CONCLAVE

Crec que poques vegades, després de veure una pel·lícula al cinema, he estat tanta estona rient sol pel carrer i després, cada vegada que pensava en el què havia vist. I "oju",que no és cap comèdia ni pel·lícula banal, sinó una de les favorites pels òscars d'aquest any. Però anem per parts.

Justament perquè s'apropa la data del lliurament d'aquests premis, tenia ganes de veure algunes de les pelis més nominades per tal de tenir alguna idea més a l'hora de fer la porra, que sempre la faig sense haver vist res. Una l'he vist a casa (The substance, de la qual ja en parlaré en una altra entrada), i en sala gran he vist Conclave. La pel·lícula explica el procés d'elecció d'un nou papa de Roma després de la mort del que hi havia. Sabem que es reuneixen els cardenals, que estanquen a la capella Sixtina sense contacte amb l'exterior, i no surten fins que hi ha fumata blanca, que vol dir que ja l'han escollit.

A la peli veiem els cardenals que volen ser els nous papes, amb les seves idees (els més de dretes, els més d'esquerres, els europeus, els no-europeus...) i els tripijocs que hi ha entre ells. Tot per amor, que en diuen, jajajaja. La trama (i el conclave) el porta en Ralph Phiennes, que mira d'aconseguir que el nou papa sigui algú que no tingui cap taca en el seu passat. Es van veient totes les converses d'amagat, els moments de votació, com no es posen d'acord, etc, tot de manera rigorosa, com a pel·lícula que vol mostrar un dels actes més secrets i importants de l'església cristiana. Però és que el final... és absolutament espectacular, perquè en cap cas te'l veus a venir, i et deixa amb un pam de nas després de veure tots aquells homes portant el timó de l'església. Han passat dos dies, i encara noto la sensació d'haver gaudit de bon cinema i de final de traca i mocador. Es veu que hi ha gent que diu que el final espatlla la peli, però per mi, li dona el toc de gràcia.

Apart d'això, ja he dit que és una molt bona peli, amb un repartiment coral boníssim, tot al seu lloc. La música un pèl massa angoixant, però va, tira... I té dards enverinats, alguns de clars i directes, i d'altres més subtils, com quan es veu les monges preparant els àpats, servint les taules... fent de cambreres davant d'aquell centena d'homenots grassos i vells (encara que no tots siguin grassos), però ja s'entén, porta el masclisme de l'església als nostres nassos. I de fet, algun dels cardenals ja ho diu: "Del tema de la dona, no en parlem". Suposo que per això la peli acaba derivant al final cap a aquest menyspreu. A veure si té sort diumenge.

WEDNESDAY

Una de les sèries que va destacar fa uns anys per la gent de Netflix va ser Wednesday. Una comèdia fosca d'aventures amb monstres, assassinats i joves adolescents. El fet que se la presenti com a una part de la mítica Família Addams, va fer que com passa en mi coses més, es convertís en una sèrie que veien nens i nenes anys abans de l'edat permesa. Veure nenes de 5 i 6 anys disfressades de Dimecres per Carnestoltes és una d'aquelles coses que et fa pensar en cap a on estem anant.

Però bé, aquest seria un altre tema. Força anys després, n'he vist la primera temporada (a finals d'any en faran la segona). Des del minut zero m'adono que no estic davant d'una sèrie poca-solta. Dirigida per Tim Burton i amb la música del Danny Elfman, només això ja et diu que no vas a veure una versió de Tierra incógnita feta amb diners.

La història ens mostra la filladels Addams, la Dimecres, que quan la fan fora de l'institut per deixar anar piranyes a la piscina, la porten a l'escola on van tots els nens i nenes "rarets", "marginats" en diuen ells. Licàntrops, sirenes, górgones... allà hi ha de tot. Dimecres, amb el seu do de gent, tota simpatia, es va guanyant 'afecte dels seus companys i companyes encara que no ho vulgui, però el problema és que s'estan cometent uns assassinats sàdics, fets per un monstre, i el xèrif sospita que és algú de l'escola. La trama en si no és res de l'altre món, però està ben orquestrada i amb els girs típics per donar sorpresa a l'últim capítol.

