SISENA SEGUIDA

Sisena semifinal de Champions seguida. Ningú, ni el totpoderós Lyon ho havia aconseguit mai. Clar que ja els hi canvio amb totes les copes guanyades que porten. La qüestió és que estem a dos partits d'una nova final, aquest cop a Bilbao. Tot i que com els dos anys anteriors, ja tinc l'entrada a la butxaca, he de reconèixer que aquest any no ho veig tan clar com els anteriors. El joc d'aquesta temporada no ha estat tan bestial com altres. Hem tingut grans partits, grans moments, però hi ha hagut força partits que ha costat desencallar, i alguns moments se les ha vist ofuscades. Això no ha impedit que ja siguin campiones de la supercopa, que la lliga estigui al sac, amb 12 punts d'avantatge sobre el Madrit, i esperant jugar la final de la copa de l reina. És a dir, que els tres títols estatals estan guanyats sense baixar de l'autocar, com és habitual.

Però la Champions... els dos partits de quarts contra el Brann han costat. Molta possessió, moltes ocasions... però justet. UN 1 a 2 a l'anada i un 3 a 1 a la tronada. Suficient, està clar. On s'ha de signar per aquests resultats contra el Chelsea a semis? Però les angleses no són les noruegues. Tenen més nivell, i tindran les seves oportunitats, el seu domini. La qüestió és que si no estem encertades i connectades els 90 minuts de cada partit, tinc dubtes. Diguem que la probabilitat està en un 65-35. És factible, evidentment, però caldrà esforçar-se molt. La defensa i la Cata extremadament atentes (ho estan fent molt bé, però ara tindran davant unes cracks); un mig del camp controlador i clarivident (que no perdin pilotes); i una davantera efectiva (seguim sense killer, la Salma va bé fins que s'enreda i la Graham, que està pletòrica, que no tingui aquells lapsus). Ja ho veurem com anirà...

A més, pel mig tenim tot l'embolic del canvi d'entrenador per la temprada que ve, i els dubtes de les renovacions pendents de l'Alèxia, la Mariona (que està fent la seva millor temporada), i el fet que s'ha de reforçar, sobre tot la posició de 9, tot donant joc a la Vicky, Dragoni i companyia. Però això serà pel curs que ve.

Per cert, si passem les semis, cap a Bilbao, on ens esperaran unes franceses. Prefereixo el PSG, crec que seran més fàcils de guanyar que el Lyon, amb qui tindrem el factor psicològic en contra des de dies abans. I contra això no hi haurà altre remei que algun dia guanyar-les.

OBJECTIU MONTSERRAT: ETAPES 5 i 6

L'entrada d'avui segueix el format de les anteriors etapes realitzades per preparar la fita del 28 de juny (queden tres mesos). Mentre la feia, em venien al cap uns quants subtítols:

- ENS HI POSEM EN SERIO. Doncs sí, quan queden tres mesos per la fita, cal començar a activar-se i agafar forma per poder afrontar-ho amb un mínim e garanties. Per això aquesta setmana santa porto tres dies seguits al gimnàs, cosa que he de mantenir al màxim, i el quart dia ha estat per fer l'última parella d'etapes que quedava per fer, des d'Olesa fins el Monestir. Com a mínim cal fer dos grups de 3 etapes (2-3-4 i 3-4-5), a l'espera si fem alguna repetició o busquem una ruta alternativa a la 5 per evitar les obres. El més important serà anar al gimnàs per agafar "fons".

- AI, AI, AI... Avui tocava pujar després de dues hores caminant des d'Olesa. Cal dir que les cames ho han notat. La pujada, que en el fons no és llarga en temps, és dura perquè cal grimpar força. Caldrà anar molt en compte amb l'estat en què he d'arribar per fer-ho sense trencar-me res. realment, avui he tingut la sensació de que el repte (per algú com jo) és majúscul. I només he fet una sola etapa abans de la pujada. Això em porta a un altre subtítol per avui: RESPECTE.

- ON SÓN ELS CATALANS? Mentre pujava, m'he creuat amb molta gent que baixava. Molta no, moltíssima. Crec que un 5% eren catalans. La gran majoria castellà (de l'estao ecspañolo o llatinoamericans) Caram... On eren els catalans i catalanes? Doncs a dalt, perquè allà sí n'he trobat, però no estan per romanços, pugen amb cremallera (amb l'aeri tampoc, ho he comprovat).

- ENCERT DE DIA. No hi havia pensat. Com se m'acut pujar a Montserrat... Divendres Sant? Quina gentada per tot arreu. I l'Aeri... ostres l'aeri... amb una cua interminable, tipus PortAventura, amb gent que segurament quan he arribat al Monestir, encara deurien estar abaix. I quan he baixat, no hi havia tanta gent, però encara estava ple de persones esperant per pujar!

Per la resta, l'etapa en sí, poca cosa a dir. Estic content perquè he fet les dues etapes en 3 hores i 20 minuts (10 minuts per sota del previst). Parada supercurta al mig de l'etapa 5, abans de La Puda, parada més llarga abans de començar a pujar, després de l'aeri, i la pujada, anava fent 20 minuts i parava 4. Això vol dir: 3h15m etapes 1 i2 juntes, 3h35m etapes 3 i 4 juntes, i aquestes 3h20m a les etapes 5 i 6. Un total doncs, de deu hores. Caldrà pensar-hi.

