ADDICTIU

Doncs sí, ja deia a la darrera entrada sobre el tema dels jocs, que seria més o menys per Nadal o Any Nou que faríem una ullada a l'estat dels jocs als quals dedico algunes estones. És curiós perquè a mesura que rellegia aquella entrada, veia que el què havia de dir avui era exactament el mateix amb algun retoc puntual, però si fa no fa, estem igual. M'explico.

El joc oficial d'aquests cinc mesos han seguit sent els sudokus. S'han convertit en un company de viatge com a distracció en qualsevol moment del dia, però bàsicament per despertar-me i per anar a dormir. Ara bé, la ratxa que duia amb els sudokus de nivell 5-6 finalment es va trencar. Aquell dia d'agost deia que anava pel 329. La ratxa es va allargar i va arribar als 417 seguits sense error, una bestialitat. Tot i això, vaig tornar a començar i vaig pel 111, lluny del rècord. Per a trencar monotonia, explicava que alternava amb sudokus nivell 6-7. En aquest cas, vaig pel 3r llibret, i ampliant el rècord, que estava en 70. Ara vaig ja pel 78, el vaig superar durant aquestes festes. En aquest nivell, el què baixa molt és el % de resolts a la primera, sense ajuda de numerets petits. Els sudokus seguiran amb mi una temporada més.

La resta de jocs, comentava que els havia deixat per avorriment. Ara bé, aprofitant les vacances, he fet quatre lliguetes del Cuestionados, i constato que l'obligatorietat diària em cansava. Aquest dimarts vaig acabar la quarta lligueta. Tres podis, tots tres en segon lloc i una cinquena posició en el quart. Prou bé, la veritat. Un altre joc, el Wordle, just abans de festes vaig animar-me, però bàsicament perquè el faig a la nit abans d'anar a dormir. Tot i així, no crec que superi el rècord de 138 quan en duc... 20.

Tema apart és el Royal match. Aquest també el vaig recuperar per festes, ja que és tremendament addictiu (d'aquí el títol de l'entrada). És un joc amb el què m'hi puc passar estona llarga, i ja s'ho fan venir bé amb les recompenses per tal que no el deixis. impensable tenir-lo activat durant el curs escolar. Mireu si arriba a enganxar, que fins i tot el vaig desinstal·lar (un altre cop) abans d'acabar l'any! Noel tronaré a obrir fins Setmana Santa o l'estiu, ja ho veurem...

FA 20 ANYS, 2006

El 2006 sembla que trenca aquesta mala ratxa dels anys acabats en sis. Un cop repassat, no és que fos una meravella, sinó que és un any molt lineal, amb dos punts molt importants i que són els essencials d'aquells mesos, però la resta són molt bàsics. Hi ha poques coses negatives (o molt negatives) i tot plegat deixa l'any en què un servidor ja tenia 3ls anys de Crist... i encara anava de colònies.

Podem començar per aquí. De mica en mica tocava anar deixant la meva aportació a Món Jove, però no s'acaba de produir del tot. Per fer una prèvia, aquell estiu ja no m'encarrego de les colònies, sinó que estic a l'equip de campaments amb els de 1r i 2n d'ESO. Al mateix lloc, les mateixes dates, però amb un funcionament apart dels de la majoria. En aquell moment ja era oficial que aquell seria el meu últim estiu de colònies... o no! Però segurament el més important és l'arribada d'un nou monitor que amb la seva energia i positivisme evita que caiguem en la inèrcia i en l'autocomplaença, fundant el grup dels intrèpids que ens va dur a fer una comunitat de monitors de molt bon record encara, i imprescindible per la celebració dels 10 anys de Món Jove dos anys després. Paral·lelament, a la feina no hi havia massa canvis, començant de nou un tercer que seria un dels més estimats, però a nivell intern, comencen a sortir més friccions. 

L'altre fet que marcaria aquell 2006 com una efemèride per recordar, és el marxar de Martínez de la Rosa per instal·lar-nos a Roquetes. L'exili, en vam dir, un exili que llavors no ho sabíem, però que duraria disset anys. No va ser un canvi fàcil, ni un inici fàcil (per l'entorn, pels viatges en metro fins a Canyelles, per la filtració d'aigua...) però amb les seves coses bones i dolentes, va ser la nostra llar durant molt temps i hi vam viure fets importantíssims de la nostra vida.

Apart d'aquests dos fets, la resta de fets, com deia a la introducció, molt planers (un primer taller de gospel que no sabia on em duria, algun ensurt de malalties familiars, 50 anys de casats de mons pares, estiu tranquil)... I el Barça? Ah, ostres, és veritat! El Barça molt bé, vam tornar a guanyar la Champions després de tants anys! Beletti president, Catalunya independent!

Per cert, i els castells? Venia de dos anys de cap de colla... i què va passar? Doncs en general no va ser un any massa bo. Va estar marcat per un concurs pèssim, on va caure absolutament tot, un concurs que encara avui es recorda, però ara amb un somriure anecdòtic, però en aquell moment va ser un drama. Però bé, va servir, per seguir treballant per assolir millors èpoques, és a dir, com sempre.

A Catalunya tenim el tema estatut fent xup xup. Se'n fa el referèndum, el Zapatero diu el seu famós "apoyaré", es proclama i el PP inicia la seva croada anti-Catalunya acara descoberta. A les eleccions, es nomena president a un nou-català, José Montilla.

