45.000

45.000 és el número que la policia belga dóna com a participants a la manifestació independentista del passat dijous a Brusel·les. Els que estàvem allà sabem que érem més. No massa més, però sí que segurament entre 60.000 i 70.000 catalans i catalanes (i alguns amics del país) ens vam trobar a la capital belga per demanar el respecte per Catalunya, el desig de ser respectats i escoltats per la Unió europea, i el clam a favor de l'alliberament dels 4 presos polítics que encara són a les presons espanyoles.
La manifestació va ser molt especial, era diferent de les altres. El fet de ser en un altre país mostrant la nostra dignitat, el llarg viatge que havíem fet molts, i saber que ens acompanyaven els integrants del govern exiliats, feien d'aquesta concentració un moment diferent dels altres. A mesura que ens acostàvem al punt de trobada, veure desenes i desenes d'autocars fent cua per aparcar, més tots els que ja ho estaven, era impressionant. Trobar catalans de groc per tot arreu anant cap al mateix lloc, amb la il·lusió de les primeres manis, omplia el carregador de nou, en uns moments en què a molta gent els comença a baixar el nivell d'esperança.

Després, va arribar el retrobament amb gent que feia temps que no veia, i amb qui havíem quedat per ajudar a dur pancartes. El nostre slògan, clar i català, encara que estigués en anglès, francès i alemany: "Insulten els nostres mestres. A les escoles catalanes eduquem, no adoctrinem. Llibertat!". Un dels dos problemes fou que érem pocs per tantes pancartes, i es va fer una mica pesat dur-la, sobretot quan lluitaves contra un vent infernal que gairebé aconseguia trencar-la. L'altre problema va ser el cul de sac en què ens vam ficar nosaltres i la meitat de manifestants, agafant un camí equivocat. La dificultat per tornar enrere i fer de nou el camí fou suficient per cansar el doble a tots plegats, i impedint arribar fins el final del recorregut, ja que es van fer les tantes.
La manifestació en sí, curiosa. Els crits ressonaven de tant en tant. Era més impactant la imatge que el so. Els dos problemes, sumats al fred, la pluja i al fet que hi havia pocs belgues per aquella zona la van desvirtuar força. Però la imatge de la gentada era el més important d'aquest dia. I més cridaner era quan fora de la manifestació, els catalans omplíem la ciutat amb els nostres colors i càntics. allà sí que ens vam fer notar... Diguem que la mani va servir per a cridar l'atenció de la premsa mundial (aconseguit), i fer el turista va servir per crida l'atenció dels belgues (objectiu també assolit).
Interessant el moment de sortir de la manifestació. La policia no deixava que sortissis del recorregut oficial, a no ser que amaguessis les estelades. Així que ens les vam guardar a la butxaca, i un cop passat el control, ens les tornàvem a posar, tan sols a un metre dels mateixos policies que te les feien treure. El protocol portat a l'exigència més absoluta, però la permissivitat perquè s'adonaven que érem més inofensius que un pèsol a sota de cent matalassos.
Vam passar per sota d'un balcó amb unes banderes espanyoles amb tot de gent que cridava i cantava al so de les cançons del Manolo Escobar. La gent els retornava la salutació amb més sentiment de llàstima que no pas d'odi com segueixen mentint a la premsa espanyola. Més tard vam saber que al costat d'aquell balcó hi havia les càmeres d'Antena 3 disposades a filmar el conflicte. I clar, es van quedar amb un pam de nas. Total, se l'inventaran igual.
Haurà servit d'alguna cosa? almenys a seguir fent-nos visibles, a què hi hagi gent que s'adoni que seguim estant allà, que no ens rendim, i que donarem a parlar. altres persones ens hauran descobert, i segur que alguns es comencen a fer preguntes. Els mandataris europeus? No, aquests seguiran igual. Fins que ho aconseguim, que ens obriran les portes perquè així ho han fet sempre.

#ROADTOBRUSELS

Demà a aquesta hora ja haurem sortit en autocar cap a la capital de Bèlgica, Brusel·les. S'espera que hi hagi fins a 50.000 persones en la manifestació independentista més gran que hi ha hagut fora del país. Encara que hagin alliberat 6 consellers, no podem oblidar que:
- en tenim dos més, juntament amb en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart encara tancats
- el president i 3 consellers més vivint exiliats a Brusel·les i pendents de ser extradits
- l'1 d'octubre vam votar independència i la repressió policial de l'estat espanyol va ser violenta i malvada.
Per aquests motius i molts més que es poden consultar en aquest mateix bloc en altres entrades, marxem cap a la capital de la Unió Europea, on teòricament es vetlla pels drets de tots els europeus, i que malauradament, ja hem vist que no és res més que una altra farsa, un altre negoci per a determinats polítics que l'únic que volen és cobrar i viure la vida. Llàstima perquè segur que n'hi ha d'honrats que realment creuen en la democràcia i la justícia. Aquí a Catalunya, fa temps que no creiem en les seves paraules.
Tot i això, hi anem amb el cap ben alt, el puny tancat i ben abrigats per fer-nos més i més visibles al món, perquè sàpiguen que no ens rendim, i que seguim compromesos amb el nostre desig de llibertat. Ja no hi ha temps per cassolades que no porten enlloc. fan falta accions més directes, més clares i com sempre, nombroses i pacífiques. Només així ho aconseguirem. Bé, així i guanyat de nou les eleccions imposades del 21 de desembre. res pot fer.nos més por que no ser majoria al Parlament després d'aquelles eleccions. Allò sí que seria un desastre. El més gran de tots els viscuts aquests anys.
Però anem pas a pas. Propera parada, Brusel·les. Wake up, Europe!

