc el 27-S.

A LES PORTES D'UNA NOVA DIADA

Aprofito un "kitkat" enmig de la preparació del nou curs escolar per fer algun comentari sobre el procés, quan ens trobem a les portes d'una nova Diada Nacional, i és clar, a poc més de dues setmanes d'unes eleccions que per a molts volen ser el començament de la realització d'un somni fins fa pocs anys inabastable.
Però anem a pams; primer toca la Diada, quan per quart any consecutiu se'ns convida a prendre el carrer. Després de la gran manifestació del 2012, la Via Catalana del 2013 i la senyera del 2014, ara toca fer l'onada a la Meridiana. Hi ha força gent que s'està cansant de la frase "que sigui l'última diada", com si assolir la independència fos una cosa d'avui per demà. Quants anys ens ha costat arribar fins aquí? Fins fa no massa, els independentistes érem quatre gats il·lusos! Ara que som milions, toca el següent pas, i per molt lentament que vagi tot, l'important és avançar i assolir l'objectiu. Evidentment, m'agradaria veure-ho i viure-ho abans de deixar aquest món...
Els espanyols (siguin també catalans o no) estan alimentant la por amb declaracions dia sí, dia també, tot i que penso que tampoc s'estan passant massa. Potser és que veuen que amb el poc que diuen ja en tenen prou, sobretot mirant els d'Unió i uns altres que s'alien amb partits espanyols amb excuses barates. O aquesta gent que veu la corrupció a CDC i per tant, no pot ser en el pack del vot independentista. Alguns pensen que primer cal fer neteja i després la independència. Ho sento molt, però jo penso que és al revés, perquè una oportunitat com aquesta no la tornarem a tenir. Europa i el món ens mira ara, i encara que potser aquestes veus tenen bona part de raó, senzillament dir que ens hem de llençar al precipici, perquè hi ha aigua al fons. Posposar el procés és estimbar-se contra les roques.
Així que va, divendres a omplir la Meridiana i a fer callar boques!