UEFA WOMEN'S CHAMPIONS LEAGUE

La primera vegada que vaig ser conscient del futbol femení, va ser en el cas de la Noemí Rubio, en un llunyà 2009.
Des de llavors, amb les meves paraules he intentat dignificar en la mesura del possible, i posar exemples a l'aula sobre la importància de no reduir el món de l'esport als equips i esportistes masculins, sobretot en aquells esports on la presència de les noies és poc o amagat. Darrerament, el ressò mediàtic que ha tingut l'Alèxia del Barça, ha donat una mica més d'embranzida al tema.
Però no va ser fins ahir, que vaig assistir per primer cop a un partit de futbol femení. Per casualitat (alguna cosa bona han de tenir les xarxes socials), em va arribar la notícia de la celebració del partit d'anada dels quarts de final de la Uefa Women's Champions League entre el Barça i el Paris Saint Germain, al Miniestadi. Els organitzadors volen promocionar-ho, i aprofitant la Setmana santa, l'horari i donar accès gratuït per socis i no socis, ho van encertar. Està clar que també era una bona ocasió per educar en l'antimasclisme i en el trencament d'estereotips per al meu MEC.
Ens hi vam aplegar més de 8.000 persones (rècord de l'equip femení, i com més tard va comentar en Xavier Bosch en un article, el barça B no reuneix tanta gent).
Però el meu desconeixement sobre la situació actual del futbol femení em va passar factura. Resulta que l'equip francès és un dels més potents del panorama mundial, i l'empat a zero era un resultat extraordinari per les catalanes. Clar que ho sé ara. Durant el partit, el fet que les culés només van xutar una vegada (i fora), que volguessin tenir el partit controlat sense arriscar (no corrien al contraatac mai), no ho acabava d'entendre. Com que no veig tampoc molts partits, l'Alèxia em va semblar normal, no pas la millor de l'equip, però clar, potser tenia un mal dia, o ordres de no tirar amunt, o fins i tot sortia d'una lesió... caram, el què fa no seguir-ho! Hi posarem remei, procuraré estar una mica més al dia!
Per mi el millor del partit era la número 10 del París. Renoi, com jugava! I de les nostres, em va agradar la portera, la Sandra Paños, la defensa Ane Bergara i la capitana, la Marta Unzué. Un primer contacte real que mirarem de conservar, no tant per l'espectacle, sinó per trencar motlles!

KK DE GOS

Ja fa mesos de la permissió de l'entrada de gossos al metro. D'entrada, sent com sóc una persona anticanina en totes les seves vessants, cal dir que m'esperava més problemes. Un dels factors més determinants en l'absència de conflictes és el fet que no i hagi molts gossos; la veritat és que no és res exagerat. N'hi ha, però per sort, tampoc en són molts. Ara bé, això vol dir que he canviat d'opinió i me sembla correcte que puguin entrar? NO, és clar que no!
Què me molesta? Doncs per començar, que no porten morrió. La norma diu que n'han de dur, i jo crec que el percentatge de gossos amb el morro a la vista és si fa no fa, similar a la de bicicletes que passen en vermell. Ben bé entre el 90 i el 95 per cent. Poques vegades es veu un gos al metro amb el morrió posat.
Aquest fet condueix inapel·lablement a la seva conseqüència immediata. Com sigui un gos inquiet, ja el tens per allà rondant, ensumant-te. I com tingui un d'aquells amos que es pensen que a tota persona els agrada els gossos, ja la tenim liada. No poden entendre que hi ha persones que no els agrada que un gos se'ls acosti i els ensumi? Per sort, la majoria d'amos de gos que entren al metro, els tenen quietons.
Avui però, hi ha hagut una de les mostres del què em pensava que seria el pa de cada dia però que per sort no ha estat així. Al mig del pas, un cagarro ben gros, allà abandonat, esperant aquell peu distret que passi per sobre. Si ja és fastigosa la caca de gos pel carrer, al passadís del metro ja no t'explico...
Per últim, cal parlar també d'aquella espècie d'ésser humà que fins i tot és pitjor que algun propietari de gos. Són aquelles persones que, en veure un animal d'aquests, han de començar a manifestar en veu alta la seva joia, a tocar-lo, etc. Potser el seu amo el té allà quiet entre les cames, però l'aparició d'aquestes persones que se li acosten, el posen nerviós i el fan moure.
En definitiva, encara que ha estat menys horrorós del què m'imaginava, segueixo pensant que el gos, com més lluny millor!

