UNS ALTRES MINYONS

Aquest estiu el retorn a Palamós ha anat acompanyat d'un esdeveniment casteller. Les comarques de Girona no són zona tradicional i ara mateix tampoc han patit una gran explosió castellera com a altres comarques. Salt i Figueres són les més destacades, i després ja arriben les de nova creació, a Santa Cristina d'Aro i Castelló d'Empúries.
Justament els Minyons de santa Cristina participaven a les festes del barri (vila) de Sant Joan de Palamós. I vaig pensar d'anar a fer-hi un cop d'ull. Colla de sis, actuació sense colles convidades i en ple agost, ja imaginava que hi hauria castells bàsics, algun cinc net, però ja em semblava bé. Tot i això hi havia molt poques camises, i van centrar l'exhibició en una masterclass per al públic, cosa que s'entén, donat que els cal créixer com a colla, i cal donar-se a conèixer per les diferents localitats al voltant de santa Cristina. El cap de colla anava explicant amb molta gràcia tot el misteri que envolta el fet casteller, mentre els membres de la colla anaven fent diferents estructures per tal que la gent ho veiés.
Un pilar de 4 a l'inici i un altre al final, on es demanà la col·laboració del públic, van ser les dues construccions exhibides. Em va recordar molt els inicis de la nostra colla, quan havíem de multiplicar els tallers i actuacions com aquesta per tal de donar-nos a conèixer i aconseguir més castellers. Sobretot una actuació que vam fer a un càmping a L'Escala. Mare de Déu, va ser de tant novatos allò... però almenys ens donava rodatge i eren activitats que feien colla, que en aquells inicis tan durs eren imprescindibles. La diferència amb els Minyon
s de Sanat Cristina, és que en aquells primers anys de la colla, la mitjana d'edat era de 20 anys, mentre que ells ja tenen una base sòlida amb gent més gran. Molta sort Minyons (de Santa Cristina)!

LA NIT I EL DIA

Amb les vacances vas a dormir més tard, i això em permet posar al dia d'algunes pel·lícules d'aquelles que no veus quan les fan, i esperes a seure en un sofà per fer-ho. Parlaré breument de 4, que han estat com la nit i el dia. Dues que no alen res de res (gràcies per no fer-me gastar ni un euro en elles) i dues que estan força més bé (sense ser res de l'altre món, però al costat d'aquelles dues...)

Anem per les bones:

- VALOR DE LEY: els germans Coen van fer una nova versió del clàssic de 1969, amb un John Wayne espectacular. De tant en tant, Hollywood fa algun western modern, i alguns han anat molt bé (com el Sense perdó d'en Clint Eastwood). Sense voler ser millor que l'original, cal dir que és una bona pel·lícula, ben feta, ben interpretada, i que et manté atent a l'evolució de la trama. Tot està calculat al mil·límetre: entorn, música... Molt bé.

- MISSION IMPOSSIBLE: ROGUE NATION: A veure, de debò poso la quarta pel·lícula de la saga com a bona? Doncs sí, si ten en compte el què vas a veure: acció i més acció. Però en el ca d'aquestes pel·lícules, és acció ben feta, ben pensada, amb girs enginyosos, i tot i que ja no dóna massa per més, l'estona de veure-la ha estat molt entretinguda. Així que la posem al sac de pel·lícules distretes, malgrat en Tom Cruise.

I quines tenim a l'alra banda? Aquelles pel·lícules que no cal gastar temps en veure-les?

- CUATRO FANTÁSTICOS: fa molt poc es va fer la versió cinematogràfica d'aquest còmic, i se'n van sortir molt bé (a l'estil de X-men). No eren molt profundes, però eren divertides. En van fer dues parts. Segurament, el sou dels protagonistes va pujar tant (per altes actuacions, clar), que era econòmicament impossible ajuntar-los per a una tercera part. Solució? Tornem a començar de nou. I ha sortit un film per oblidar, personatges sense gens de carisma (com sí tenien els anteriors), guió pobre... res, un xurro! Quina llàstima! I espero que no en facin més.

