PER FI JUGUEN COM EL FEMENÍ

I quan ningú no donava un duro per aquest equip, després de la derrota humiliant contra el Bayern, de mocions de censura, del cas Messi, de treure's de sobre en Suárez i uns quants més, de no fer fitxatges engrescadors... quan ens pensàvem que aquesta temporada seria un calvari, va ien dos partits han girat la truita d'una manera bestial, i els culés, coneguts arreu del món per la seva rapidíssima manera de canviar d'opinió, ara estem il·lusionats, engrescats, i al·lucinats amb el joc del Barça.

A veure, no han descobert pas la sopa d'all, no fan res que no haguessin fet abans, però clar, després d'uns quants anys de sí, guanyar algun títol però avorrir-nos de manera descarada, ara resulta que tornen a pressionar. Durant aquest temps, en aquest mateix blog he comentat la gran diferència entre els primers equips de futbol, el femení i el masculí. Les noies, superiores a tots les seves rivals espanyoles, quan guanyaven un partit per 3 a 0, anaven a fer el quart. I quan el tenien, pressionaven per fer el cinquè. I així cada partit, fins que l'àrbitra pitava el final. La seva ambició i les seves ganes les han portat a ser ara mateix el tercer millor equip d'Europa, posant contra les cordes al totpoderós Wolfsburg fa poc més d'un mes.

En canvi els nois, a la que guanyaven per 1 a 0, ja dormien el partit i al públic. I al final, desitjant que l'àrbitre xiulés el final, per tal que no ens empatessin i per poder anar a dormir. Aquesta apatia la vam pagar ben cara la temporada passada, i així va anar l'estiu, no cal dir massa cosa més. Per això, quan semblava que tot aquest ball de bastons ens portaria a una nova temporada anodina, li claven un 4 a 0 al reforçat Vila-real i un 0-3 a Vigo on fa anys que no guanyàvem. I a sobre, jugant força bé, pressionant com feia temps que no vèiem, o com deia, tal i com les noies els han ensenyat. Una de les principals crítiques és que seguim jugant amb la defensa del 2 a 8. Però aquest cop, hem deixat els dos partits a 0. I amb Neto a la porteria. Veurem si això ha estat flor d'un dia (o de dos), o realment, Koeman ha sabut reconduir la situació i els jugadors per fi demostraran el què són de veritat, i no veurem aquells titelles desgarbats dels útlims anys. Això s´, Bartomeu al carrer com sigui.

I ja què parlàvem també de l'equip femení, avui ha començat la seva lliga contra el Tacón. Bé, el què ara es fa dir Real Madrid per voluntat de Florentino. I tot i que se'ls veu maneres, i gràcies a la seva portera i que la Jakobson ha sortit al minut 70, hem guanyat 0 a 4. Pim pam. I això que no han vingut reforços, mentre han marxat algunes de la Masia... Veurem si amb això n'hi ha prou per tornar a guanyar lliga i plantar-se de nou a les portes de la Champions.

I L'ESCOLA VA COMENÇAR

Tres setmanes han passat ja des de l'inici de les classes. En aquestes tres setmanes hem vist com entrem en hores separades i per portes diferents. Com anem per passadissos i escales diverses. Hem comprovat les poques vegades que et creues amb algun grup quan et mous a les entrades, sortides i estones de pati i menjador. Hem felicitat als nois i noies per la resignació amb la que van entrant d'un en un, es deixen prendre la temperatura, es posen gel i sobretot, aguanten amb la mascareta posada tantes hores seguides. Crec que el tema mascareta és el més complicat de tots: per la incomoditat, per les orelles, pels mestres el fet de parlar més del compte, i pels alumnes, a molts els dificulta l'expressió i pobres, els has de demanar dues, tres o quatre vegades que repeteixin el què han dit.

A nivell general, hi ha hagut classes confinades, casos, però ara per ara, no s'ha notat massa a nivell català que la situació hagi empitjorar. Alguns experts diuen que hem d'esperar al mes sencer que s'hagi reobert per veure si ha afectat de debò o no. Però què voleu que us digui, sembla poc destacat.

Ara bé, nosaltres en aquestes setmanes ja hem tingut cosetes. Nens que han hagut de marxar amb febre, alumnes confinats per positius de fora l'escola (àmbit familiar o d'activitat extraescolar)... però el moment més crític va ser quan semblava que tota una classe calia confinar-se per un positiu. En poques hores es va reorganitzar tota una setmana per tal que els nens i nenes poguessin seguir l'escola des de casa. A més calia fer llista de tot el què s'havien d'endur, ordinadors inclosos. Tot un muntatge. I a més, calia saber si els germans d'aquests alumnes també quedava el dubte de si calia confinar-se. Al final, no hi va haver confinament. I van quedar al descobert la diversitat d'opinions que hi ha entre els sanitaris. Eren responsables diferents qui deien indicacions contràries entre elles. A una hora els germans no odien anar a escola, després un altre deia que sí. I així fins a cinc canvis d'opinió. El mateix amb el tema de l'aula. Dues persones, dues opinions diferents. Un desgavell. Seria bo i lògic que el criteri a seguir el tinguessin ben clar. No pot ser que segons amb qui parlis te'n vagis a casa o no, amb tot el què comporta a nivell organitzatiu, no només de l'escola, sinó de les 25 famílies corresponents. Això no val. Que tinguin un criteri clar i que tots els CAP's els segueixin com és. Si d'aquí unes setmanes es veu que s'ha de canviar, es fa, no passa res. El què no pot ser és que ara mateix es facin coses diferents en escoles que estan en les mateixes zones. Això provoca desconfiança. Molta. I en un temps en què tots fem el què podem (o més), desgasta molt.

