DUMBO

Primera de les moltes versions amb personatges reals dels grans clàssics de Disney. Bé, primera d'aquest any 2019... perquè abans ja havien arribat La bella i la bèstia, El llibre de la selva, i fa molts anys, 101 dàlmates. Però ara sembla que els magnats de Disney han trobat el filó, i després de les primeres proves, aquest any ens regalaran tres versions. Dumbo, que és la primera que ens ha arribat, i d'aquí molt poquet, El rei lleó i Aladdin. A més, just abans de la pel·lícula, justament han passat els tràilers d'aquestes dues que venen darrere. I a simple vista, la més interessant és sense cap mena de dubte, Dumbo.
Per què? Doncs perquè les altres són còpies exactes amb personatges reals, amb alguna variació, però són fidels a la història original i a les cançons. En canvi, l'elefant volador l'han posat a les mans del gran Tim Burton, que ha fugit de la trama original, i ha posta en primer pla els humans de la història, això ha provocat un guió diferent al primer, amb el rerefons de la vida de Dumbo, la separació de la seva mare i els seus espectacles al circ. Però a partir d'aquí, han creat una nova trama on apareixen personatges que donen sentit a tot el què estem veient: el pare i els dos fills, el director del circ, el magnat de les atraccions i la trapezista que passa d'un rol a un altre al llarg de la pel·lícula.
Un cop vista, podem dir que està bé. No és cap meravella (per comparar amb alguna cosa vista darrerament, Mary Poppins returns guanya a Dumbo), però vist el què hem vist en aquesta any, és de lo milloret. Sense ser doncs, espectacular, té un sentit i es pot seguir sense entrebancs ni coses rares (recordo que el director és Tim Burton). Hi ha en alguns moments, picades d'ullet a la versió clàssica, com quan un personatge deixa anar una frase que és la lletra d'una de les cançons de la peli antiga, que reprodueixo a continuació en la seva versió sud-americana: "Pero nunca vi ni espero ver, a un elefante volar..." Per exemple, se supleix el moment en què Dumbo s'emborratxa (a l'antiga, sí!), amb un espectacle de circ amb bombolles gegants de sabó que volen imitar aquella escena. Malauradament, l'altre escena enginyosa, no la recordo, cosa que també diu que no se m'ha quedat gravat del tot. Però en definitiva, bé, i no he llençat els diners.

COMENÇA EL FINAL

Exacte com un rellotge suís. Tres mesos clavats després de l'entrada de GOT is coming, on anunciava
que quedaven tres mesos per a l'estrena de la darrera temporada de Joc de trons, es va estrenar el primer capítol: Winterfell.
Feia tres mesos que ho vaig anunciar i un mes de la marató de les set temporades anteriors. Per sort, no m'ha calgut revisar la darrera temporada un altre cop, tenia encara molt fresc el què havia passat. Així, avui, a través, un cop més de la web de subtítols, sèries en català, m'he assegut disposat a gaudir del final de la sèrie que ha capgirat aquest món televisiu, tant si agrada com no.
Els primers vint minuts he notat com la tensió m'anava resseguint, i l'emoció de més retrobaments m'inundava de joia... quina cursilada, mare de déu... Però és veritat. Seguint la línia dels darrers episodis, encara hi havia personatges que no els teníem junts al mateix pla des del segon capítol de la primera temporada. Quin mèrit que continuïn vius! En aquest episodi, s'han dit coses, però no hi ha cap escena diguem-ne definitiva. Molta gestió, molts acords, però encara res en ferm que no sigui la proximitat d'un desastre, amanida amb l'embolic d'hereus al tro que es van succeint. Caldrà esperar a la setmana que ve a veure com evoluciona. Però clar, ara ho han de tancar tot en un episodi menys, i només en queden cinc! Com s'ho faran? Una de les coses que he anat fent és intentant imaginar quins personatges dels que anaven sortint arribarien al final. Estic pensant de fer-me una porra personal, a veure quants encerto. Segur que ens depararan moltes sorpreses, i segur que moriran personatges que no vull que morin, però aquest és el joc de trons al què estem jugant des del primer dia. Per ara, ja tenim el primer passat, i tots estan al seu lloc, preparats per l'esdevenir. Nervis fins al final!

