INSIDE OUT 2

Gairebé nou anys després, arriba als cinemes Inside out 2, la continuació de la pel·lícula que ens fa una master-class de les emocions humanes en una nena d'onze-dotze anys. Amb la primera part va passar una cosa ben curiosa que he comentat en algunes entrades de les darreres pel·lícules Disney. Quan la vaig veure la primera vegada, va ser un pse...bé. Però en veure-la un segon cop, i sobretot un tercer cop, vaig anar-me adonant dels mil-i-un detalls que tenen aquelles imatges i diàlegs, a l'abast de la gent adulta.

Doncs era evident que havent una segona part (que s'agraeix que la facin quan ells creuen i no de seguida per cremar-la), calia no perdre's ni un detall. Aquesta vegada, la Riley arriba a la pubertat, i les cinc emocions que l'acompanyen en el seu dia a dia es veuen sorpreses per l'arribada d'altres més adolescents com l'angoixa, la vergonya i l'enveja. Justament l'angoixa es vol apoderar del timó de la noia, volent enviar a les primordials a la paperera de la història. Els esdeveniments de la vida de la Riley acaben sent l'excusa per veure com són aquestes emocions per dintre.

Després de veure-la, amb lament més preparada que quan vaig veure la primera part per primer cop, he anat veient més coses amagades a la primera. En el fons, crec que és una bona pel·lícula per veure i comentar-la amb els preadolescents, per tal que entenguin que tot allò que els passa és normal, però això no vol dir que s'acabi el món. Evidentment, és ensucrada i happy, i segurament és el seu punt més feble. Però insisteixo, i més ara que estic a classe amb el projecte de sexualitat, seria interessant veure-la per parlar-ne. Sobretot parlar-ne,, perquè veure-la amb ells sense debat no serviria de res. Veurem si ho acabo fent.

El desgavell mental que apareix en algunes de les escenes volen representar el caos en el què viuen immersos els nois i noies d'aquesta edat. Realment, si dins els seus caps passa el què apareix a la pel·lícula, no m'estranya que actuïn com ho fan. Però al final, segurament res és tan senzill ni res és tan complicat.

CASA EN FLAMES

El cap de setmana més casteller ha resultat un dels més cinèfils de l'any, un fet absolutament sorprenent. Una pel·lícula dissabte i una altra diumenge. Segurament, si el resultat de la Diada hagués estat un altre, no hauríem tingut aquesta segona sessió, però així són les coses. De totes maneres, i parlant de la Diada, em guardo l'entrada castellera per diumenge que ve quan tanquem la temporada al Clot.

Aquest dissabte va ser el torn de Casa en flames, la darrera pel·lícula d'en Dani de la Orden, i que ha estat un boca-orella parlant de la qualitat del film. A punt de ser vista al cinema que no va fructificar, alguna cosa bona han de tenir es plataformes de televisió, no? Un cop vista, he de dir que sí, que està molt bé, sobretot pels seus dos punts forts: un guió que barreja comèdia i drama a parts iguals, tot en la seva justa mesura i que et fa esgarrifar en segons quines escenes i t'arrenca un somriure en d'altres. Tot ben cuidat i és clar, ben dirigit. L'altre punt fort és el repartiment. cert que l'Emma Vilarasau està esplèndida, però la resta de la "família" no es queden enrere. Una bona tria d'intèrprets i unes molt bones interpretacions.

La trama, per cert, ens explica el retrobament d'una família a la seva antiga casa d'estiueig, donat que la matriarca la vol vendre per pagar la residència de sa mare. Evidentment, no faré espòiler del començament perquè ja és demolidor i una declaració d'intencions. Es reuneixen doncs, la mare i el pare de la família (separats); el pare ve amb la seva nova parella (quina gran escena la de la seva primera aparició); un fill amb la seva parella actual, i la filla amb el seu marit i les dues petites. No apareix ningú més, només un actor fent de repartidor que surt 30 segons. Així, la força dels actor i actrius, la seva presència és cabdal. I com que el guió és com és, s'aconsegueix un engranatge gairebé perfecte.

Visca el cinema català, que cada vegada ens ofereix més i més qualitat cinematogràfica! I si no tinguéssim l'estat repressor que ens ofega, més reconeixement mundial tindríem.