L'etapa 5 era la més complicada perquè perdia força temps buscant senyals esborrats (confirmat, es veu que hi han pintat a sobre) i les obres. Aquesta vegada he fet tot el camí sense consultar les indicacions ni una vegada! Realment, només cal seguir la carretera. Destacar la part de les obres que potser em tocaran els nassos i caldrà pensar alternatives, i que justament, el tros des de les obres fins l'aeri, pla i resseguint Llobregat, es fa etern. Avances molt en distància, però no s'acaba mai, són 35 minuts llarguíssims!

L'etapa 6, la primera part és força salvatge, pujant paret i grimpant força. Són trenta minuts així, després, uns 7-8 minuts per un camí ample fins la casa de l'aigua on comencen les p**** escales, gairebé mitja hora mé, fins que surt al camí de la Santa Cova, una pujada final criminal de deu minuts.

I ja està. Ara, com deia, a fer "fons" al gimnàs i buscar una data per fer tres etapes juntes. Som-hi!!!

DUNE, PART 2

Espectacular. No crec que hi hagi un altre adjectiu possible per a la segona part de l'adaptació que el director Denis Villeneuve ha fet de Dune, la complexa obra de ciència ficció (primera de sis) de Frank Herbert.

Des de que el passat setembre vaig veure en pantalla petita (sacrilegi!) la primera part, ja llavors vaig tenir clar que quan estrebessin la segona, la veuria en pantalla gran. Primer encert. Elsegon, és la pel·lícula en sí. Altra vegada, 160 minuts de llargmetratge que en cap cas s'han fet evidents. He estat xalant durant tota la peli, de mera que quan he mirat el rellotge, no ha estat per saber quan faltava per acabar, sinó per pensar quina llàstima que ja s'està acabant.

No és una novel·la fàcil. És molt complicat condensar els embolics de la història que va crear el seu escriptor i fer-les visibles i entenedores. Ho va provar David Lynch i deu n'hi do. Deu ser cosa de la peli el fet que els directors que s'hi han atrevit tinguin una mica una fama de diferents. La primera part acabava amb el planeta Arrakkis dominat pels Harkkonen, que es pensen que han acabat amb tots els Atreides amb l'ajuda de l'emperador. I en Paul i sa mare, amagats entre els fremen, que han de decidir si els accepten o no. I aquí és on guanya molt pes la part més religiosa de la trama, per la idea de que el Paul és el messies que esperen els fremen per alliberar-los. Les proves per ser acceptat, l'arribada de més Harkkonen... bé, tot es va desenvolupant com recordo de la primera peli i més mínimament dels llibres, però de manera pausada i brutal a la vegada. Realment. és per veure al cinema.

Tot està ben fet, el repartiment, el so, el muntatge, els efectes... sorprèn que no tingui més opcions de premis. Ara mateix, estan debatent si vol seguir filmant almenys el llibre següent. No hi ha res decidit. Això sí que ja seria nou,  per tant no es compararia amb res ja fet sinó només amb ell mateix. Sigui com sigui, una gran estona de cinema en majúscules.

SENSACIÓ AGREDOLÇA

Setmana Santa és una època típica per fer unes curtes vacancetes, però al llarg dels anys, estadísticament les he aprofitat poc per anar a algun lloc en concret. Aquest 2024, feia una altra pinta. Remenant coses noves per fer però que no estiguessin massa lluny, vaig trobar un poble d'Osca, Alquézar, que té un recorregut per les vores del riu a través d'unes passarel·les clavades a la paret. Semblava prou interessant com per anar-hi, lluny però no tant, i quilòmetres pel cotxe i per les meves mans. La situació del poble, a una hora d'Ainsa, va despertar el cuquet de pujar fis a Pineta, on el MEC no hi ha estat mai, i així tornar "a casa".

Doncs com no podia ser d'altra manera, quan marxem per Setmana Santa, aigua. Aigua sense descans. Aquí a Catalunya en situació d'extrema sequera, i allà, els pantans ben plens. Quina enveja. I gràcies a la pluja d'aquests dies, més s'ompliran. Del què teníem previst, l'excursió per Alquézar va ser molt guai. Són u parell d'hores d'una ruta circular que realment et porta pels costats del riu, penjat per unes passarel·les de sentit únic, amb unes vistes i imatges espectaculars.

Però a partir d'aquí, comença a ploure i tot es torça. El mal temps, que allà a Bielsa és neu i temperatures molt baixes, desaconsellen anar-hi, de manera que el fet de renunciar de pujar a Pineta, quan estàvem només a 40 km, fa mal. Sí, fa mal perquè no és un lloc on puguis pujar cada cap de setmana. De fet, no hi vaig des de fa 20 anys! I ho trobo a faltar. Pocs llocs em tenen encantat com aquesta vall. Recordo la sensació de l'últim cop que hi vaig ser. Era com deia més amunt, com estar a casa. La màgia de la vall em té sota un encanteri que per molts anys que passin, és impossible d'esborrar.

Així que sensació agredolça. Dies de desconnexió? Sí. Escola oblidada per uns dies? Sí. Descobrir un lloc molt bonic? Sí. Però la pluja ens ha impedit realitzar res més, i m'ha tocat el voraviu. Però ho tinc clar. No sé quan serà, però tornaré.