I no podem oblidar que aquell 2006, Plutó deixa de ser considerat planeta. Don't forget.

NO EM BARRUFA, PERÒ...

Aviat farà dos anys de l'única entrada d'aquest blog, de les gairebé dos mil que hi ha, dedicades exclusivament al gimnàs. En ella, comentava la meva relació d'avorriment i desídia total amb el fet d'anar-hi, combinat amb la necessitat de fer-ho degut a la proximitat de l'Objectiu Montserrat. Em felicitava perquè havia aconseguit anar-hi dos cops en una setmana! Tremendu.

Durant aquella primera meitat de l'any, hi vaig anar amb força regularitat per tal de posar-me més o menys en forma i afrontar amb garanties la gran caminada. Un cop assolida la fita, la meva dedicació va baixar altra vegada en picat, i quan va començar el 2025, em vaig dir a mi mateix que això no podia ser, per molta mandra que em fes, així que em vaig anar anotant els dies que hi anava, el què feia, etc. Per tant, no està malament poder dir que ara mateix porto anant-hi, almenys un cop per setmana, dotze setmanes! I almenys anant-hi dos cops, un total de 10 setmanes seguides!! No està malament, per a algú com jo, que odia anar al gimnàs. Però la necessitat de moure'm i la utòpica idea de fer més excursions, m'obliguen a ser constant. 

Mirant les estadístiques de l'any passat, es noten molt les ratxes. Vaig començar molt bé, a bon ritme, i a finals de març es va trencar, amb un mes seguit ben sec. Un tímid intent de tornar a agafar rutina, però quan a mitjans de maig s'inicia el final de curs, el gimnàs desapareix del tot, enllaçant-ho amb l'inici de vacances, quan amb Montreal també va ser inexistent la meva assistència. La resta de l'estiu hi vaig tornar, però clar, l'inici de curs tanca l'aixeta una altra vegada. Fins que a mitjans d'octubre vaig iniciar la ratxa que dura fins a avui, i que espero allargar-la molt.

He de dir també que almenys em poso algun al·licient per compensar la meva absoluta desídia i desinterès per anar-hi: el fet de superar els reptes que em poso. Així, justament l'any 2025 va acabar amb el rècord dels 5 km, i he començat el 2026 amb el rècord dels 6 km. No sé què em depararà aquest any al voltant d'aquest tema. El meu principal objectiu és el de poder fer excursions amb tranquil·litat i sense patiments físics, i clar, malauradament això passa per pagar un peatge en forma de gimnàs. 

FA 30 ANYS, 1996

Si a l'entrada del 1986 comentava que aquell any no havia sigut cap meravella, en el resum del 1996 que tinc ben amagat, apareix una frase al final que diu: "En general, any pèssim". Ostres... Quines paraules més contundents... De debò va ser tan dolent? Ja portem dos de dos, quines males vibracions ara mateix per a aquest 2026...

Però mirem-ho bé: És l'any que acabo el meu primer curs com a mestre. Cert, va ser un curs difícil, molt difícil, però no va acabar amb mi, i vaig iniciar-ne el segon, amb un grup més tranquil (per tant, un canvi bo). Va ser el segon estiu com a cap de tanda de Pineta, i va anar molt bé, sentint-me molt a gust amb l'enorme responsabilitat que duia, però clar, degut a l'escola, vaig pujar el dia 5 i no el dia 1. aquest fet, que s'hauria de repetir els propers anys significava que no podia seguir a Pineta 1, ni de monitor, ni de cap de tanda. Però Pineta no va ser l'únic que es va acabar. Vaig viure el final de l'esplai del Carme, amb els innombrables problemes i mal rotllos derivats, i que en el fons, bona part venien per la cúpula de l'Escola Pia, que no va creure en les persones que lideraven el projecte de remodelació i futur. Molta feina per no res. El CARAI va trencar motlles amb el seu últim número, un tresor.

El final de l'esplai i de Pineta són motius suficients per convertir el 1996 en un any poc alegre. Però també va viure un fet que marcaria un canvi important. Es tracta de la meva entrada al món casteller. En no existir Gràcia i tenir mitja família a Sants, cap als Borinots em vaig dirigir durant els darrers mesos d'aquell any. Van ser l'inici d'una etapa que encara dura però que ha passat per molts alts i baixos. També trepitjo per primera vegada un gimnàs, un altre tema que belluga entre bo i dolent.

Les tres defuncions a la família, una d'elles molt tràgica, no van ajudar gens a remuntar l'any, un any en què la meva participació al correfoc de les festes de Gràcia (festes que poc temps després serien importants), va acabar amb un petard prop de l'oïda, amb una pèrdua d'audició i acufen que vaig arrossegar mooooolt de temps. però això no es tot. Se m'acaben les pròrrogues i em convoquen a files pel servei militar. En contra de l'opinió parental, inicio els papers per declarar-me objector de consciència abans que sigui massa tard.

Renoi, doncs sí que en general no estaria el 1996 en el top 25 de la meva vida, no...  És que ni el Barça va ajudar (l'últim del Cruyff, sense títols, mal rotllo...). A més, és l'any que puja al poder l'Aznar, mare de déu... Entremig de tot això, apareix una sèrie de tv que sí que representaria un alè d'aire fresc: The X-files, amés de pelis com Matilda, mars attacks, Independence Day. Són distretes però no són cap meravella, com el 1996.