PLANXADES (x10)

La nova tongada de pel·lícules a la planxa comença el 3 de novembre, i no s'ha publicat fins que he vist tantes com el seu títol indica, en aquest cas, deu. 

Ara bé, després de com va anar el rànquing de pelis del 2025, la secció de pel·lícules a la planxa es reestructurarà per no haver de parlar de totes les pelis que veig, perquè tampoc paga la pena i desvirtua molt les entrades de cinema. Només se'n faran quan realment valgui la pena parlar d'aquell film.

En aquesta entrada, el què faré en aquest cas, és posar les més interessants i que podrien haver optat a entrada única, al principi de la llista.

THE VIRGIN SUICIDES: Fa molts anys, quan la van estrenar, la vaig anar a veure en pantalla gran. Vaig sortir una mica sense saber què havia vist, ja que era una de les primeres pelis així diguem-ne alternatives que veia. La primera incursió de la Sofia Coppola en la direcció la dedicava a posar imatges a un llibre que explica la història de cinc germanes adolescents que acaben suïcidant-se. Seria interessant fer-ne una revisió actualitzada per tal de set sotmesa a debat als instituts. Li poso bona nota.

UNDERWATER: Pel·lícula que m'ha sorprès gratament. Em pensava que veuria una típica d'aventures submarines però sense aportar res, i al final, acaba sent la típica peli d'aventures submarines, però amb un punt extra d'interès pel ritme i situacions que va plantejant. Tot i que el final, el bitxo és poc creïble, per la forma però també perquè no calia, ha estat trepidant. De fet, allò típic de gastar els primers 20-30 minuts a conèixer els personatges, situar-los, etc, aquí no, al primer minut ja tenim la sotragada. Poca planxa he fet amb aquesta.

HERETIC: Un thriller ben rodat, dels "d'antes", on amb poques persones (tres) i un sol espai (una casa), s'aconsegueix posar l'espectador en tensió pel què pugui passar. Bones interpretacions, ja que han de portar entre els tres tot el pes de la trama.

FRACTURED: Una peli desconeguda però que acaba mantenint l'espectador en tensió des de gairebé els primers cinc minuts. Un accident porta a una pare i una mare a un hospital per tal d'atendre una possible fractura de radi de la seva filla de sis anys. Mare i nena desapareixen, i el marit les busca per tot l'hospital, on sembla que amaguen algun secret. Vas passant per molts moments, intentant veure què pot haver passat, si és veritat o no...et fan dubtar de tot i de tothom al llarg del metratge. I final amb gir de guió.

ELS NENS DE HUANG-SHI: història basada en fets reals. Una de les moltes pelis de persones anònimes que en una guerra ajuden de manera altruista a desvalguts. De vegades aquestes pelis són modes, i aquesta es va voler afegir i no dona la talla. Poc reeixida i amb els dos protagonistes principals, en papers molt poc creïbles. Poden ser bons actors, però en aquesta peli, no són els més adequats. Per passar l'estona i gràcies.

I a partir d'aquí, les altres.

FLY ME TO THE MOON: Aquesta peli ha passat per moltes fases. Comença a la planxa, però la trobo divertida i interessant. La passo al sofà. Però la veig molt a trossos (fins a 5 moments diferents), de manera que al final perdo molt el fil i fins i tot algun cop de cap. Comença molt bé però es va diluint quan teòricament hauria de ser més interessant, ja que recrea la campanya de publicitat que es va haver de fer perquè la gent visqués amb emoció, afecte i interès l'arribada a la lluna de l'any 1969, en un moment en què tot l'interès estava al Vietnam.

THE EXORCISM: Traduïda aquí amb el títol de L'exorcisme de Georgetown, com si el nom de la ciutat ens donés un plus de qualitat. No. Aquesta tongada comença de la pitjor manera, amb una peli que en altres èpoques, ni seria mencionada en aquest blog, però que el nou format de pelis a la planxa li té guardat un espai. Crec que estem davant de si no a pitjor, una de les tres pitjor pelis vistes aquest 2025. Res de nou, res d'interessant. 

NO ME CHILLES QUE NO TE VEO:  He volgut mantenir el títol traduït perquè és tremendament literal al què passa a la peli. Un clàssic de l'humor d'en Billy Wilder i en Richard Pryor, que ara no fa la mateixa gràcia, però que encara té escenes molt divertides i que la salven de tenir la sensació de perdre el temps.