TRISTA COINCIDÈNCIA

Ha mort en Quino, creador de la Mafalda i de milers d'historietes curtes on amb un humor molt sa, despullava les incoherències i indignitats de les persones que vivim en aquest món. La trist coincidència és que fa justament 5 mesos vaig publicar una entrada sobre ell en aquest blog. Tants anys escrivint tonteries, i en un període de temps relativament curt, n'he d'escriure dos, i el segon és per lamentar la seva mort. És una casualitat ben curiosa.

Mig món lamenta aquesta mort i recorden amb somriures moltes de les seves historietes, algunes d'elles, tot i dibuixades fa trenta o quaranta anys, mantenen tota la seva vigència, demostrant el poc que hem evolucionat coma espècie. No dona massa esperances sobre nosaltres mateixos, la veritat. Seria bo repescar alguna entrevista que li fessin per veure com reaccionava a aquesta evidència tan depriment. 

Els seus llibres i dibuixos em va fer companyia en els meus dies d'aïllament de la pandèmia, aquells 23 dies en què qualsevol distracció era bona, i clar, recuperar aquests llibres va ser tot un encert, que em feien pensar en altres coses que no fossin en la lentitud del temps d'aquells dies. 

Aquest any serà difícil poder utilitzar els ses dibuixos com a exemples i acompanyants en la reunió de pares de l'escola. Serà telemàtica,, i això dificultarà molt podem jugar amb elles per veure la reacció de les famílies. Impossible no és, però l'efecte no seria el mateix ni de bon tros. Veurem com ho farem. Però si no és en aquesta reunió, serà en una altra perquè malauradament, la visió que tenia sobre els dèficits de la nostra societat, mal que ens pesi, poc han canviat, ni canviaran.

TRES ANYS

I torna a ser 1 d'octubre. I seguim on érem. Amb canvis, és clar. Les sentències dels presos, les respostes a les mateixes, els tsunamis, les pancartes, les repressions... Bé, aquestes últimes no són pas cap canvi, segueixen al mateix lloc, amb la injustícia espanyola repartint a tort i adret amb total impunitat contra qualsevol persona que faci olor a independentista, i deixant anar a qualsevol corrupte o neonazi espanyol. Això continua igual.

Aquesta setmana han inhabilitat el president Torra per (diuen ells) desobediència per no retirar la pancarta en període electoral. Tot i les crides a la lluita i perseverar, els nostres polítics no paren de fer passes enrere. Les seves contínues discussions, amb una part dels partits pensant únicament en eleccions per fer... què? Per aconseguir per fi ser presidents d'una autonomia? És això el què volen? És això l'únic que persegueixen? Perquè si el què volen és la independència, es deixarien de tonteries i tirarien pel dret, preparant realment les estructures d'estat que han d'estar preparades des del primer dia. Els altres, de Junts, ja veuen que sols tampoc desobeiran, sense suport de la majoria del Parlament és impossible. I la CUP, no sé si és que han marxat. Res, que com sempre, un desastre, no estan a l'alçada del poble.

I en Torra diu "Empenyeu". Però clar, surts a empènyer i et trobes els mossos donant garrotades i detenint arbitràriament. Després alguns es pregunten perquè no seguim apretant. Doncs perquè per fer-ho hem de ser més. I no, no em refereixo al famós "eixamplar la base" dels nassos d'ERC, sinó al carrer. EL dia de la inhabilitació, érem quatre gats. I quatre gats no poden entrar a la Ciutadella, per una sola porta d'accés d'entrada i sortida, ficant-se en una ratera de manual. Si haguessin estat milers, dons endavant, però cinquanta, no van enlloc. Cal tornar a ser milers. Si no, impossible. Els polítics no es mouran si no ho fem nosaltres. Trist però veritat.

Tres anys de l'1 d'octubre. un dia que serà recordat durant molts anys. Però encara no sabem si acabarà sent oblidat o si finalment es convertirà en el dia 0 del procés. Aquell dia també érem molts al carrer. És evident que els dies que hem guanyat són els dies que nosaltres estàvem on havíem d'estar (diades multitudinàries, 1 d'octubre i respostes a la sentència). Qualsevol cosa que no sigui això, no serà res. hi ha por, molta por. I mentre hi sigui, no s'acabarà de trencar el mur de l'asfíxia espanyola.

Si no ho fem, acabaran amb nosaltres, d'una manera o altra. En temps de pandèmia, deixar-nos sense el president, l'única persona que des del primer dia ha estat treballant per minimitzar els seus efectes (amb les seves errades, segur), té una claríssima intenció de condemnar-nos a que ens torni a pujar l'índex de mortalitat. Ens volen callats, i els és igual si el silenci el fem respirant o havent deixat de respirar.

Seguim doncs. No he defallit abans, ho faré ara... Apa!