Així doncs, el carisma recau sobretot en el repartiment. La Jenna Ortega ho fa molt bé, però és cert que en alguns moments, el posat seriós sembla massa impostat. La directora és la Brienne de Tarth de Game of thrones; els nois i noies de l'escola molt ben trobats (l'Emma Myers és el pol oposat a la Dimecres i encaixa a la perfecció); la Catherine Zeta-Jones apareix en dos capítols fent perfectament de Morticia Addams, mentre que el seu marit no acaba d'encaixar en el meu imaginari. La picadeta d'ull la trobem en la Christina Ricci, que va fer de Dimecres a la pel·lícula del 1991, i aquí apareix com a mestra de l'escola. Ara bé, si hi ha algú que fa el seu paper a la perfecció i es mereixeria més d'un premi és Cosa, la mà que ajuda la Dimecres durant la seva estada a Nevermore. I no ho dic de broma, és del més divertit de la sèrie.

Algunes de les frases que deixa anar la Dimecres són molt bones, però com deia amb el posat de la Jenna, en alguns moments estan massa forçades en el guió i semblen bromes fàcils. Però al final, els ha quedat una sèrie molt entretinguda i ben feta.

NO ÉS IGUAL... O SÍ

Fa dos diumenges es va jugar el partit entre els equips femenins del Barça i l'Ecspanyol, a la ciutat esportiva del segon. La recerca d'entades per part de l'afició culer va se complicada, ja que només es venien als socis i sòcies periques. Això ja per sí sol ja diu molt d'aquest club.

Durant el partit, per primera vegada, es van viure escenes de menyspreu de l'afició local capa les jugadores blaugranes: insults directes, llançament d'algun objecte... Crec que és una situació que no s'havia viscut mai en cap partit d'equips femenins. Tampoc cal aplaudir l'equip rival, però no hi havia res important amb l'excepció d'algun "que mala eres", però sempre després que la jugadora en qüestió tingués alguna actitud contra el joc net. Però mai gratuïtament. Mireu com va ser el partit que fins i tot una jugadora del Barça, nòrdica, freda, va acabar dient que "No quieren jugar, solo pegar ostias".

La polèmica acaba esclatant quan en unes imatges, es sembla veure com una jugadora del Barça toca els genitals d'una rival. La imatge dona la sensació, però no és prova evident. L'Ecspanyol, fa un comunicat dient el què ha passat i esclata la bomba. Justament quan s'està jutjant en Rubiales pel petó a la Jenni, apareix això. Al cap d'unes hores, un comunicat de la jugadora del barça afirmant que el què toca és la cama. A partir d'aquí, els habituals insults a la jugadora, els crits demanant que se la cremi a la foguera, etc. I al final, ni la jugadora de l'Ecspanyol, ni el seu club, ni cap federació, ni ningú, emprèn accions legals.

A veure, si ningú ho fa, potser serà perquè realment, per molt que sembli que passa, en veritat va tocar la cama, no? Perquè si ho va fer, llavors, no entenc a què esperen a denunciar. per molt del barça que sigui, si la va pifiar, doncs, que es denunciï i que passi el què hagi depassar. Però ja em perdonareu, però si això no passa, és perquè no hi ha fonament del cert.

Ahir diumenge, durant el partit de l'equip femení del Barça, es va aplaudir i animar la jugadora culer. Alguna "periodista" fa un article, acusant-nos de tot i més. I acaba dient, Daniela, jo sí que et crec. A veure, estimada, com pots creure a una noia que encara no ha dit què va passar? Perquè, no ha sortit a dir res, ni ha fet cap comunicat... res de res. Per tant, no pots creure una cosa que no ha dit. El comunicat és de l'Ecspanyol, i com deia al principi, la imatge li ha servit per evitar que es parli de l'escòria que té com a afició (els que ho són, ja sabem que no són tots, com al Barça i a qualsevol equip). Van ser aficionats de l'Ecspanyol que van envair el camp per anar a pegar els jugadors de l'altre equip farà dos anys, i no ha passat res de res. Són aficionats pericos qui abans d'ahir mateix van fer insults racistes a jugadors del Bilbao. Així, que de lliçons, ni una, perquè no tenen ni una mica de dignitat.

