dilluns, 4 d’agost del 2025

DE VELLS I CONEGUTS

Vuit mesos després, paga la pena dedicar una estona a una altra de les meves distraccions quotidianes: els jocs. Lluny queden aquells temps de Paraulògic, Wordle, Cuestionados i Royal match. Com comentava a la darrera entrada sobre aquest tema, me n'havia anat cansant de cada un d'ells, i durant tot aquest temps, el joc ha estat monopolitzat pels sudokus. Els faig quan em ve de gust i ja està, no hi ha dedicació diària esclava.

És cert, però, que aquest juliol, degut a les vacances, hi tret el nas a cada un d'ells. Paraulògic, molt puntual: entrar, escriure'n entre 5 i 10 i passi-ho bé. Amb prou feines hi he entrat més de 5 dies. El Cuestionados, va semblar que m'hi reenganxaria, però de seguida aquesta obligatorietat diària m'ha agobiat, i quan he acabat la quarta lligueta, he plegat. D'aquestes lliguetes, dos podis (2n i 3r), amb el mèrit de fer-ho sense ajudes. El Wordle l'estic aguantant. No sé si em cansaré o estic esperant a fallar la paraula i tancar-ho. Estic a ratxa de 20, i dubto que l'aguanti per superar el 138. I ara fa dos dies he obert el Royal Match per jugar-hi aquest agost. Quan comenci cole l'hauré de tancar perquè és molt addictiu.

I per tant, parlem dels sudokus, que després de tants mesos, començo a notar el cansament i he buscat alguna solució. El nivell que estic resolent és el de 5-6. El rècord ha quedat absolutament pulveritzat. No només vaig superar el rècord dels 173 seguits, sinó que en aquests moments vaig pel 329 i sumant. A més, el grau de resolució a la primera (sense numerets d'ajuda, etc) és estratosfèric (ha passat del 62% al 91%). Per això començava anotar aquesta rutina avorrida. De manera que aniré alternant el nivell 5-6 per arribar on sigui, amb els llibrets de nivell 6-7, per posar-me a prova (acabo de començar, en porto deu, però per ara anem bé, massa bé...)

Suposo que serà nadal, canvi d'any quan cometi com està de nou el tema, a veure què he complert de tot això. Qui sap... potser no jugo a res, tampoc ho descarto...

diumenge, 3 d’agost del 2025

PEL·LÍCULES A LA PLANXA (x8)

Aquesta entrada de la sèrie de pel·lícules a la planxa, és un pèl diferent de les anteriors, bàsicament perquè moltes d'ells no s'han començat a veure des d'aquesta perspectiva (fins i tot n'hi ha una de sala gran). Però el fet que cap d'elles tingui opcions de rànquing, similituds entre algunes i altres característiques, fan que aquest capítol tingui un total de set pelis a comentar.

OCEAN'S ELEVEN (i TWELVE i THIRTEEN): són un clàssic de les pel·lícules de lladres i repartiment generós que per determinades circumstàncies no havia vist mai. Finalment, he decidit veure-les en pack i deixar-ho fet. Estaríem dins aquell grup de pelis sobre lladres que cauen simpàtics, que roben a un altre lladre o fan revenges sentimentals (depèn de quina de les tres parts). Des de "El cop" a "Ara em veus", passant per molts altres exemples. Són pel·lícules que distreuen, que tenen els seus moments, però res més. Segurament sense el repartiment que té (Clooney, Pitt, Damon, Roberts...) no hauria tingut ni un 10% de l'èxit. La segon peli, per mi la més fluixa.

THE JURY Nº2: Les pel·lícules d'en Clint Eastwood són art per si soles (les dirigides, les actuades no seria el mateix.) Però aquesta ha passat força desapercebuda, segurament perquè està bé, però no té la força d'altres pelis seves. Un home que li toca fer de jurat popular, se n'adona que acusen la víctima d'un assassinat que ha fet ell involuntàriament (es pensava que havia atropellat un cérvol i resulta que no ho era). Hi ha molt debat moral darrere, està clar, ja que això és el què busca. Per salvar-se, deixarà que condemnin un innocent (tot i que és un paio complicat)? 

