HI HA MOLTA MALDAT EN AQUEST MÓN

El 2015 acabava amb la notícia de la desaparició prop de Banyoles d'un nen de 3 anys. Els seus pares anaven a passa el cap d'any amb uns amics en una casa rural. I en uns segons, el nen es va desorientar i va començar a allunyar-se d'on eren tots.
Per sort, el 2016 va començar amb la notícia de la seva trobada cap al migdia, un quilòmetre i escaig de la casa. Va estar 20 hores perdut, va passar la nit sol, al bosc... Uffff! El nen es trobava bé, amb esgarrinxades i una mica d'hipotèrmia, però bé.
Per una banda, la visió del nen. Què deuria passar pel seu cap en veure's sol de nit al bosc? No m'ho puc imaginar... quina experiència més terrorífica! Tot i que potser no ho va viure tan malament, els nens mai se sap com reaccionen del tot a aquestes situacions; de vegades amb més enteresa de la què ens pensem...
Per l'altra banda, els pares. M'imagino com es deurien sentir, i sé que deu ser aix`ñ, però multiplicat per mil. Quina angoixa, pobres. Sort que ha acabat bé.
Llavors, per què el títol d'aquesta entrada és "Hi ha molta maldat en aquest món"? Doncs a veure si em sé explicar. Quan vaig llegir la notícia per internet a la web del diari ARA, el meu cap sentia tots aquests raonaments previs, fins que vaig arribar als comentaris dels lectors. N'hi havia més de 40, i és clar, vaig pensar que tot eren de satisfacció, alleujament..., de manera que no me'ls anava a llegir. Quan de cop i volta, llegeixo el primer (que era l'últim, de fet). I me'ls vaig repassar tots, amb certa cara d'incredulitat i indignació.
Sí que hi havia comentaris de solidaritat amb la família, de felicitació per la feina feta pels voluntaris i equips de salvament, etc. Però hi havia també gent que es dedicava a fer observacions tipus: "aquests pares se'ls ha de castigar, denunciar, multar... fer pagar els gastos dels equips de salvament", i fins i tot un comentari de que "al nen se li havia de clavar una bufetada preventiva".
Així que comencem l'any constatant que hi ha gent molt malalta, que es dediqui a fer aquests comentaris davant el què havia passat; que tinguin els sants ous de publicar-ho i quedar-se tan amples.
Gent que quan hi ha un accident, l'únic que volen és buscar culpables, sigui el què sigui el què hagi passat, tant és si és accidental o involuntari. Per ells, sempre hi ha un culpable que pagui. I segur que són gent que fan bona cara, que deuen semblar simpàtics i tot; gent que quan et gires et claven la punyalada a l'esquena, que l'únic que volen és la destrucció de persones que han tingut un descuit, i que a ells no els hi va res! Persones que fan fàstic de veritat. Alguns els contestaven que si deien allò és que no tenien fills, i per tant, no sabien el què volia dir tot allò. No ho sé. Potser sí que en tenen, i es pensen que són els pares perfectes, i no saben que són uns desgraciats.
Bé, feliç 2016, i la meva gratitud a tot
hom que va participar a la recerca i la meva felicitació als pares del nen!

I AIXÒ ÉS TOT, AMICS!

Adéu 2015, que el 2016 sigui mooooolt millor!

EL DESPERTAR DE LA FORÇA

Si ja és prou bo començar les vacances, si les inicies fent alguna cosa amb la qual gaudeixes, llavors és fantàstic. Et porta a imaginar que si les comences així, potser tots els dies que vénen a continuació seran igual de genials. Malauradament, aquesta relació és fictícia i exposada a la bona o mala sort...
Anem al què toca.
Què m'ha fet començar les vacances amb alegria? No podia ser altra cosa que "El despertar de la força"., el capítol setè de La guerra de les galàxies. Sense cap mena de dubte, aquesta pel·lícula ha estat més esperada i reclamada que no pas les dels episodis 1, 2 i 3. I no ha defraudat gens ni mica. Com ja deien els crítics, recupera l'èpica de les primeres pel·lícules, i això és el què la fa especial. Tot i que en alguns moments sembla estar veient el mateix, ja que les trames principals són mooooooolt semblants. Però clar, quan estàs totalment entregat a la FORÇA, això t'és ben igual.
Els nous personatges ben resolts, amb ganxo (potser el dolent, sense màscara deixa molt que desitjar, però segurament ja buscaven això). I què dir dels vells? Tornar a veure en Han Solo, la Leia, en Luke i el Chewbacca, és com retrocedir en el temps. Segurament, per als actors, excepte en Harrison Ford, aquest retrobament ha estat com si els toqués la Grossa de Nadal, però 50 vegades el mateix dia. Però havia de ser així. Són personatges que formen part del nostre imaginari popular, són com de la casa per molts dels què érem joves o nens als anys 80. Per això el moment segurament més emotiu de la pel·lícula, tot i que podia ser imaginable (ja que els guions han de fer girs inesperats), t'agafa tan de sorpresa, per molt que es veiés a venir, que tens la sensació de que el cos encara està a la butaca del cinema amb els ulls oberts.
Per aquests i molts més motius, fan que El despertar de la força m'hagi despertat moltes coses, i faci que tingui ganes de repetir-la una vegada i una altra.
I a partir d'ara, què? Doncs diuen que cada any tindrem una pel·lícula nova, ja ve sigui de la nova trilogia com de spin-off's. Sap greu la part purament mercantil del producte, però què hi farem? Consumirem igual!!!

DES DE L'ALTRE BÀNDOL

Avui ha tingut lloc la festa de Nadal de l'esplai on va el MEC des d'aquest setembre. Per primera vegada, he estat assegut entre el públic, veient com els nens i nenes dels diferents grups pujaven a l'escenari i feien els seus balls preparats en dos dissabtes, i com els monitors també feien el seu numeret. He vist les fotos de les colònies que van fer a l'estiu els diversos grups i un recull de les millors imatges del grup més petit durant aquests primers mesos (ja que a l'estiu no hi eren). I ho hem mirat tot des de l'altre bàndol.
Fins ara, de nen ho havia fet, i sobretot, com a monitor, havia organitzat molts actes d'aquests, i molts passis de fotos. Però aquesta vegada era jo qui ho mirava des del públic, i és clar, se'm queia la bava quan el MEC en qüestió i els seus companys feien els seus passos de ball a ritme de lambada. Quina sensació més estranya... Ara entenc aquells pares que ho veien i s'emocionaven (quan són petits), reien i aplaudien. Fins i tot, entenc els pares que davant de segon quines fotos, pensaven: "Verge santa... com van deixar que els nois fessin això?"
Per tot plegat ha estat una experiència molt interessant, bonica i amb ganes de repetir-la. Com serà viure X dies sense el MEC perquè està de colònies? Com ho viuré? Ufffffff!