Però perquè quedi clar, no barregem una cosa amb l'altra. Per una banda, el fàstic pel què fa part d'una afició, i per l'altra, del cas de les jugadors, ho torno a dir. Si va passar, que ho denunciïn, que en la societat que vivim ara, crec que aquests fets es poden denunciar sense problemes. I si no, que ho desmenteixin. Però això no ho faran, perquè tenen l'afició que es mereixen.

ATAC A LES MINORIES

Si no volien polèmica, l'han aconseguit per partida doble... i els ha sortit el tret per la culata.

D'aquí dues setmanes es lliuren els premis òscar de Hollywood. I aquest any, per primera vegada, a la categoria de millor actriu protagonista, hi ha una dona transsexual. Ja us podeu imaginar el rebombori. Per una banda els que ho celebren amb dignitat, i per l'altra banda, la dreta més dretana, fent-ne mofa de l'estil simple, amb preguntes tipus "què fa un home al premi de millor actriu". Ja veieu que molt nivell no hi ha.

Una de les coses que seria preocupant del tema, és el fet de si està nominada per mèrits interpretatius o bé per ser transexual i tocar els collons al Donald Trump. Personalment, no he vist la pel·lícula, i no puc opinar sobre això, però és evident que la carrera d'aquesta actriu no ha estat la mateixa que la de per posar algun exemple, la Meryl Streep o, sense voler picar tan alt, Jessica Chastain o fins i tot la Penélope Cruz. Per tant, almenys, permeteu-me dubtar de la qualitat interpretativa.

Però va i llavors esclata la bomba. Resulta que no fa massa temps, aquesta dona emetia opinions per les xarxes socials, menyspreant negres, musulmans i... catalans. Sí, sí, catalans, perquè, ostres tu, l'actriu en qüestió és ecspanyola. Criticava el moviment Black lives matters!! O sigui, una transexual racista i xenòfoba! Com pot ser que una persona que pertany a una minoria tan atacada i odiada sigui capaç d'atacar i odiar altres minories tan o més rebutjades? Bé, a mi només em ve una resposta al cap, però em titllarien també de qualsevol ...ista. Però és que què dimonis! Només a una persona ecspanyola se li pot ocórrer això, demostrant el seu baix nivell cultural i de dignitat humana. Pam, ja ho he deixat anar. Però és que ha de ser estúpida, eh? Va, prou.

La qüestió és que la polèmica ha esquitxat la pel·lícula, una de les favorites, i es veu que les seves opcions de premi s'han vist absolutament reduïdes. Companys de la peli, el mateix director, han renegat de la seva amistat, i no entenen com aquella persona tan amable sigui capaç de tenir aquesta doble cara. Oh quina sorpresa. B´, és igual. Només espero que e dia2 de març, no tinguem ensurts i per molt transexual que sigui, el premi se l'endugui algú altra.

PEL·ÍCULES A LA PLANXA (5)

Dins la teòric normalitat que tenen les pel·lícules a la planxa, val a dir que aquest 2025 estan sent una alenada d'aire fresc. Almenys quatre de les cinc primeres de l'any, han aconseguit fer-me seure al sofà un cop acabat de planxar. Per diferents motius cada una d'elles, però han aconseguit deixar bon regust. L'única que és peli de planxa fixa és Oblivion, bàsicament perquè ja l'havia vist i va tenir la seva entrada merescuda ja fa dotze anys. Les altres quatre són:

WONKA: Em va costar torbar el moment per veure-la. És difícil desfer-se del Willie Woonka original, i qualsevol cosa que es vulgui fer amb la seva figura pot semblar una profanació. Si no existís Charlie i la fàbrica de xocolata, aquesta pel·lícula que ens ocupa estaria prou bé: divertida, original, tendra... però clar, l'ombra d'en Roald Dahl, i per extensió, d'en Tim Burton i en Johnny Depp és molt gran. Tot i així, aconsegueixen fer una peli molt distreta, amb unes cançons ben orquestrades i interessants que no han arribat a la fama. El voler ser original ha estat, per, una carta en contra. Els oompa-loompa i el seu origen serà sempre el que és, i el pare dentista també. Sense això, perd, ja que la idea original la tenim molt ficada endins. Dir també que l'elecció d'en Timothy "Paul Atreides" pel paper de Wonka, és un encert total, li va perfecte.