TURN ME ON: Pel·lícula que seria de ciència-ficció, però que tracta un tema de manera costumista.  crea una comunitat on viuen persones que opten per prendre's una pastilla que els fa oblidar qui eren i els inhibeix absolutament totes les emocions. Quan na noia decideix no prendre's la pastilla, descobreix plaer, riure, plorar... i vol que els seus amics també ho gaudeixin, sota l'estricte control de l'empresa que ha muntat el "tinglado". Pel·lícula que podria haver anat més lluny, podria haver estat més valenta però es queda a mitges.

TRES AMIGUES: Peli francesa vista al cinema. A la meva edat potser són el tipus de peli que hauria de veure, temàtiques de llibres que hauria de llegir. Però no, síndrome de Peter Pan i ben orgullós, prefereixi la ciència ficció i la fantasia, com ha quedat demostrat gaudint amb "Ales de sang". Comèdia dramàtica que explora les relacions afectives matrimonis fallits, aventures..) de manera amena i graciosa, però que li sobra mitja hora de metratge.

FINAL DESTINY 5: El divertimento més evident d'aquesta llista, Fent zàping una nit hi arribo, i passo l'estona veient aquest concurs de la manera més esquitxadora de morir accidentalment. Lluny queda ja la sorpresa inicial de la què va ser el primer Final destiny.

dissabte, 2 d’agost del 2025

ALES DE SANG

Set-centes quaranta pàgines. Set-centes quaranta pàgines en dues setmanes. Només dues setmanes. Per mol època de vacances que sigui, el ritme de lectura del llibre que ens ocupa ha estat una bestiesa. Aquesta seria ja per si sola, una boníssima carta de presentació, un "amunt les expectatives" per qualsevol. Però encara hi ha més.

Ales de sang és la primera part d'una trilogia de fantasia escrita per la rebeca Yarros (USA), especialista en novel·les d'amor que va decidir canviar de gènere i això l'ha catapultat a l'èxit mundial. Tan bona és aquesta història? A veure... no és qüestió de que sigui bona o no, original o no, etc. Bàsicament és que és una lectura que des de les primeres pàgines es converteix en una addicció, gràcies a un vocabulari i estil de text senzill i a l'abast. No cal pensar o rellegir text per entendre el què està explicant (recordeu La clau Gaudí de fa uns dies?). La història està ben explicada, un món ben detallat i ideat, que beu de diverses influències però que ha sabut agafar d'aquí i d'allà per tal de donar cos i forma al seu món. Els personatges es fan propers des d'un bon començament, tant els més protagonistes com els més secundaris; tenen presència i et fan visualitzar-los perfectament. Un dels punts que més importància al seu èxit se li ha donat, és als dracs. En aquest cas, són un personatge més; no només tenen nom, sinó que participen activament, es comuniquen, interactuen... convertint-se en part essencial de la narració. 

En un món de fantasia, tenim dos regnes enfrontats des de fa segles. En el costat "bo", els nois i noies segueixen diferents camins: escribes, curanderos, infanteria i... genets de drac. Aquí arriba la Violet, filla d'una de les líders de l'exèrcit. Volia ser escriba, però la seva mare l'obliga a seguir el camí de la família. El seu físic és menudet, i només compta amb la intel·ligència per sobreviure a l'escola de genets de drac, on la gran majoria, moren al primer any (són tres anys d'acadèmia). Una de les proves és vincular-se a un drac. Els dracs escullen el seu genet (no al revés), i si no agrades, acabes rostit. En aquesta primera part, seguim la Violet en primera persona, les seves pors, les seves debilitats i fortaleses, amics i enemics, lluites i entrenaments... Tot un seguit de situacions que provoquen aquest desig continuat de començar un nou capítol en el mateix moment que acabes l'anterior.

