LA CURA

Ja està fet. cada any tenim una petita part proporcional de lectura en llengua castellana, aquella que mai ha estat llengua d'imposició. Em fot molt que hi hagi llibres que no s'hagin traduït a la nostra llengua, i que per poder-lo llegir ho has de fer en la de l'imperi. sempre pots  llegir el llibre, però aquesta vegada, després de força temps (anys) esperant a que es tradueixi, he fet un ERC, és a dir, m'he rendit al castellà. Ara ja em desintoxicaré amb els llibres successius.

Anem al fet que ens ocupa, que és el llibre en qüestió. Es tracta de La cura, d'en Glenn Cooper. D'aquest autor ja havia gaudit molt i molt de la seva trilogia de La biblioteca dels morts, que vaig acabar el 2015 amb la tercera part, La fi dels escribes. Va ser una trilogia que va anar de més a menys, però que la recordo molt i amb bon regust. Per això aquest llibre me'l volia llegir.a més a més, és clar, de la trama que també és de les meves preferides.

Tenim un virus descontrolat que contagia el 80% de la població mundial, provocant ue perdin totalment la memòria. És a dir, ls persones infectades no recorden qui són, què feien, on vivien... res de la seva vida anterior. I això vol dir que es comporten una mica com animals, únicament per satisfer les seves necessitats vitals, de tot tipus. això provoca un desgavell important a tot arreu, ja que entre confinaments i que no es pot anar a treballar, de mica en mica totes les coses habituals (gas, electricitat, avituallament...) desapareixen, i clar, com no pot ser d'altra manera, llegint com les persones que són immunes, afronten aquesta catàstrofe i com tiren endavant, cadascú a la seva manera. Tenim també, els metges que miren de trobar "la cura" pel virus, com intenten aconseguir fer-la possible.

Ha estat una lectura de les ràpides, perquè és força emocionant tot el què va passant, intrigant i neguitós. La recent pandèmia no fa res mes que corroborar el què tots sabem. que el dia que vingui un virus destructiu de debò, la humanitat està condemnada a l'extinció, perquè els pocs que quedin es trauran els ulls abans que refer la vida al planeta de manera sostenible i pacífica. Esperem no arribar a veure-ho. mentrestant, molt bona lectura d'estiu.

NO PUC MÉS

Tot i que l'etiqueta "Catalunya" segueix sent la número 1 d'aquest blog, és fàcil constatar que la distància amb les seves perseguidores es va escurçant de mica en mica. I no és que en faci mooooltes de les altre, sinó que la que ens ocupa s'ha vist reduïda la seva freqüència, provocat sobretot per la disminució brutal d'entrades sobre la política de casa. 

Amb la mobilització popular desmobilitzada i el circ denigrant de la famosa majoria independentista al Parlament, no fan ganes de comentar res. Però és que no puc més. El deplorable espectacle dels nostres polítics, tots, absolutament tots, és per agafar-los, tancar-los en un vaixell i deixar-los a alta mar, amb provisions, però sense permís per tocar erra. Com es pot ser tan fals, tan hipòcrita... tan merdós? Sabíem que enfrontar-nos a Ecspanya seria una batalla dura, però no comptàvem en què ells porten segles de maquinacions, complots i maldats. Es van adonar que no els calia la violència de l'1 d'octubre per vèncer, van veure que aquell no era el camí. Ivan fer el què més saben fer, aconseguir comprar a uns quants dels nostres, aconseguir la seva fidelitat a base de promeses personals, alliberaments de polítics... i els nostres governants ho han acceptat de bon grat.

Elles i ells s'han rendit. Prefereixen la seva estabilitat personal dins d'Ecspanya que els perills i inseguretats de crear un estat nou. Ens han abandonat, igual com van fer els anglesos a la guerra de successió. Els emprenya molt que els diguem traïdors, però és que ho són! Què és sinó la "taula de diàleg"? Nomé es parla de temes autonòmics, amb les promeses que fa anys que fan i mai compleixen, i després surten de la reunió cofois i orgullosos d'haver aconseguit res. No era per parlar d'independència, aquesta taula?  La contínua dèria de buscar esdeveniments que ens espanyolitzin bé (olimpíades). Les mil i una converses del Villarejo que surten a la llum i no passa res, ningú demana explicacions ni trenca res. Ni per l'espionatge del Pegassus. Silenci. I només faltava el xou Laura Borràs. A veure, quan la van escollir presidenta del Parlament, ja sabien que la investigaven per això, i sabien que més aviat o més tard, arribarien les acusacions i el judici. Què pensaven? Aquest era el seu pla? Deixar fer per fer-la fora i fer-se més forts sense ella? Tots ho sabien que això passaria, i tot i així, han permès muntar l'espectacle. És francament penós.

Ara mateix, faria el què he dit abans dl vaixell. La veritat és que m'agradaria que els tornessin a posa a tots a la presó, només per marcar-me el gust de no moure ni un dit en cap mobilització per ells. Caminades, manifestacions,... tot el què es va fer per defensar-los i voler la seva llibertat, i un cop fora, fan el què fan? La propera vegada, que es podreixin a la presó. I tant de bo tothom pensés com jo. Però és veure les reaccions a les xarxes i veure com tots s'estan traient els ulls... i els espanyols rient a cor que vols veient com no els ha calgut enviar més piolins; nosaltres mateixos ens estem matant. Quina pena tot plegat. 