DISTURBIA: Tinc la sensació que ja l'havia vist, però si més no, ha estat una bona revisió. Pel·lícula d'intriga i tensió ben orquestrada. amb un punt d'originalitat per explicar el de sempre. Noi que espiant els veïns detecta un sospitós psicòpata. Però no sé, està ben muntada i és si més no, un bon thriller tot i la gran quantitat de pelis semblants que hi ha avui en dia. Com deia, el factor "original" aquí té molt pes i no està tan vist.

TIMETRAP:  Aquesta sí que és pel·lícula de planxa. Pocs recursos, efectes de sèrie B, repartiment desconegut i superficial, un estil propi dels països nòrdics... però que t'atrapa força. Dos estudiants estan buscant un professor seu desaparegut en una cova, i els acompanyen una amiga i dos menors. En aquella cova, el temps passa lentament, mentre a fora, cada segon és un any (més o menys). Això provoca que quan treuen el cap a fora, sigui el futur, i en alguns casos poc esperançador. La trama, tot i simple, aconsegueix mantenir l'atenció. Té alguns detalls de pixarrí, però en general, bona distracció.

GHOSTBUSTERS - L'IMPERI DEL GEL: Després de la bona acollida que va tenir la continuació de la saga fa uns anys, l'any passat va arribar la segona part (la quarta) d'aquest nou lliurement. Retrobem els personatges vivint a l'antiga seu dels caçafantasmes, i fent la seva feina. L'alcalde, que és també el personatge que tant els odiava va quaranta anys, es vol tancar la paradeta, i altre cop gairebé ho aconsegueix, però l'aparició d'un antic déu que tot ho congela fa que els caçafantasmes, els nous i els vells, hagin de salvar el món un altre cop. Objectiu de la peli: entretenir. Objectiu assolit? Sí, evidentment. No cal anar més enllà. Tothom sap quin és el seu paper, fins i tot els vells caçafantasmes. Diversió en estat pur. No busquis res més.

1899

1899... neix el club que porto a cor... i és una sèrie de ficció distòpica que ha aconseguit passar el tall de la primera  temporada, però no passarà la segon. En un intent de mesurar les sèries de ciència ficció, vaig escollir aquesta que d'entrada feia bona pinta. Un vaixell desapareix durant uns mesos i reapareix sense ningú a bord, excepte un nen amagat. Els troben els viatgers i tripulants d'un altre vaixell que porta emigrants (de 1ª i 3ª classe, qual Titànica) cap a Estats Units. Ambientat en el 1899, van apareixent detalls que indiquen que aquest no és l'any real. Però és tot un somni? Hi ha viatgers en el temps entre la tripulació? Acaba sent tot una simulació, res és real.

Els personatges que estan allà ho estan per un motiu concret, i bona part dels capítols es manté aquesta intriga per tal de saber l'entrellat. Per aquest motiu, perquè des de cert punt de vista, la trama té interès, però a mesura que va avançant i enlloc de anar a treure'n l'entrellat, es va complicant cada vegada més. La sèrie l'acabo perquè m'ha mantingut encuriosit, però ja en començo a estar fart que per tal de fer front a tantes i tantes sèries, hi ha tal overbooking, que els creadors de les ficcions tenen tres opcions: o són genials i troben un èxit, o copien d'altres sèries, o com aquesta, volen buscar els embolics més embolicats per fer alguna cosa diferent. Però quan fas una trama com aquesta, o la tens ben muntada i té una explicació clara. I no és el cas. De fet, el final, tot i situar la gent en el temps real, et deixa amb una cara de "ai senyor, vinga, va". I per aquest motiu no veuré segona temporada si la fan, perquè és buscar l'addicció de l'espectador perquè sí. I no. De vegades és millor no complicar-se tant la vida, oferir entreteniment i ja està.

La sèrie està feta amb una barreja de diners, volen fer efectes especials bons, però de vegades es queden precaris. On no han gastat és en el repartiment. Un conjunt d'actors i actrius que compleixen amb el seu paper, però que alguns dels protagonistes no posen massa emoció a la seva feina. No sé, és que en general ha tingut coses que m'han mantingut connectat, i d'altres que ni fu ni fa. Ara, la idea de tancar la tele no ha arribat, així que la perdonem i es queda al 5 pelat.