Veus detalls de moltes obres: de mons de fantasia en coneixem molts, amb les seves tribus i races d'éssers fantàstics; una escola de màgia on cada llibre és un any escolar, on a part de les classes, es viuen aventures extres. Us sona? Doncs aquí també tenim una acadèmia amb les seves classes, el primer llibre és el primer curs (quasi sencer), però clar, l'objectiu dels dos centres és diferent, en aquest et preparen per la guerra i durant el curs, si no te'n surts, mors; dracs, ja coneguts en altres novel·les; genets foscos amb poders. Realment, tenim detalls de totes les sagues (Potter, Jocs de la fam, Anells, Eragon, etc.) Però no és res dolent. Són detalls que es reconeixen però en cap cas és una còpia barata.

L'única cosa que xoca més i la fa diferent també de totes aquestes, és que donada l'especialitat de l'autora, la part romàntica esdevé també un dels motors de la història. En gairebé tots els capítols es fa referència a l'amor o al sexe, fins que arriben dos capítols que podrien catalogar-se directament de pornogràfics. Diguem que no és una novel·la per a tots els públics. Cal dir que abans de començar hi ha un avís i tot. També cal explicar que, per molt que busquis similituds, clar, els protagonistes no són adolescents, sinó que tots tenen de 20 anys en amunt. Diguem que no acaben de néixer.

Amb moltes ganes de llegir la segona part, però ho deixarem per més endavant. Ara toca canvi de terç. El llistó, però, ha quedat molt amunt.

divendres, 1 d’agost del 2025

LA PALMA

Ha tornat a passar. Quan fa uns mesos va tenir lloc l'apagada momentània de la xarxa elèctrica (i d'internet), donava la casualitat que feia poquet havia vist algunes pelis i sèries que en major o menor importància, escenificaven aquest escenari. Doncs al mateix moment en què he estat veient la minisèrie de La Palma(terratrèmol i erupció que provoquen un gran tsunami), té lloc a Rússia el sisè terratrèmol més fort registrat, de 8'8 graus a l'escala de Richter. Per sort, a la vida real, determinades circumstàncies (població i edificis preparats) van evitar una catàstrofe, i motius físics de tot tipus van tenir una importància cabdal per tal que el tsunami fos poc destructiu.

Anem a La Palma. És una minisèrie noruega de 4 capítols que fa ficció catastrofista. Diuen que una erupció podria fer caure bona part de la muntanya al mar, provocant un megatsunami de dimensions apocalíptiques. Sabent que els científics ja han dit que això és gairebé impossible, ens prenem las sèrie com qualsevol altre "divertimento" com pot ser un atac zombi o una invasió alienígena: ficció i prou. Llavors ens trobem una sèrie entretinguda però que passa bé gràcies a que són només 4 capítols. Impossible allargar una trama amb només dos grups protagonistes (la família noruega de vacances i la geòloga en pràctiques que sospita el què pot passar).

La sèrie no defuig els tòpics. Se li ha criticat que es centra només en protagonistes noruecs, obviant la gent autòctona. Doncs clar, la sèrie l'han fet els noruecs... qui seran els protagonistes? s imagineu les merdes de per exemple, Torrente, que els seus creadors ho facin amb personatges russos? Els ecspanyols, com sempre, es pensen que són el centre del món.

A partir d'aquí, una bona distracció, que no es fa pesada, amb escenes prou dignes, però també d'altres que diu "aixxx... aquí s'ha acabat el pressupost". Però bé en línies generals. Jo el què li retrauria més és que sigui massa "happy ending" per la família protagonista. A veure, es moren milers (milions?) de persones, i la família en qüestió, se salven tots? De debò la filla, que rep l'impacte dins d'un avió d'una onada de 30metres, es desperta com si res? Si volen salvar la família, que no li facin viure una situació extrema on el 99% del seu voltant, mor ofegat, cremat o asfixiat. També sorprèn una mica la recreació de l'hospital de La Palma i de la comissaria de policia. Semblen edificis de la Cuba dels anys 50. Desconec si són reals. Si ho són, sense comentaris. I si no ho són... també.