El poder el té el poble, però no sé si el poble té ganes de res. La majoria no fan res sense els polítics davant, i cal adonar-se que ells han d'anar al darrere nostre. Però la gent està igual de podrida, i no sé si farem res de bo. Per primera vegada en molt temps, ara sí, soc pessimista.

LOVE AND THUNDER

No tenia especial intenció d'anar-la a veure. Diguem que no perdia el cap per aquesta raó. Però el fet de disposar d'un descompte i una tarda pel davant m'ha fet decidir. I per què no? És evident que hi havia motius per veure la quarta pel·lícula de la saga de Thor. Per exemple, seguir connectat a les trames de l'univers Marvel,  el bon record de la bona estona passada amb la tercera part, Ragnarok, i més sabent que el director i les intencions eren les mateixes. 

Un cop vista, doncs bé, diguem que no la supera, ni suma, però amb els "fiascos" de pelis que estic veient darrerament, passa per davant per molt normaleta que sigui. I és que aquesta quarta pel·lícula arrenca des d'on vam veure marxar el déu víking a Endgame, amb els Guardians de la Galàxia a buscar-se i solucionar problemes a altres planetes. Els seus camins se separen ràpidament perquè Thor es veu arrossegat a la recerca de l'exterminador de déus, un personatge desenganyat per aquests, ja que per molt que els resis, les desgràcies arriben igual, no et fan ni cas. 

A partir d'aquí, tres coses a dir. La primera, que l'escena que comparteixen Thor i els Guardians al principi és possiblement, el més divertit de la peli (per durada); després n'hi ha altres, però són escenes més curtes. La gràcia de la diversitat dels guardians és impagable. En segon lloc, la reaparició de la Natalie Portman en el paer de la doctora Jane Foster (Jodie? Fonda?) No va sortir a la tercera part perquè la segona va ser força dolenta, però ha tornat perquè tot ha renascut de nou, encara que el seu paper potser no té continuïtat. Ja ho veurem (maleïdes escenes post-crèdits). I en tercer lloc, l'entrada d'un món nou de possibilitats de creació de noves pel·lícules. I cal dir que té la seva lògica. Dins els superherois tenim els déus víkings, però i els altres? Déus egipcis, grecs i inventats, on són? Doncs aquí se'ns presenten uns quants i com deia, sembla que serà un nou filó de pel·lícules, que poden entrellaçar-se amb altres més, com Eternals. Aquesta gent de Marvel tenen una ment recargolada però brillant.

I de la peli ens quedarà una estona força entretinguda, que amb aquesta calor, s'agraeix. I si no, que ho preguntin a les dues cabres gegants, divertidíssimes...En aquestes pelis, de vegades el què les salven són els personatges secundaris més que no pas els principals o la trama.

PENÚLTIM 24

I ho van tornar a fer. Després de set temporades trepidants, la vuitena, tres quarts del mateix. Vint-i-quatre capítols d'estrès, adrenalina pura, girs de guió, reaparicions, comiats... un garbuix de situacions de tot tipus per posar a prova la resistència de l'espectador a tants esdeveniments de bojos.

En aquest cas, el protagonista, allunyat dels problemes, mira de dur una vida normal amb la seva filla i la seva neta. Però el ve a trobar un antic company ficat en un embolic que destapa una trama on estan involucrats, com no, els governs de diversos països, a quin pitjor. I mira que tot sembla que sigui per una bona causa. De teló de fons, la signatura d'un tractat de pau entre USA, Rússia i un país inventat de l'Orient per posar fi a guerres, armaments i amenaces. Però clar, no tothom vol aquesta pau signada, així que a partir d'aquí, tot s'hi val.

I ja tornem a ser amb explosions, trets, interrogatoris que no passarien l'examen dels drets humans, i molts altres moments que porten els nervis a flor de pell, com és habitual en aquesta sèrie, que com he dit altres vegades, manté el llistó de l'interès a dalt de tot sempre, i això ho aconsegueixen molt poques.

A mesura que es va acostant el desenllaç, et vas fent conscient de que, acabi com acabi, no acabarà bé. Si guanya la justícia, no es signarà el tractat de pau. Si es signa la pau, la justícia perd i els dolents no paguen les seves culpes. És un dilema que t'acompanya al llarg del final de la temporada i que la veritat sigui dita, provoca un debat moral important. Si t'hi poses a pensar, no saps ben bé què seria el més correcte. De fet, aquesta sèrie, més enllà de la violència, posa sobre la taula molts temes de doble moral. Sacrifici d'alguna persona per salvar-ne milers, mentir per una bona causa, la venjança... 

És cert que veient els tripijocs dels polítics de la sèrie, no tens cap dubte que a la vida real passen coses molt semblants si no pitjors, de manera que poc ens rebel·lem davant dels fets que viu el nostre país.

Ara només queda la novena i última temporada, que és un afegit. D'entrada, aquesta vuitena havia de ser la darrera, i acaba com a tal. Té un final claríssim. Els creadors, 4 anys més tard van voler tornar-hi, però aquest cop seran 12 hores enlloc de 24. Veurem si és un bon final de debò, ja que perden l'oportunitat de tancar-ho deixant un bon sabor.