25 VINILS (x2)

Ha hagut de passar gairebé mig any per poder fer la segona part del repàs als vinils que ara per fi, puc escoltar de tant en tant, com explicava a 25 VINILS (x1). L'últim disc escoltat en aquella tongada va ser el de la Dharma, i a continuació comentaré els següents vint-i-cinc, altra vegada distingint entre els catalans i els d'altres llengües.

EN CATALÀ: En aquesta llista només trobem dos grups, que representen 7 discos d'aquests 25. Es tracta dels Pets (5) i de Sangtraït (2), tenint en compte que a la següent llista de 25, trobarem tres més d'aquests empordanesos. Què es pot dir d'aquests dos grups? Són la meitat dels mítics quatre grups que van omplir el Palau Sant Jordi aquell llunyà 1991. Els Pets representen (ara estan fent la gira dels 40 anys), el què en aquell moment es va anomenar rock agrícola. Lleres gamberres, vinculacions polítiques, i festa, festa i més festa. Eren el grup "gamberro", el picant, i feien les delícies de tot aquell jovent dels 90 que estàvem orfes de música en català. Quants i quants concerts en directe dels de Constantí. Un referent d'aquell època per mi. I els heavies de Sangtraït, tres quarts del mateix. Segurament sense tants seguidors com els altres grups pel tipus de música que feien, però la seva força, el seu directe eren brutals. Amb en Papa Juls i el seu mític "Voleu emprenyar els veïns?" El vol de l'home ocell és el seu emblema, però en tenen moltes que són meravelloses, i un cop més m'he descobert la memòria podent-les cantar mentre les escoltava.

EN ANGLÈS: Aquesta llista és més llarga. Peter Gabriel (1), Susanna Hoffs (1), Chris Isaak (1), Madonna (5), OMD (1), The Pogues (1), The Primitives (2), The Proclaimers (3), R.E.M. (1) i River City People (2). Mare de déu... quants mites en aquesta llista... L'ex de Bangles, en Chris, l'Orchestra, els Primitives i els River pertanyen al grup de moments àlgids amb cançons icòniques que calia seguir. Després tenim R.E.M. un grup amb una trajectòria bestial, però amb qui només em vaig enganxar per aquest disc de l'Out of time" que és una meravella. 

I ara els mites. Primer en Peter Gabriel. Encara avui en dia, el seu concert en directe és un dels actes més fantàstics que he tingut mai la sort de viure. Quina bestiesa tan espectacular. Els Proclaimers són una parella d'escocesos que amb el seu I'm gonna be em van mostrar uns músics singular i amb qui em sento proper. Dels Pogues... què dir? Descoberts en el meu segon concert en directe, quan van tocar abans dels UB40. El seu directe i les seves cançons m'han fet descobrir la música folk irlandesa més gamberra. Poca gent té una entrada individual en aquest blog com en Shane McGowan. Per cert, ja tinc l'entrada per un concert homenatge el proper 28 de març... i això que no estava a la llista dels espectacles d'aquest 2025 que no veuré....

I he deixat pel final la deessa: Madonna. Quan parlo de la meva dèria, faig explotar el cap de molta gent. I és que jo al moviment kumba vaig arribar tard i de rebot. Mentre els meus amics i amigues duien dibuixos del Petit Príncep a la carpeta, jo duia fotos de la Madonna. Em va agafar en els seus inicis, i la veritat, em va obrir les portes al moviment fan. Fins i tot vaig anar un dia més tard a les meves primeres colònies de monitor perquè coincidia amb el seu concert a Barcelona!! Quins temps... Llàstima que se li anés una mica la castanya... però ja ho tenen, això, les dives...

Doncs déu n'hi do amb els integrants d'aquest grup de 25... Suposo que els propers ja seran en ple estiu, i fent una mica de tràiler, trobarem altres mites però no tants (Sau, Sting). Ara els he comptat, i no arriben a 25, sinó que en són 22. Després ja venen es BSO, i el dubte de si faré el mateix amb els cd's. Bé, ja veurem... 

INCOMPETÈNCIES BÀSIQUES

Qui m'hauria de dir que 16 anys després que en una entrada del blog parlés de les incompetències bàsiques, llegiria un llibre que porta aquest títol. En realitat, tampoc és cap sorpresa, cada any en fem la broma cada vegada que s'acosta el moment de passar aquestes proves.