STOWAWAY: Així com hi ha pelis que comencen a la planxa i acaben tenint el seu article de glòria, amb altres passa el contrari; et penses que serà entrada única i acaba al grup de planxades. Traduïda com a "Polizón", uns astronautes que marxen en missió a Mart, troben un enginyer que havia tingut un accident abans de l'enlairament. L'opció tornar és inviable, però l'oxigen no dona per 4 persones. sembla una premissa interessant però la peli es fa llarga (més d'un cop de cap), de manera que no provoca tensió necessària. Llàstima.

IO: Renoi, una altra vegada m'ha passat el mateix, i em començo a plantejar que hauria de gestionar d'una altra manera les pel·lícules que em guardo a la llista per veure-les quan pugui. Aquesta, pensant-me que seria interessant, directe al sofà un divendres nit, i ja no és quüesió que m'adormi, no, és que agafava el mòbil per distreure'm!!! Planeta destrossat, lamajoria de gent ha marxat en naus iestan en una estació al voltant de Io. Queda per aquí alguna persona, fent estudis per veure si és possible quedar-se, però al final han de marxar... Res, bona nit.

ABTAL KAS ALSUWBAR

El títol de l'entrada és Campions de la Supercopa. Així és com ho tradueix Sant Google a l'àrab, ja que per més que s'entestin, des de fa anys juguen la Supercopa d'Aràbia, no pas d'Ecspanya. Però clar, els tentacles de la corrupció són molt grans, però no passa res, cap problema. Si no hem de tenir valors, doncs no en tenim. Com deia en Groucho Marx: Tinc uns principis, però si no li agraden, en tinc uns altres."

Sigui com sigui, el Barça va derrotar el Madrit i es va proclamar un altre cop campió. Es veu que hi ha gent que deia que passaríem per sobre dels blancs, que seria una golejada... no ho entenc. D'acord que som més bons i que això és el què ens agradaria, però un partit únic contra el Madrit, tots sabem que pot passar de tot. I així va ser. 0 a 1, 1 a 1. 1 a 2, 2 a 2. 2 a 3... i fins aquí. Com el dia de l'Ecspanyol, molta possessió però poques ocasions, tot i que van jugar força millor que contra els pericos. El tros d'ase del Vinicius, xiulat per la grada i qüestionat per tothom menys pel seu president, va fer un altre cop un bon partit i ens va empatar en temps d'afegit. Vam tenir la sort de tornar a avançar-nos, però quan després de dir 3 minuts d'afegit, ens acostàvem al minut 51, córner i tornen a empatar. No, l'àrbitre no va estar bé. Aquest temps extra recordava aquell famós "es juga fins que marqui el Madrit". Xiulava les faltes del Barça de manera correcta, però no feia el mateix amb les del Madrit. Un parell de targetes que hauria tret, no ho va fer, i algunes d'elles haurien condicionat el joc (la groga a Carreras al minut 10 i a vermella a Asencio com sí va fer amb De Jong).

Però per sort, tot i en Vinicius, la fúria banca, l'esperit d'en Juanito i l'àrbitre, un xut de rebot d'en Raphinha ens va donar la victòria, no sense passar abans per les parades habituals d'en Joan Garcia. El primer títol de l temporada ja és al sac. Sí, el menys important, però és un mes. Per tal que el Madrit es quedi en blanc un altre cop, calia que abans d'ahir perdés aquest títol menor, així que objectiu complert. Per cert, l'entrenador blanc ja se l'han petat, tot i fer un bon partit i estar amb opcions a totes les competicions. però ja se sap, qui mana és el Florentino.

I un últim apunt. Comentava en la visita al museu del Madrit, que les parets eren plenes de fases sobre "los valores, la grandeza, la humildad, el respeto...) Ja allà me'n fotia de tot plegat, i a la final en vam tenir una nova mostra del seu "señorío" quan després que el Barça els fes el passadís de sotscampions, ells, instats per l'Mbappè (què li passa a aquest imbècil?), no només no el van fer, sinó que van marxar. Només es va quedar l'Asencio. Ja té collons que aquest delinqüent fos l'únic que mostrés respecte. Mare de déu...

SCANDAL THINGS

No tenia pensat fer tan aviat una entrada sobre el Barça femení. Només han jugat un partit! Segurament aquest primer de l'any cauria per la Supercopa, a finals de mes. Però llavors, què ha passat en aquest únic partit que han jugat? Doncs mira, només pel fet que ara de 12 a 1 hi haurà algun més apart de la farsa de l'Ecspanya - Malta, ja paga la pena.

