DISNEY ÉS DISNEY

La primera vegada que vaig anar a Disneyland París va ser en un viatge molt estrany (perquè de 4 amics d'esplai, dos no van venir i es van canviar per dos amics que no coneixíem), però el què compta és que quan vam passar per París, vam gastar un dia en visitar el parc davant de la insistència d'un dels del grup que deia que era increïble. Redimonis! Era veritat! Era l'agost del 1998.
Uns anys més tard, poquets, el 2002, hi vaig tornar amb diferent companyia, tremendament millor. L'excusa, vacances d'una setmana a París. I és clar, havíem d'anar-hi. Aquest cop ja sabia on anava, i encara va ser millor. El què estava clar, és que si al final es donaven les circumstàncies, era un lloc per anar-hi.
I així ha estat, juny de 2017, aquest cop amb l'excusa del nostre MEC, hi vaig tornar per tercera vegada. Pels preus que representa, 3 vegades en 20 anys és força espectacular, no? Però com que les tres visites han tingut acompanyants diferents, ha estat com anar-hi per primer cop cada vegada.
Els antiDisney's deuen renegar d'aquest parc i de què hi hagi gent que hi vagi; que si és cursi; tot merchandising; capitalista... Doncs què volen que els digui. Que sí, és veritat. Però viure aquesta màgia com a nen és estratosfèric. Els nens no pensen en aquests termes. Ells només al·lucinen i es queden amb la boca oberta. I només per això val la pena que hi vagin. Són dies màgics, i dins la rutina de la vida de ciutat que portem setmanalment, aquesta escapada és oxigenant.
L'ambientació és fantàstica. Caminar per Main Street i veure com t'acostes al castell és una imatge d'aquelles úniques. Tots els espais són preciosos. Els espectacles, fantàstics (amb especial atenció a la desfilada i l'espectacle nocturn). Les atraccions, de tot tipus, per grans, per petits, i per tots alhora, sensacionals. I ara a més, un nou parc acompanya el tradicional: el Walt Disney Studios, amb més atraccions i espectacles. Així que vam poder veure i viure coses noves que no havia vist en les dues visites anteriors. Tot molt ben pensat: moltes atraccions són cobertes (la majoria), de manera que si plou, moltes d'elles poden seguir funcionant i el parc no tanca. Aquest és l'esperit comercial, però ben pensat, no? Hi vam estar dos dies i mig, i et quedes curt, no ho veus tot ni corrent. Em sap greu no haver pogut veure-ho tot, la veritat... i ara sí que és molt difícil una quarta visita, a no ser que em toqui un premi i inclogui un viatge i estada gratis! En aquest cas, no hi ha dubte, cap allà hi torno!

PER A TOTS ELS PÚBLICS NO ÉS AIXÒ

Vergonyós i indignant. aquests eren els dos adjectius que em venien al cap quan sortia del cinema de veure Cars 3.
Pel·lícula de dibuixos animats, per a tots els públics... una família pot pensar que els seus fills poden anar a veure-la. I sí, segurament la poden veure... però a la sala d'estar de casa. El problema no és la pel·lícula en aquest cas. Altres vegades podem atacar cinemes que colen pel·lícules que no són aptes, per a tothom, i els nens entren confiats i surten per potes.
Altres vegades passa com la tristament famosa "La fiesta de las salchichas". Els pares veuen dibuixos i automàticament la cataloguen com a infantil. I aquella és una pel·lícula amb un contingut sexual extremadament alt, no és per nens! Però hi ha pares que no pensen massa, la veritat...
La introducció dels nens als cinemes ha de ser molt gradual i ben pensada. Els nens menors de 5 anys, la majoria, és clar, sempre hi ha excepcions, no poden aguantar una hora i mitja o més en un cinema sense moure's massa, parlar, sortir, etc. No és el seu lloc. A mesura que es fan grans, van aprenent a fer-ho i a entendre unes normes socials de convivència. I si el teu pobre fillet de 3 anys no veu Cars 3 aquest estiu, no passa res, de veritat. No tindrà cap trauma. Ja veurà Cars 4 d'aquí un parell d'anys.
Quina merda de mania de fer que els nens visquin les coses abans del què els toca per edat. Redimonis!
En el cas que ens ocupa de la pel·lícula de cars 3 d'aquest dimecres, teníem nens parlant i fins i tot cridant durant tot el què va durar. Fins i tot, en alguns moments era impossible seguir el diàleg. Ah, i no penseu que aquestes veus anaven acompanyades d'un xxxxt dels seus pares, no... És que el més normal és que parlin, no que estiguin allí! Nens i nenes asseguts al passadís jugant, movent-se, fent la croqueta... És que el més normal és que no estiguin quiets, no pas que estiguin allí! Nens i nenes aixecant-se contínuament per anar al lavabo. És que el més normal és que la pel·li els importi quatre pepinos i vulguin marxar, no pas que estiguin allí!
Parlo de nens de 2, 3, 4 anys... potser algun de 5. Però què fan nens d'aquelles edats en un cinema amb una sessió de pel·lícula de gairebé dues hores? Apta per a tots els públics... la pel·li sí, anar al cinema no.