En el cas que ens ocupa, és el títol d'un llibre d'en Damià Bardera, professor i escriptor. En ell, trobarem els seus pensaments sobre el que anomena desgavell educatiu (i es queda curt), llençant dards sobretot contra el Departament d'educació de torn (perquè és igual qui mani, a aquest departament sempre hi van les millors perles. En aquest blog també hem disparat sovint contra els incompetents que regulen amb tan poc encert i criteri assenyat la nostra feina. L'autor però, també dispara contra altres participants del procés educatiu, basant-se en la seva experiència docent. Famílies, caps d'estudis, companys professors... no deixa ningú sense ser qüestionat.

Tot i estar d'acord amb la gran majoria d'arguments que exposa, em passa una mica com amb el llibre de la Neus Rossell, el "Tres mesos de vacances". En el moment en què publiques un llibre com aquest, on deixes per escrit tot això, ja dona la sensació que qui escriu ho fa des d'un pedestal superior, donant a entendre que la seva veritat és aquesta, i que "que bo que soc com a profe, mentre que els altres ho fan fatal". Alerta, que potser escriu des de la humilitat, segur que sí, però ostres, quan deixes anar segons quines sentències, esperant l'aprovació o assentiment del lector, la veritat és que no ho sembla.

Probablement, molta gent de la nostra professió, té aquesta sensació o pensament més d'una vegada (jo ho faig bé i els altres no), però en el moment en què ho anuncies i ho prediques als 4 vents... no sé, ho trobo pedant. I si el què vol és provocar uns riures, doncs tampoc, perquè gràcia no en fa el tema de l'educació al nostre país.

Ei, i ho dic reafirmant que estic gairebé d'acord en tot el què explica, eh? La salut mental dels mestres i professors, el nul reconeixement i consideració per part de ningú, l'afrontament de mil i un problemes en el dia a dia amb alumnes i famílies, la burrocràcia i més burrocràcia que ens impedeix fer la nostra tasca... i les pantalles... ostres les pantalles. El capítol que hi dedica és tan clar i evident que fa basarda pensar en tantes escoles que encara hi cauen de 4 grapes a la seva trampa.

Però també hi ha hagut temes amb els quals no estic d'acord. Primer, que sembla que tots els alumnes siguin ganduls, ineptes, delinqüents... segur que a la seva vida docent, també haurà trobat alumnes motivats, amb ganes d'aprendre, treballadors i responsables. Però aquests no omplen pàgines de llibres ni revistes. Sembla que no existeixin. I si realment no n'ha conegut... potser el problema és un altre. Justament, tinc la sensació que quan parla dels nois i noies, ho fa absolutament des de la distància, com si fossin éssers sense ànima (per no dir que els considera números). És evident que la cultura happyflowers que s'ha establert a moltes escoles és una de les principals causes del poc nivell i mediocritat que ens trobem avui en dia, però hi ha capítols en què parla de situacions des d'una perspectiva poc humana. I clar que no tot és educació emocional, però potser tractar els nostres joves com a éssers sense emocions, neguits, pors i esperances per part de molts professors, també és una causa important d'aquest desgavell que tant critica. Ni tot han de ser emocions, ni tot ha de ser treballar, com sempre, hi ha un terme mig. Però el respecte hi ha de ser sempre.

LA FLETXA BLAVA

No he volgut esperar massa més. Poc més d'un mes després d'acabar la segona part, necessitava agafar el tercer volum de la trilogia dels Fills d'Èodhum. Necessitava saber com continuava i acabava la història dels portadors dels ulls, en aquesta lluita pel poder i el territori que s'havia desfermat. La trama em tenia ben enganxat, i al llarg d'aquestes setmanes no m'era difícil trobar el moment per llegir, fos l'hora que fos (perdent minuts de son i tot!)

I ja està, puc dir que he llegit la trilogia sencera. Els primers dos llibres van quedar en segona posició del rànquing de l'any, així que poca broma! I aquest tercer lliurament no ha decebut, devorava les pàgines i a mesura que ho feia, em sentia orgullós del conjunt per haver-se pogut crear tot un món de fantasia amb qualitat, sense resultar cutre o poc encertat.