LA FADA NEGRA

Vet aquí un llibre que ja fa força mesos que tenia entre les mans. Fins i tot me'l vaig endur per les vacances d'estiu i vaig llegir la primera pàgina. Però misteris inexplicables, el vaig deixar de seguida. No em va venir de gust, i d'ençà que tenia la sensació de què no m'agradaria i m'avorriria.
Evidentment, arribà el dia que el vaig començar seriosament i val a dir que amb les baixes expectatives que hi tenia dipositades en ell, encara se n'ha sortit prou dignament i ha acabat sent una bona lectura. No arriba al "top five" de l'any, però tampoc serà dels últims.
Aquesta novel·la d'en Xavier Theros ens trasllada a la Barcelona revolucionària dels temps del general Prim, cap al 1843. Hi trobem un capità de policia amb un passat polèmic que s'enfronta a un assassí de criatures a qui deixa sense sang. Mentre intenta esbrinar la solució d'aquests crims, totes les trifulques i batalles de l'època.
Com a coses bones té que la lectura es fa àgil, que la intriga per descobrir qui mata els nens i nenes es manté durant tota la novel·la, i també que he après una mica més d'història del país, en una etapa que no és tan llunyana però és de les que no tenen tanta rellevància en la nostra cultura històrica (se'n coneixen millor altres esdeveniments).
Com a cosa negativa, que la proporció entre les dues trames és gairebé idèntica, i no queda molt clar quina és la principal, ja que els fets de la revolució passen per sobre dels crims, però són justament aquests qui et fan seguir llegint. Potser la intenció ja és aquesta, la de donar importància a les dues temàtiques, però a l'hora de llegir, potser una queda per sota de l'altra. I al ser la històrica la que queda per sobre, el desconeixement dels fets fan que et perdis una mica entre personatges, dates i cap a on van els trets (mai més ben dit).
Segurament, un dels punts que fa que potser no acabés d'entrar en la novel·la, és la nul·la identificació amb el personatge principal (ni amb cap altre). Per poder sentir-te protagonista i ficar-te dins la trama, has d'empatitzar amb algun personatge, fer-te'l teu i empatitzar. Però clar, en aquest cas, el protagonista té unes actituds i maneres de fer tan poc encertades en alguns moments, que no me'l sento propi, i aquestes nimietats són les que diferencien un llibre que m'atrapa d'un altre que no.
Així doncs, la podem considerar una bona novel·la, amb molts aspectes positius, però que tampoc ha arribat a un clímax lector. Tot i així, recomanable.

PEL·LÍCULES A LA PLANXA (2)

Durant les darreres setmanes, entre planxa i planxa anava veient pel·lícules d'aquelles que se'n diuen "blockbuster" i que enlloc de veure-les al cinema, les veig tranquil·lament a casa. ja està bé, perquè de fet, un cop vistes, afirmo categòricament que quina sort de no gastar-me deu euros per veure-les en pantalla gran. Ni la més bona de les quatre s'ho mereix... Enlloc de dedicar una entrada del bloc a cada una d'elles, en faig una conjunta, i les comentarem de malament a bé.

Sap greu perquè és una pel·lícula del meu estil, una barreja de ciència ficció amb catàstrofe, però la veritat és que Sunshine, tot i començar bé i prometre molt, s'acaba perdent en el seu propi guió. El sol s'està apagant, i una uns astronautes tenen la missió de fer-lo funcionar de nou. Va fent, la trama va bé, però hi ha un moment que s'emboliquen una mica i acaben fent un pimpampum que no saps ben bé per on han anat els trets.


Després de les diverses pel·lícules sobre la mòmia que va fer en Brendan Fraser (molt bona la primera, però com és habitual, els altres no massa), semblava que aquest tema quedaria aparcat. Però l'afany de guanyar diners d'en Tom Cruise és il·limitada, i volia fer una versió a la seva mida. El final encara es pot salvar. Pel·lícula distreta, a lluïment de l'estrella, amb bones escenes, però la sensació de seguir veient més del mateix no te la treu en cap moment. hi ha personatges molt vistos, com aquest de la mòmia, que per oferir alguna cosa nova s'ha de repensar molt i molt.

Una altra saga que sembla que no s'acabi mai, la dels Pirates del Carib. Com dèiem amb la Mòmia, després d'una primera part molt encertada a nivell de gairebé tot, trama, personatges, acció... les parts successives han anat desgastant-la. En aquest cas, estem davant de la cinquena pel·lícula. Té la intenció de recuperar l'esperit de la primera, i encara podríem dir que se'n surt força. Sense tenir el punch de l'emoció primerenca, l'estona de distracció està assegurada.



I finalment, Life. Sense ser res de l'altra món, i presentant una trama que recorda moooolt a Alien, aquesta pel·lícula aconsegueix en molts moments mantenir la tensió de l'espectador i passar una estona ben distret amb les desventures d'un grupet d'astronautes que descobreixen un microbi alienígena que de mica en mica es va fent més gran i més famolenc. Dit així, sembla una pel·lícula més de terror a l'espai. I sí, ho és, però està ben feta i tot i que el seu final me'l vaig imaginar i encertar, no deixa de ser un final inesperat, ben trobat i sorprenent. Visca els finals que no t'esperes!!!