CARS 3

El tercer lliurament de la saga disneypixeriana de Cars torna als orígens. Amb la primera pel·lícula, ens descobrien un món on els cotxes eren humanitzats i protagonitzaven unes curses a molta velocitat. Com moltes de les darreres pel·lícules d'aquests estudis, millora a mesura que la reveus. El missatge que transmet Cars en el fons és molt potent, però cal fer-ne un visionat reflexiu o si no caus en les tonteries habituals. Cars 2 va ser un gir de 180 graus. Aprofitant dos dels protagonistes, els converteixen en una mena de James Bond en mig d'una pel·lícula d'intriga i espionatge, amb alguna cursa de tant en tant. Divertimento però sense missatge.

Per això diem que Cars 3 torna als orígens. Reapareixen les curses com a element central, els entrenaments per guanyar, i el missatge final. Segurament caldria un visionat més tranquil que no pas una sala plena de nens menors de 4 anys xisclant (en parlarem aviat). Desapareix el company Mate, el que teòricament li donava el toc còmic (tot i que va apareixent de tant en tant), i es reprodueix, com a la primera part, la relació entrenador-corredor, tot i que al final s'inverteixen els papers, donant lloc al missatge que comentàvem. Per una banda, el saber dir prou quan ja ha passat el teu temps, per l'altra la consecució del teu somni, lluitant contra tots els prejudicis. La companya del protagonista és un cotxe "Hispà", la Cruz Ramírez. Disney i Pixar estan explotant d'una manera gairebé exagerada el món hispà (Sofia, Avalor, Cruz, Coco properament), no sé si per guanyar públic, o per tocar els nassos al president dels USA, tot i que segurament el guió ja existia abans de que entrés a la Casa Blanca aquest pallasso perillós.

En definitiva ha estat bé, un pèl massa llarga, en alguns moments repetitiva, però bé en termes generals. Té els seus moments divertits, ben pensats, però ja està, poca cosa més. Fins que... algun dia la torni a veure amb més tranquil·litat i comenci a veure-hi les traces d'excel·lència com em va passar amb Inside out.

NIT DE MUSICALS

Aquest estiu la part musical ha estat protagonitzada per la "nit de musicals" del Festival GREC de Barcelona. És un espectacle que reuneix durant més de dues hores alguns dels musicals més famosos, i alguns altres que ho estan intentant. Els intèrprets, una barreja molt interessant. Han reunit el passat (encara en actiu), el present, el present més nou i el futur del món del teatre musical. Així doncs, teníem des dels alumnes d'algunes de les escoles de teatre (Memory, Lazzigags, Coco Comín...), als joves que n'acaben de sortir; així com també alguns dels actors actuals amb els què ja porten anys donant tombs pels escenaris (Carme Sansa, Mingo Ràfols, Roser Batalla, Mone, Nina...). Interessant mostrar-los tots junt donant a entendre tant el "què bons qque som" com "el què bons que serem", sempre que hi hagi esforç de les administracions i públic que pagui entrades (això també cal). No em vull oblidar, perdó, de l'orquestra, formada per a l'ocasió amb molt talent jove. Curiós veure com l'Oh happy day hi apareix (el Daniel Anglès m'era el director de l'espectacle) a través de les Sound Six, Obmud... que estaven per allà cantant amb algun dels cors.

El millor, sentir algunes de les cançons més emblemàtiques dels musicals, gaudir amb algunes de les veus, i picar de mans i peus en els números més rítmics. Per mi, El fantasma de l'òpera, Jesuschrist Superstar, Changing my major del musical Fun home (vaig veure una nova Eponine), la part Disney (amb un esment especial a Carlos Latre, que va fer una barreja increïble de cançons diferents), Oliver i Annie (quan apareixen els nens de les escoles musicals), la Cançó d'Idris de Mar i cel, All that Jazz de Chicago, On my own de Les miserables, You can't stop the beat de Hairspray, Let it shine (número final) de Hair i un descobriment (per mi) de cançó i solista: Defying gravity de Wicked. Llàstima que aquesta cançó va ser la penúltima, i dins del cansament (veure coses negatives) va ser un raig gairebé diví.

Entre les coses negatives, la durada. Van ser dues hores i mitja, i la veritat és que potser sobra mitja hora, es va fer una mica llarg, sobretot si tenim en compte la segona cosa negativa que era la combinació de cançons. Hi havia poques cançons marxoses i mooooooltes més lentes, per gaudir dels solistes, però clar, si volem festa, faltava ritme. Per cert, al programa n'hi havia dues d'aquestes, Jellicle Cats i Revolting children (quin parell!) que no es van fer, quin greu! I sense voler semblar talibà de la llengua, que algunes cançons es fessin en castellà, aix... lleig. Sí, allò de que la música no té fronteres, blablabla... però ara no estem per romanços. O en V.O., o en català. A més algunes, com Frozen, tenen la traducció ben feta i cantada també per la Gisela!

Tot i això, si l'any que ve es torna a fer, mirarem de tornar-hi, i a primera fila!