Doncs sí, primer partit de lliga del 2026, i li fotem un 12 a 1 al Madrid CFF (que els que no en tenen ni idea de futbol femení, es pensen que és el Madrit). Ai, clar... és que el Barça femení sempre guanya per golejada, quin avorriment, nye nye nye nye... Què pesats! Només els que seguim l'equip sabem que això no és normal ni molt menys, i aquesta temporada, ni en somnis. Què va passar? Bàsicament es van ajuntar dues coses: la primera i claríssima, és que les jugadores madrilenyes van ser unes titelles, indignes mereixedores del setè lloc (de 20) a la lliga; no van jugar a res, no els sortia res, i les nostres feien el què volien. Però altres vegades ens hem trobat equips així i no han rebut una dotzena de gols. La segona qüestió és que les blaugranes van jugar molt i molt bé (les van deixar, sí, però moltes jugadores van a estar a un nivell altíssim individualment).

I el què seria encara més important és l'equip en si. Lesionades Laia Aleixandri, Graham, Salma, Patri, Aitana. Tornant de lesió (algunes van fer minuts, altres no, Cata, Mapi, Ona). Així, l'equip titular era Gemma a la porteria, Aicha - Marta - Paredes - Brugts a la defensa, mig del camp amb Clara-Sydney-Alexia, i al davant, Carla Julià (fent de Graham)-Pajor-Kika. Després van sortir Ona, Mapi, Pina, Ainoa i debut de Laia Martret. Aprofitant les lesions, les joves han de jugar i ho estan fent de manera brillant. La pèssima gestió esportiva d'aquesta temporada ens ha portat fins a aquí. Només espero que realment es guanyin el lloc, i que a partir d'aquest any, es confiï en elles de veritat, no se les enviï a buscar-se la vida i tornem al camí de l'èxit amb les jugadores de la casa. no podem confiar només en les de sempre, perquè es van trencant, es van fent grans, i cal iniciar el relleu i les rotacions ben fetes.

Totes van jugar molt i molt bé, destacant la Carla amb les seves jugades i golàs. Sydney, que portava una temporada mediocre, va tornar a fer-se gran; les altres, van fent també el seu camí. Però veure com, guanyant 9 a 1, presionaven la defensa rival amb una fam brutal, és la primera gran notícia de l'any, esportivament parlant. Que duri, a veure si al final tindrem sorpresa i tot.

FA 10 ANYS, 2016

Tanquem la revisió anual fins l'any que va amb l'any 2016, el més recent respecte els altres. Començo l'entrada sense cap idea concreta sobre els fets d'aquell any. Dels acabats en sis, tenim un parell que no van ser massa reeixits i un tercer sense pena ni glòria. què ens va deparar el 2016? Ens animarà per tenir bones sensacions pel 2026 o serà també un bluf, cosa que ens farà patir per l'any que acabem de començar? L'any dels 43 anys. És que realment els anys acabats en 3, ja són de per sí poc atractius.

En aquell moment no ho sabia, però seria l'última vegada que estaria a tercer durant els propers gairebé deu anys, i el grup amb qui ho faria era especialment potent. El fet de saber que tenia un grup que m'absorbiria emocionalment molt, em va fer deixar totes les "extraescolars" del moment: els timbalers i l'ANC. Però vaig descobrir que m'era molt difícil estar-me sense fer res, i vaig incorporar-me a Twocats pel Gospel a finals d'aquell any (amb prova de veu inclosa, tot i que crec que la manca d'homes m'hauria fet entrar encara que cantés malament).

Tornant a l'escola, cada vegada pren més forma el canvi metodològic, i cada vegada es veuen més les diferències entre les dues velocitats dins el claustre. Per acabar-ho d'adobar, l'activitat de l'esquiada fa saltar les "xispes" i es converteix en un dels moments més surrealistes i denigrants, ja que tot el claustre VOTA si s'ha de fer o no, quan altres coses que fan altres cursos no es voten pas. La desafecció augmenta exponencialment. Començo a posar en dubte si l'escola mereix Pit i Pana, però seguim.

Alegries doncs, no massa. Arriba el cotxe, el Barça fa doblet, primeres colònies del MEC... però poca cosa més. Així, realment, sembla que els anys acabats en 6 no són especialment alegres o destaquen pels esdeveniments més bonics. En canvi, sí destaquen perquè són anys en què tanco etapes (Esplai, Pineta, Martínez de la Rosa, colònies d'estiu, ANC, Timbalers...) Renoi. S'acabarà res aquest any? Fotut, perquè tampoc és que estigui en massa fronts... Però en contrapartida, també són anys que començo coses noves com castells, Twocats, Roquetes... així que estic intrigat per aquest nou any.

Tornant al 2016, només recordar que va ser l'any en què Carles Puigdemont es convertia en President i de mica en mica es va accelerant el procés que culminaria l'any següent. A l'altra banda de l'oceà, també arribava al poder per primer cop el Donald Trump, un fet sorprenent, però no tant com que anys després ho tornés a ser.