- MONSTRUOS UNIVERSITY: Si aquestes pel·lícules s'haguessin fet amb persones, segurament els dos protagonistes no haurien acceptat formar part d'aquesta seqüela, perquè realment té un guió horrorós. Sorprèn molt que els guionistes hagin fet aquest xurro, tenint en compte totes les creacions que han fet fins ara. No sé si ho van encarregar a algun guionista novell o què ha passat, si només ho han fet per diners, o què. Pot ser que als USA tingués èxit perquè recrea la vida de les universitats ianquis, i per això aquí no fa cap gràcia. Francament, una decepció, és per oblidar. El mateix, espero que no en facin més.

POCA FEINA

Doncs sí, poca feina dec tenir si aquesta és l'entrada número 100 de l'any. Fins ara, aquest número era el rècord absolut d'entrades, aconseguit l'any 2013, és a dir, que n'havia fet 100 en un any. ara, ens trobem a principis d'agost i ja hem arribat a aquesta xifra. En només set mesos, el què vol dir una mica més de mig any.
És alguna cosa premeditada? Doncs no, és clar que o, així que no crec que vulgui dir que acabarem l'any amb gairebé 200 entrades. Ho dubto molt.
Llavors, què ha passat? Res en concret. al no ser premeditat, anava fent i sí que veia que hi havia molta producció, però res més.
Per tant, poca feina, no? Doncs tampoc. La veritat és que no hi ha hagut menor intensitat en les hores laborals ni extra laborals. Però així han estat les coses. Clar que, amb articles tan "xorres" com aquest, no m'estranya que en faci tants! Quina profunditat!!!

OLOR A FLORIT

Sense cap mena de dubte, era jo qui en tenia més ganes. Recordo que visitar el Museu de cera quan era nen, era un dels esdeveniments més emocionants que vivia. M'encantava. Volia anar-hi una vegada i una altra. Passejar enmig d'aquelles figures, reconèixer algunes, altres no, emocionar-me quan entrava dins el "submarí"... sempre tindré aquestes visites com un dels fets de la meva infància que recordo amb més força.
Per tot això, creia que havia arribat el moment de tronar-hi, aquest cop amb el MEC, a veure si li suggeria les mateixes emocions. REDIANTRE! Quina mania que tenim de què als fills els agradi el mateix que ens va agradar a nosaltres... Bé, tampoc és això. No li ha agradat, doncs no passa res, no hi tornarem si no ho demana, no és pas cap trauma. Però calia anar-hi per saber-ho, no?
Però el motiu que m'ha portat a escriure sobre el Museu de cera no és pas aquest nostàlgic. El motiu és un altre. I és que... quan devia fer que no hi anava? 30 anys? Tres amunt o tres avall, però una bona porrada d'anys, això està clar. Ara ja es pot entendre el títol d'aquesta entrada, no? És que l'he vist igual! Potser podria haver una desena de figures que no hi eren, però és que està tot igual, com si no hagués passat el temps. Les mateixes figures, els mateixos espais, els mateixos elements decoratius... tot, tot i tot està com trenta anys enrere. És com si no hagués passat el temps. I cal dir-ho, m'ha sorprès una mica, o directament, m'ha decebut enormement. Té un aire antiquat mot gran. Li dóna us aspecte retro interessant, però la veritat és que fa una mica de pena veure com res s'ha mogut de lloc, ni han modernitzat les sales, o el què vulguin!
No cal que facin com als súpers, que en alguns, cada setmana et canvien les coses de lloc perquè donis voltes per tots els passadissos i així compris de més. Però home... modernitzar-lo una mica, tampoc estaria malament. Ep, que segurament costa molts diners. Però és que han passat 3 dècades! Algun canvi, si us plau!!!
i és més, el què dóna encara aires de l'època de la Maria Castanya, és que la visita comença amb les figures de dos Papes de Roma (quin començament), després et trobes amb dictadors militars (hi han de ser, però es podria fer una perfomance antifeixista), la part dels bailaores, Quijotes, i el pitjor de tot, dels toreros, amb el Manolete morint-se a la llitera, i les fotos de les enganxades dels braus per la paret.
Res, que una decepció absoluta. Així que si el MEC no vol tornar, cap problema. Recordem-lo com era els anys 80. O sigui, com ara.