Les excessives ganes per seguir llegint el llibre i que tant plaer m'han donat, al final però, crec que m'han jugat en contra. M'explico. I alerta perquè a partir d'aquí tot són espòilers. Resulta que ha de tenir lloc la batalla final. I clar, comences a llegir, i ja et rebel·les contra el fet de deixar el llibre per anar a dormir i continuar l'endemà. Arriba un moment en què no ho pots deixar estar. I vas llegint, i llegint... S'acaba la batalla, però ara ve la resolució... i després l'epíleg. De manera que les últimes 60 pàgines van totes d'una tirada. Per una banda, genial perquè m'engolia la curiositat, però per l'altra, m'estava quedant també embafat i crec que no estava gaudint del final com ho hauria de fer.

Potser també té a veure (i sense potser també), el fet que no m'acabi de fer el pes aquest final. Per una banda, el subtítol del llibre, "La fletxa blava", m'estava donant pistes de com seria el final. L'Àstrid disparant la fletxa a l'Acràmid i guanyant la batalla. Algun mort dels protagonistes, però no dels principals, i un final de flors i violes. Ho veia molt típic, però és el què esperava i al capdavall, no em desagradava. I res de tot això. Sí, van morint alguns dels bons, però van passant coses que no t'esperes. T'imagines que la germana torna a la llum, i no, l'Àstrid la mata. Bé, xoca, però que guai no ser políticament correcte. Agafa més força que el final sigui ensucrat després d'aquest xoc tan bèstia. Però el final no acaba d'arribar per la via natural. Condemnats a fer la guerra sempre, en Yagon, de cop, perd el cap. La veritat és que tornaré a agafar aquesta part, perquè tot i que l'Astrid du entendre què ha passat, crec que no ho expliquen en cap moment. I la fletxa és per en Yagon. O sigui, l'Àstrid es carrega la germana i el seu amor. Pam.

I encara queda el final. Perquè l'Àcramid no mor, sinó que ell i l'Àstrid marxen d'allà, ella en funció de carcellera, i els regnes intenten tornar a la normalitat amb els dos portadors d'ulls en un vaixell cap a enlloc. Ostres, no sé... Ja és un bon pes el què ha de fer l'Àstrid, però reservar-li a la protagonista aquest final tan cruel, quan és el principal vehicle de la trama, amb qui vas vivint l'aventura... ai, no sé... m'ha deixat sorprès i decebut per ella.

Això no em farà valorar malament el llibre, ja que m'ha enganxat moltíssim, i això es valora molt avui en dia. Però no sé si encapçalarà el rànquing del 2025. Només un detall més, l'únic que li poso traves, perquè això que deia del final de la història, et pot agradar o no, però és qüestió de gustos. No, el què quan llegia em feia moure el cap amb desaprovació era quan anaven a desvelar algun detall important, i algú deia que "encara no, fer-ho després, que ara hem de fer una altra cosa". És la mateixa sensació de quan mires una pel·lícula, estan a punt de descobrir alguna cosa, i et foten anuncis. Aquí igual, i passa uns quants copa, i amb excuses com "no m'ho diguis i anem a sopar". Això sí que em feia ràbia. Tot i això, llarga vida als Fills d'Èodhum!

SKELETON CREW

La franquícia d'Star Wars, ara en propietat de Disney, va traient sèries per tal d'anar allargant l'univers i treure'n el màxim suc possible. Com he anat comentat en les altres que han anat sortint, molta sort no estan tenint. Potser sí tenen sort econòmicament, és a dir, els surt rendible (cosa que poso en dubte) però en qualitat, hi ha molt poca cosa de bona. Més enllà de The mandalorian, la resta són força prescindibles.

Per això, aquesta nova sèrie té dues característiques que la fan diferent a les anteriors. Per una banda, no hi ha cap relació amb l'univers conegut d'Star Wars. Parles de jedis, de la República, però en cap cas apareix cap referència als personatges arxiconeguts. El segon aspecte diferent és que és una sèrie més infantil, dirigida a un públic de menor edat, protagonitzada per 4 nois i noies que descobreixen una nau i sense voler surten del seu planeta. Cap d'aquests dos aspectes aconsegueixen fer pujar el llistó del nivell de qualitat i Skeleton crew es queda també en un divertimento sense pena ni glòria. té els seus moments divertits, però poca cosa més.