EL GRAN INQUISIDOR

Interessant i estrany llibre d'en Miquel Fañanàs, del qual ja vaig llegir "Morts de fama" en un intercanvi de llibres de Sant Jordi. El salt qualitatiu entre tots dos em sembla destacable, i no només perquè aquest llibre és un de les temàtiques que m'agraden més, la novel·la històrica.
Es tracta d'una ficció sobre la figura real del frare dominic Nicolau Eimeric, un capellà que es convertí en l'inquisidor general de Catalunya en un llunyà segle XIV,  i que des d'aquesta poltrona de poder ordenà una quantitat molt gran de judicis, execucions i càstigs bestial. Una persecució humana en tota regla.
El llibre està força bé, et porta bastant al seu terreny, enganxa el suficient, però és difícil de païr. Per què? Doncs molt fàcil. Quan llegeixes un llibre, empatitzes amb el/la protagonista, vivint i sentint el mateix (si et deixes portar, clar). Però en el cas d'aquest frare protagonista, què passa? Doncs que és el dolent. I clar, no pots empatitzar amb ell, ja que el què fa és terrible. Per tant, la sensació que es té llegint-lo, és molt estranya, perquè poques vegades llegeixo una novel·la d'aquest tipus, sense entrar en la pell del personatge principal, sinó que m'ho havia de mirar des de fora.
Tot i això, encara està prou ben tractat. Les barbaritats que va fer estan narrades molt una darrera l'altra, però sense arribar a copsar tota la ira i maldat que tenia el personatge dins seu. Sigui pel què sigui, he de dir que al final ja tenia ganes d'acabar-lo, no tant per saber el final de la trama, sinó perquè ja en tenia prou.
Un altre fet curió és la inclusió del personatge de "L'església del mar" en un passatge del llibre. Incloure personatges reals és habitual en aquestes novel·les, però fer aparèixer personatges d'altres llibres, és alhora divertit com sorprenent, molt peculiar, la veritat. En resum, bon llibre.

ELS ÒSCARS A TV3

La matinada de diumenge a dilluns es va celebrar la cerimònia de lliurament dels òscars. Un espectacle purament americà, d'aquell que els anti-americans i ciutadans del món reneguen perquè és l'essència de l'estil competitiu i superficial de la vida. Però com deia l'Antoni Bassas al seu editorial, a molt ens agraden aquests espectacles on hi ha guanyadors i perdedors. Segur que si pogués veure el canal que emet l'acte en directe, m'aixecaria per veure'l, com feia quan era jove (sospir...)
Com que no pot ser, em limito a fer la tradicional porra per mirar d'encertar els premiats. Aquesta vegada m'he quedat en deu encerts, un balanç una mica pobre, i més si tinc en compte que dels premis grossos només n'he endevinat dos, el dels millors actors masculins.
I ara que parlo d'actors, aquest any, hi havia molta polèmica, donat que no hi havia cap actor ni actriu negre dins els escollits. Les manifestacions i protestes han estat lògiques en un país on encara avui hi ha certs problemes de racisme.
I ara ve el què considero que és preocupant. Quan dilluns al matí el TN de tv3 va parlar d'aquest acte, comenta la millor pel·lícula, director, actor, i els premis tècnics de Mad Max. Ni un esment a les actrius, ni la protagonista ni la secundària. Homeeee, trobo una mica fora de lloc aquest oblit un pèl estrany, en aquests temps que tot el referent al masclisme i diferències socials entre homes i dones es miren tant amb lupa. En edicions posteriors del telenotícies, ja es va arreglar, però em va sorprendre molt com es van ignorar els premis femenins, tenint en compte que es comentaven els masculins (o tots o cap, no?)
I ara res... a esperar a veure les pel·lícules per la tele!