AWAY

Béééééé! Sèrie molt interessant, ben feta, intrigant, emocionant (per l'aventura i pel drama). Tot i que el ritme del dia a dia d'aquestes setmanes em fa més difícil trobar els moments per seure al sofà i gaudir de l'oci, aquesta sèrie ha aconseguit atrapar-me de manera que l'ha xalat força. No se n'han fet més temporades perquè el cost de cada episodi era elevat i la productora no s'ha atrevit. Em segueix sorprenent que es facin temporades infinites de sèries que no valen res (de qualitat) i no es puguin dedicar esforços econòmics a les que sí valen la pena. de totes maneres, també és veritat que allò bo, si és breu, dues vegades bo. Així que ja està bé que deixi un bon regust i no es vagi diluint com passa en altres sèries exitoses de les que he lloat en aquest mateix blog però que les darreres temporades ja van entrant amb calçador.

La trama ens explica la gesta d'uns astronautes que inicien el seu viatge cap a Mart. La primera missió tripulada que intenta arribar al planeta vermell. Cada episodi ens va acostant una mica mésa l'objectiu i veiem com la trama principal ens explica alguns dels problemes, accidents i perills del viatge espacial, mentre es va desenvolupant la doble trama secundària. Per una banda, seguim la família de la comandant de la nau (Hillary Swank), amb un marit que té un ictus just abans de sortir de la lluna cap a Mart i la seva filla adolescent amb els seus dubtes i contradiccions. També tenim com es desenvolupen els entorns familiars de la resta de la tripulació: el novell anglès, negre adoptat per una família jueva religiosa; el veterà rus que ha posat per davant la seva feina a la família; l'especialista xinesa que descobreix la seva homosexualitat i que lluita contra els prejudicis del govern del seu país; i el metge de la Índia amb un passat marcat per la pèrdua del germà.

Tot plegat es va cosint al llarg dels deu episodis, amb molta cura, ordre i sense sortir-se tampoc massa del guió políticament correcte. Però la veritat és que la combinació lliga a la perfecció. No hi ha explosions o aventures molt aventureres, sinó que el més important són les persones, els seus dubtes i pors, juntament amb els conflictes que apareixen pels nervis del què estan volent aconseguir.

A les portes d'acabar l'any i veure el rànquing de les sèries de l'any, m'estranyaria no trobar Away ben amunt en aquesta llista.

ANDORRA AGAIN

Feia més de 8 anys que no anava a Andorra. En aquella època, en vaig fer una entrada on destacava aquest dualisme entre natura i diners que em feia explotar el cervell. Al cap de vuit anys, no ha canviat massa, la veritat. Una coincidència de dates m'hi ha portat de nou durant tres dies i m'ha aportat coses noves, d'altres ja viscudes i d'altres francament per oblidar.

Sense seguir cap odre en concret expressament, començaré per aquestes últimes. Sí, ja sé que era un pont de tres dies (quatre per a algunes persones)... però és que cinc hores al cotxe per arribar, i cinc hores més per tornar van ser un preu excessiu per la desconnexió que podria haver tingut a les seves muntanyes. Gairebé dues hores per recórrer els pocs quilòmetres que separen la capital de la frontera. Quin suplici!!!

Així que més val que deixem aquest fet de banda i ens centre en el més bonic, que com no pot ser d'altra manera, és el seu paisatge. Vam poder fer tres excursionetes (sense caminar). Una al llac d'Engolasters, on ja hi havia posat els peus més d'una i de dues vegades. Després, el pont tibetà que hi ha per sobre d'Encamp, i una tercera al mirador del Roc d'en Gurb (que crec que també hi havia estat però no ho tinc tan present). No cal dir que estar en aquelles muntanyes , gaudint de les vistes, veient aquells caminets que es perden a la llunyania em van reactivar de nou el cuquet de les excursions. Però jolines, estic en tan baixa forma i em fa taaanta mandra anar al gimnàs, que ni tan sols veure com va creixent la meva panxa no m'hi llença de cap.

Ara bé, em meravella aquella famosa dualitat. Caminant pels carrers d'Escaldes, envoltat de perfumeries, joieries i botigues de moda banda i banda... i als encreuaments mirar a dreta i esquerra per veure els vessants de les muntanyes de la vall. Quin espectacle! Com pot ser que en aquest paratge natural hi hagi aquesta mostrari de luxe? Tampoc puc parlar molt després de passar-me dues hores a Caldea gaudint del relax total... però almenys l'aigua és més natural que una colònia, no?

No sé quan tornaré a Andorra o si hi tornaré, ja veurem. No ho descarto pas, ni que sigui per pujar una muntanya! Però ara mateix, capítol tancat.