En Jude Law seria l'adult i actor estrella de la sèrie. Primer sembla ser un jedi que vol ajudar el grup de nens a tornar al seu planeta, però ja ens va alertant de que no s'han de fiar d'ell, ja que al final acaba descobrint-se com un pirata que només vol or. La resta del càsting ni fu ni fa. De fet, el millor és l'androide que els acompanya, amb això ja està tot dit.

La insistència de Disney en engrandir l'univers galàctic s'està convertint en un seguit de produccions sense solta ni volta. Al final ens acabaran fent cansar de la trilogia inicial, que mai podrà ser superada per res. Aquest afany en voler imitar o tornar a aconseguir segons quin èxits només ensenyen la poca creativitat dels guionistes. Cada vegada és més difícil trobar sèries o pel·lícules originals que trenquin motlles. Hi ha tanta quantitat de produccions, que hi ha un embafament total. Al final però, l'únic que vols és distreure't una mica i això busques i aconsegueixes en major o menor mesura, però al final, també vols que t'entretinguin amb estil. 

INFILTRATS

Fa uns anys van sortir a la llum alguns casos de policies nacionals infiltrats dins de diferents grups d'esquerres, independentistes o de moviments socials. Per mota gent allò va ser un escàndol, tot i que ja va sent hora que ens adonem que l'estat ecsapnyol, com tots els estats del món, utilitzen totes les seves armes per fotre l'enemic. Si es fan atemptats de falsa bandera, com no han de posar espies dins els grups? Bé, doncs per la gent va ser un escàndol, però és evident que per les persones que van conviure amb aquests policies pensant-se que eren gent com ells, ha de ser un trauma psicològic de dimensions considerables, i més per aquells pels qual l'engany va anar més enllà de compartir llites, convertint-se en relacions personals profundes.

Els periodistes de La directa, juntament amb 3cat, han realitzat un documental sobre aquells fets, que s'ha convertit en un dels més vistos de l'any. El documental va repassant alternativament, els 4 casos que van ser enxampats més o menys a la mateixa època, ja que van ser els quatre infiltrats gairebé al mateix moment. Surt la gent que hi va conviure, explicant com van entrar al grup i com participava en els actes que s'organitzaven. Surten els que van ser parelles seves, donant un toc emocional més letal, Surten diversos advocats explicant les passes seguides i perquè passa tot plegat. I surt també una representant del sindicat policial.

Justament aquesta protagonitza un dels moments més delirants quan surt afirmant que caldria denunciar als que destapen els infiltrats per atemptar contra la seva intimitat i posar en perill la seguretat de les forces policials... Demencial. Just quan per una altra banda surt un cap de policia anglès demanant disculpes per alguns dels seus infiltrats. Ep, que demanen disculpes però ho segueixen fent, eh? Tampoc ens pensem que se'n penedeixen.

L'altre moment que a mi em va semblar mot fort emocionalment, és quan un dels afectats truca a la policia infiltrada, que era la seva parella, per dir-li que l'han enganxat. Són uns moments en què aguantes la respiració durant tota la trucada. Ja comenten que així com els altres penjaven de seguida, ella manté la trucada i intenta fer entendre al noi la seva postura. Apareixen les frases típiques de les pel·lícules: "Quan estava amb tu no era policia, era jo de veritat", "No he dit mai res de vosaltres"... Exacte, com les pel·lícules d'espies. No entrarem en si és veritat o no, perquè no té cap mena d'importància. Una mica sí, només en el cas que fos veritat. Però clar, una persona que ha fet de la mentida la seva manera de viure, que ha traït a persones per tal de complir amb una missió que pretenia fer mal a aquesta gent que després diu que no ha delatat... Buf, són pocs minuts però tenen un impacte molt fort.

Una pena tot plegat. Però com deia, Ecspanya segueix en guerra contra nosaltres, i no ho entenc, perquè amb lo escagarrinats que som, amb la poca empenta i determinació que mostrem, no sé... no cal que perdin el temps espiant-nos, ja ens fem mal a nosaltres mateixos o bé barallant-nos o bé sense fer res.