QUAN EL PENÚLTIM ÉS L'ÚLTIM

Finalitzada la novena temporada de The Walking dead. Com ja és costum, la van dividir en dues parts, i ara l'hem tancat definitivament amb el 16è episodi. Ha estat una temporada de canvis, ja que el líder havia "mort" en els primers episodis d'aquesta temporada, i s'iniciaven unes noves trames uns anys després d'aquest fet. A Temporada amb dos finals ja fèiem referència a que potser ens mancava una mica d'informació de què havia passat durant aquest temps. Algunes respostes les hem tingut en aquesta segona tongada d'episodis. Però encara queda el dubte de què ha passat amb la Maggie, però tal com va acabar el darrer episodi, ho sabrem quan arribi la nova temporada.
Després d'unes temporades molt repetitives, aquestes, amb gent nova, dolents nous, etc, ha estat una mica més distreta que aquelles, que havien perdut ja una mica de sorpresa narrativa i era cada dia una mica del mateix. Aquesta vegada han introduït variants que han donat una mica més de vida a la sèrie. Com sempre, hi ha capítols més bons que d'altres, capítols més distrets que altres, però en general, ha estat força bé, excepte una cosa, el capítol 15.
Aquest episodi, el 15è, i per tant el penúltim, va ser el millor des de feia moltes temporades. Van utilitzar la intriga, el misteri i el nerviosisme de manera brillant. I el final, és sorprenent, no te l'esperes i et deixa força corprès. De fet. Quan es va acabar, vaig tirar enrere per tornar a veure'l. Feia molt temps que no veia un capítol de res que em sobtava tant (sense comptar Game of thrones, és clar, que allà és cada capítol). Però realment va estar molt bé el gir de la situació. Era tan espectacular, que podria haver estat el final de la temporada. Però no. El darrer capítol també arrenca unes setmanes més tard del final del número 15, i està bé, perquè aporta coses noves, però podria haver estat perfectament el primer capítol de la desena temporada. Bé, els guionistes tindran els seus motius per haver-ho fet així. Però deixem-ho en un notable alt en general, i un excel·lent pel penúltim capítol, que podria haver esta l´últim.

CAFÈ A VINT CÈNTIMS

Aquest any he anat alguns dies a fer un talladet en un bar del carrer Gran de Gràcia. Un cop me l'he
pres i em disposo a marxar, pago l'1'20€ que em costa. Fins aquí tot normal. En alguns bars et cobren 1'10€, en d'altres 1,30€... Podríem dir que entre aquests imports es troba en la gran majoria de bars de la ciutat, sense anar a Rambla, rambles i companyia.
Tot quedaria en no res si no fos perquè no fa massa, amb la classe vam fer una sortida al parc de trànsit de la Guàrdia Urbana. En un moment donat, acompanyo a alguns nens al lavabo, en un espai habilitat per la policia municipal. Mentre espero a la porta, veig una màquina de cafè, xocolata i altres begudes i/o llaminadures dolces. Com que fa fred, penso: "Ai, que bé m'aniria un cafè calentet ara mateix." Però com que estic de servei, no ho faig.
Però és que de cop, em quedo glaçat. Per i no tenia prou fred, doncs patapam! Ho miro i ho torno a mirar. No pot ser. Em frego els ulls. És veritat. Els preus que posa la màquina. Cafè, 20 cèntims. I així tots els altres productes. A veure, aquests funcionaris (i altres que no sabem) prenen un cafè (per dolent que sigui) per només 20 cèntims? El què a mi em costa un sol tallat, als guàrdies urbans i resta de pobres funcionaris, se'n prenen els de tota la setmana!
A veure, no estic dient que els pugin els preus perquè bé no s'ho mereixen (o sí, què collons!). No estic dient que els preus que ens cobren als ciutadans són una estafa (o sí, colla de lladres!). La qüestió és que tenim un agravi comparatiu d'un tamany com el de l'iceberg que va acabar amb el Titanic. Què dic? Com el del meteorit que acabà amb els dinosaures. O potser directament tan gran com qualsevol lluna de Júpiter. Res, que és indignant aquests privilegis que tenen alguns funcionaris i que a sobre es queixen! Que és indignant els preus que ens fan pagar per qualsevol fotesa, prenent-nos el pèl d'una manera descarada i delictiva. Però tos els estan emparats per la legalitat. Aquesta legalitat que fan els mateixos polítics que ara que vénen campanyes electorals sortiran a fer-se amics de tothom amb les seves mentides. Què voleu que us digui? A mi tot això em fa més fàstic i em provoca tal indignació que esborra qualsevol indici d'empatia amb aquests col·lectius que depenen dels ajuntaments. Que paguin com tothom!