ONLY MURDERS IN THE BUILDING (x4)

La quarta temporada de Sols assassinats a l'edifici ha tingut una mica de tot. Primer el seu visionat. Vaig començar a veure-la quan ja feia temps que estava en antena, però després em vaig posar al dia i els quatre últims capítols els he anat veient on time, esperant una setmana per veure'ls. I crec que sort d'això. Al principi no hi acabava d'entrar, m'estava costant: el ritme, el guió, tot plegat m'estava costant de trobar-li aquell punt de gràcia que fa que una sèrie t'enganxi realment. Però després, en espaiar els episodis setmanalment, ha estat com més amè i al final encara l'acabo aprovant, perquè en determinats moments no assolia ni el cinc.

La trama han mirat de fer-la original, ja que en el fons, segueix el mateix patró que les anteriors temporades i evidentment costa. Tot i així, més o menys ho han aconseguit, tot i que no despertant tant interès. L'exageració dels personatges de l'Steve Martin i en Martin Short han seguit igual. Potser una mica menys en general, tot i alguns episodis on sí han fet massa el pallasso. L'aparició de famosos arriba al màxim exponent amb els tres actors reals que s'interpreten a si mateixos, i l'aparició també del director Ron Howard. Tota aquesta gent s'avé ràpidament a fer aquests cameos a la sèrie. La Meryl Streep ha sortit poquet, molt poquet. Però potser ha estat la figura de l'especialista interpretat per en Paul Rudd una de les coses que m'han grinyolat més. Semblava, encara que posin aquesta figura del doble, la típica resurrecció del personatge o quan diuen "ha estat un somni".

No sé, al final, tot plegat em deixa un gust una mica amarg, com el regust d'una cosa que va ser bona i ara ja estan tensant massa la corda. Un cop més, acaba amb assassinat per oferir una cinquena temporada. Esperem que ho remuntin una mica.

SOBRE LA PILOTA D'OR

Amb el ritme hawaià que porto darrerament al blog, toca escriure la segona part de la gala de la Pilota d'or que es va lliurar fa més d'una setmana. A l'anterior entrada feia referència als premis femenins, i ara toca els masculins, que també hi ha per llogar-hi cadires. 

Per començar un altre premi al millor jugador jove, aquest cop per a en Lamine. Després d'en Pedri i en Gavi, és el tercer jugador culer que guanya aquest premi. De les sis edicions, la meitat, blaugranes. Llàstima que això no s'hagi traduït en premis d'equip, i que amb tots aquests talents, només hem guanyat la lliga d'en Xavi. A veure si aquest any, sí!

Però si alguna cosa ha omplert portades de diari i converses de cafè i programes esportius, ha estat la pilota d'or masculina. Ja fa anys que la maquinària madrilenya i ecspanyola treballa per fer creure que en Vinicius mereix aquest premi. Serà bon jugador, però tampoc és destacadament millor que els altres nominats. Sigui com sigui, aquest any han fet una campanya brutal, fent-lo aparèixer com a víctima del racisme en el futbol. Però hi ha un tema amb el qual no comptaven, i és que dels tres aspectes que es puntuen per aconseguir el premi, un és el joc net. I clar, aquí, en Vinicius no té res a pelar. I és que en Cristiano Ronaldo era un xulo i feia ràbia de lo xulo que era. Però aquest brasiler, és un xulo, un maleducat i un provocador. I no hi ha hagut enganys que ho amaguin. De manera que la pilota d'or se la va endur en Rodri, del City. Té nassos que guanyi un jugador ecspanyol després de molts anys, i estiguin més enfadats perquè no hagi guanyat el jugador blanc que no pas contents per la seva pàtria de m...

El més fort, és que quan els blancs van saber que no guanyaven (van pressionar per saber-ho abans que ningú), van decidir enfadar-se com a nens petits i no anar a la cerimònia. L'Angelotti no va recollir el seu premi ni Mbappé el seu. On està el famós "señorío del Real Madrid"? Ja us ho dic jo: enlloc, perquè mai ha existit. Són una colla de xulos prepotents, i han quedat ben retratats i menyspreats per tot l'estament del futbol i la premsa internacional. Que els bombin!

Però em segueix fent ràbia que parlin de racisme. Ja vaig comentar que és un tema massa seriós com que el facin servir per parlar d'aquesta mala persona. Ningú escridassa l'Alaba, el Rudiger, el Rodrygo i companyia. Només a ell. Per què serà? Racisme selectiu o senzillament s'escridassa a una persona detestable?